Benissanet
és, indubtablement, el poble ebrenc que
ha estat més afortunat literàriament. Gaudir d?un cronista d?alt nivell és un
autèntic luxe avui dia, donat que entre altres coses garanteix la supervivència
de tota mena d?imatges i records d?altres èpoques que encara romanen ben vives
a la memòria ciutadana. Benissanet ha esdevingut un d?aquests pobles mítics literaris gràcies a la ploma del seu fill
Artur Bladé i Desumvila, un dels millors memorialistes que ha tingut la
literatura nacional. Ens trobem davant d?un dels grans escriptors catalans de
la diàspora, que va tenir la imperiosa necessitat de narrar les seves vivències
d?infantesa i deixar-nos un retrat idealitzat de tot un model de vida centenari. Des de Mèxic estant, la
remembrança del seu poble i de la seva estimada Ribera d?Ebre agafa tonalitats veritablement mítiques, on l?enyor és
tothora present. El seu
llibre ?Benissanet? és probablement
el retrat humà més ben aconseguit i emblemàtic que ha escrit un autor ebrenc. Va ser publicat a Ciutat de Mèxic
el 1953 per la històrica Edicions Catalònia,
i va aparèixer com a número 18, justament
el darrer de la col·lecció de narrativa.
De seguida va rebre una sèrie de comentaris[1] molt favorables per part de la crítica catalana
del moment. La riba baixa de l?Ebre
prenia força amb un retrat mític d?un autor exiliat, que parlava des de
l?enyorança i des de l?amor, i que passava a ser tot un referent literari.
El pròleg
L?exemplar
que he llegit és ben especial donat que
pertany a la cunyada del gran cronista riberenc, Montserrat Font. Benissanet comença amb una
interessant i amena nota preliminar que Artur Bladé
utilitza per explicar-nos la seva intencionalitat. Les següents dedicatòries en
són un bon testimoni: ?A Cinta (la Cinteta
Font de Benissanet), esposa meva i coautora? i ?A Artur, el nostre fill,
perquè tingui una idea del poble on va néixer i d?on la guerra el va fer marxar
quan només tenia sis anys?. Posteriorment
passa a parlar de la història de Catalunya, de la desfeta de l?11 de setembre
de 1714 que va clausurar les institucions polítiques pròpies, de l?aplicació
dels Decrets de Nova Planta que varen començar una inacabable persecució de la
nostra llengua. Ens parla de grans escriptors autòctons com Carles Riba o
Antoni Rovira i Virgili i podem entendre
la seva sensació de pertànyer al col·lectiu dels
desterrats. Al final del pròleg els lectors
ens podem fer una idea acurada de la dimensió dramàtica i sentimental de
l?exili, quan fa esment dels ciutadans del poble que es troben com ell a Mèxic
que l?han ajudat a configurar l?obra,
uns altres desterrats: En certa manera, he tingut també la
col·laboració de tots els benissanetans
exiliats ací a Mèxic (Torà, Pujol, Grau,
Roca i Montagut, pare i fill), amb els quals he pogut parlar sovint i recordar
coses del nostre poble. Finalment, dono les
gràcies a l?amic Terré, de Móra, que m?ha facilitat diverses notes típiques
(caça, pesca, llaguts, etc.), certament valuoses. Com es pot veure, tot és ací
afectiu, gairebé casolà i fins i tot una mica
trist, en el fons.
Pinzellades
imperfectes del contingut
Benissanet conté 188 pàgines dividides en 14 capítols, durant
els quals l?autor troba l?excusa adient per parlar abastament del seu
poble: les tradicions, la gent, les
afeccions, els conreus, etc. Des de la primera pàgina s?esplaia fent-nos un
inventari de Benissanet: la població del moment, el nombre de cases, la
geografia que l?envolta. Un cop ja ha situat el lector, li interessa
detallar-nos els indrets més típics: el campanar, l?arc del portal i la Raval del Calvari. Li interessa comunicar-nos que Benissanet
és un poble balconer, amb molt poques cases sense balcó. Aleshores, troba les
paraules per destacar la importància de l?Ebre
en el desenvolupament del poble: El riu
no s?acontenta d?impregnar d?olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també
la seva firma de cap a cap. Totes les cases agafades per l?aigua porten aquesta
marca: una ratlla humida i salitrosa. Al
tercer capítol fa un incís per remarcar que la plaça de la Verdura és el centre
de la població. Es posa a parlar de les sènies
i els dedica molts paràgrafs, i nosaltres ens convencem que l?escriptor està
homenatjant totes les construccions humanes. En el següent apartat, torna a
comentar la importància dels pous, de les sènies
i de l?aigua. Ens demostra que està enamorat de la vida a un poble xicotet, on la vida al migdia s?ensopeix un
xic. L?acompanya amb fotos de pagesos i del treball al camp i l?acaba amb el
següent paràgraf ple de poesia: La vida
reprèn d?una manera harmònica. De la llunyania arriba una doble nota, molt
tendra, suau, mullada, gairebé lluminosa, com si fos la veu d?un estel. En
realitat, és la flauta, possiblement nupcial, d?un gripau.
Posteriorment ens
torna a situar Benissanet geogràficament, valora la importància estratègica de
Tortosa i de Mequinensa per als benissanetans, i ens fa saber que el terme municipal és un
dels més petits de Catalunya. Ens retrata un indret característic del poble,
que el considera perillós ja que està a la vora del riu, l?Omplidor. Ens parla de riuades: En pocs dies tot torna a la
normalitat i de la riuada no en queda altra
senyal que la marca ? la signatura ? que posa el riu, sempre que puja en
totes les cases que agafa. Passa a enumerar els conreus del terme i la seva
semblança amb el Llenguadoc francès, on
va viure els primers anys d?exili. Amb el setè
capítol ens arriba la poesia. Comença enraonant sobre la primavera, i a
partir del clima bo pot enumerar flors,
plantes i verdures. Ens escriu amb gran caliu un homenatge a la vida rural dels
nostres pobles i a tots aquells que treballen la terra. El capítol
vuitè el dedica íntegrament a la vida al riu, imprescindible en la història
de Benissanet. Bladé demostra tenir gran
admiració pels llaguters, els llaguts
que estan desapareixent.
De seguida
arriba la batuda del blat. Novament
realitza un homenatge als pagesos que tenen la feina dura de recollir els
productes necessaris per a l?alimentació ciutadana. Ja som a l?estiu i li toca
l?hora de la Festa Major. Ens fa un altre retrat acurat de de la festa, del jovent i del més gran, amb les seves de
ganes de gresca. També ens explica el Carnestoltes d?antany, quan tothom es
disfressava i tenia ganes de gaudir dels plaers mundans. La vida quotidiana
retorna a l?onzè capítol. S?acaba el mes d?agost i arriba la consegüent
recol·lecció de la vinya. Arriben els dinars al camp en època de recol·lecció,
el bon vi que se serveix i els refranys del moment. Dóna pas a l?estiuet de
Sant Martí (al novembre) que ens apropa la festa major de Ginestar, poble al
qual es dirigien les benissanetanes ben
mudades i empolainades.
En el dotzè capítol
prenen força les afeccions que ens
explica amb tota mena de detalls. Al següent dedica més temps a la pesca
i ens conta un munt de refranys de gran interès com aquest: I per a ser bon pescador de canya, sembla
que no i es necessita manya: però si per cas la sort no l?afavoreix, hauràs
perdut el temps, sense agafar cap peix. Al capítol final analitza la vida
dels pagesos, i ens teoritza que l?hivern és el temps de la mandra. Es recrea
descrivint oliveres i paratges rurals molt bells. Acaba amb un regust amarg,
recordant des de Mèxic que aquell país no té hivern. Aquestes sensacions li
porten a dir el missatge final: He escrit
el llibre per recordar, ja que només es recorda allò que s?estima.
Comentari
de l?Albert Manent
Hem cregut oportú afegir part de l?extens comentari que
li dedica l?expert literari Albert Manent[2] a Benissanet,
ja que ens remarca la importància d?aquesta obra dintre del panorama literari
català. Prenem nota de la queixa que fa pel fet que la figura d?Artur Bladé no està
suficientment reconeguda en els ambients literaris del país: Ningú a
l?exili no ens ha donat una evocació tan meravellosa i precisa del ?temps
perdut? en una vila catalana, com Artur
Bladé i Desumvila (Benissanet,
1907), un dels pocs escriptors de les terres de l?Ebre.
I també un dels mestres en el difícil,
i d?un conreu escadusser, gènere que Molas
anomena literatura narrativa no imaginativa… Un poble amb tan poca història ha trobat ?
ofrena dels déus tutelars ? un fidelíssim cronista d?un temps concret, el
seu i el dels pares i avis, amb aquell punt dolç d?idealització que li
atribueix una singularitat i dins la literatura catalana. Lluny del pairalisme floralesc o del dramatisme de
certs modernistes, és evident que Bladé
prefereix més la sublimació que la tragèdia.
Benissanet, crònica d?un exili
L?exili
va ser una experiència molt dura per a Artur Bladé
i per a tothom. Tot i això, l?autor riberenc mai no va deixar d?escriure i a
Mèxic es va convertir en un gran literat, mestre en l?ús del català. Bladé ens dóna un missatge pòstum que exemplaritza els seus ferms ideals
catalanistes: Lluitar fins on sigui possible perquè la
nostra llengua no es perdi, sempre amb l?esperança d?aconseguir a la curta o a
la llarga una confederació dels Països Catalans
amb la denominació de Catalunya Lliure. Renunciar a la lluita equival a
donar-se per vençut per endavant, una
actitud indigna d?un poble que ha lluitat sempre per la seva llibertat i per
tant un veritable escarni per als nostres avantpassats, un crim de lesa pàtria.
Tan de bo en un futur la nostra llengua surti
del jou en què es troba per part d?un estat que mai no ha entès que hi ha
diverses llengües. La seva utopia sobre els Països Catalans esperem algun dia
veure realitzada. Tal com deia el jugador del Barça
Oleguer Presas, i gràcies a les petjades
d?homes com en Bladé i Desumvila: Seguirem caminant cap a Itaca.
No podia acabar
sense incloure una altre de les seves
emotives cròniques de la vida en un poble català. En Bladé estava enamorat del seu poble i en va
fer bandera: Aparentment tot restava
igual. El carrer de Bonaire, com tots els altres, seguien immodificables, com
la gent, com el cel indiferent sobre les teulades. Però jo sabia que alguna
cosa havia de canviar. Ho tenia ben vist en l?estampa de l?Escala de la vida. vivia, i em plaïa de viure, en el present
d?acord amb el seny i amb la natura.Emigdi Subirats emigdi@hotmail.com
[1] Un dels articles més emotius sobre
aquest llibre de memòries del poble
natal, el va escriure justament un altre autor exiliat (tot i que en el seu cas
a l?Argentina): en Josep Cabré i Bru, prioratí,
fill de Gratallops, que signava les seves cròniques amb el pseudònim ?Jordi Casanovas?. Va sortir publicat a la
històrica revista ?Ressorgiment? de Buenos Aires al gener de 1954, i
posteriorment el va reeditar ?La Nostra Revista? de Ciutat de Mèxic. Podem
comprovar en el citat article, que les vivències de Benissanet i de Gratallops
s?unien d?una manera sorprenent, que portava a la identificació plena de tots
dos literats, que no es coneixien personalment però s?emmirallaven en
pensament. És un article molt ben escrit, alliçonador, que esdevé igualment un
magnífic retrat dels sentiments de l?exiliat ebrenc,
prioratí, o català, que recull imatges
belles i les converteix en paraules, perquè la memòria era l?única cosa que el
franquisme no els podria prendre.
[2] Manent, Albert: La literatura catalana a l?exili, Barcelona,
Curial, 1989, p. 171-173.
Aquest article ha estat publicat al número 5 de la revista L’Aufàbiga, que publica l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila de Benissanet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el teu amor per la cultura, l’ebrenca en particular. Benissanet, com saps és el poble de la família de ma mare i el meu, vaig néixer a casa dels avis (pairal), al carrer de Bonaire, on viu ara la família del meu cosí germà, el carrer que segueix "immodificable". Bon diumenge!. Una abraçada. Carme-Laura.