MANUEL VILÀ I OLESA
ROMEU D?AMOR
Romeu
d?amor, de platges llevantines
He vingut al torneig del bell parlar;
Al venir-hi, ma pobra fantasia
Somniava un triomf, i en mon somniar
Jo veia, somrient i amorosida
Una dama gentil de dolç mirar,
Que jo feia la reina d?un reialme
Tot amor… tot dolcesa … I al trobar
Que la sort m?ha donat tota la glòria
Que en la lluita podia esperançar,
He cercat la dama dels meus somnis
I us he vist, missenyora, i m?heu sobtat
Que els meus somnis que es forgen les belleses,
Gentil així, mai n?han forjada cap.
Veuse?l aquí, o missenyora, el ceptre
Del bell reialme que us he conquerit,
Ceptre de flors, d?aromes i llaçades
Que sols les vostres mans sabran tenir.Sols vostres mans hermoses
Que jo ben humilment vinc a besar
De la dolcesa seva
Tot jo, romeu d?amor, ne sóc inundat;
Tot jo en respiraré flaires divines
Tornant cap a les platges llevantines…
Manuel Vilà
De ?Quan l?amor Dictava?
LA LLENGUA CATALANA
Que bella t?he sentit en ma infantesa,
Que hermosa en mon bressol t?oí
cantar,
Quins ritmes de dolçor i de puresa,
Que melosa, la veu de ton parlar.
Quan era nin, la mare em bressolava,
D?amor teixint amb tu gaies cançons
I sa veu i sa parla, quan cantava,
Repercutia enllà dels horitzons.
Vull viure, oh mare!, sempre en els teus braços
Que son d?inmens amor els mes forts llaços
On hi aprenguí eixa parla tota mel…
I mai que d?aquest món faci fugida
Quan la mort posi el vel sobre ma vida,
Cantant en català pujaré al cel.
Salvador Estrem i Fa
?Priorat? n. 12
|
ALES NEGRES
Han passat corbs d?acer Amb un xisclet d?espants i de terror. Han passat corbs, i tot l?espai Ha fet pudor De mort i planys d?esglai.
Han passat corbs, genets apocalíptics, Que han fet un davassall de la ciutat. Han passat corbs, com una turbonada I tot ho han empestat De cendres, de runes i misèria.
La gent ha clos el puny Quan han passat els corbs d?acer; Ha clos el puny, i una mirada Rabiüda ha encès d?odis el pit, I amb un accent de veu acalorada Els negres corbs ha maleït.
Ha estat fugissera la volada Dels pirates covards; Han deixat caure dins l?ombra, la I han fugit esperitats, Enllà, d?enllà de la muntanya Com si fossin dimonis empestats.
Han fugit lluny, les ales negres Que han envaït el nostre cel… Han fugit com fugen les femelles, Deixant només un rastre de recel.
Han fugit dins la nit, perquè la llum Dels dia els hi fa nosa. Els corbs d?acer, pirates famolencs De sang i vides innocents, Només amb la fosca són valents!
Han passat corbs d?acer Amb un xisclet d?espants i de terror. Han passat corbs, i tot l0?espai Ha fet pudor De mort i planys d?esglai.
Joan Cid i Mulet De ?Les ales del neguit? (1937) |
|
ESTIMEM-LA
Lo caliu de l?amor a Tortosa
I al seu riu i a les hortes i valls,
Dins de mi té la força ardorosa
De les flames que cremen boscalls.
Però al cor meu lo que més s?hi aferra
Amb dolcesa de bresca de mel,
Lo que estimo jo més de ma terra
És la Cinta baixada del cel.
Pels camins del sofrir i plorar,
Nostra Verge és l?Estel dels meus passos,
I joiós jo m?hi deixo guiar
Amb deler de morir als seus braços.
I que nés, Verge Santa, de dolç
I de pur vostre amor divinal…!
I que en té l?amor vostre de pols
Ressecada del fang mundanal…!
Qui no estima la Mare de Déu
Ni a la Cinta, Joiell de Tortosa,
És més fred i més dur que la neu
Trepitjada d?esclops bo i terrosa.
Per dissort, oh, Regina estimada,
Bon rastrell a Tortosa n?hi ha
De nissaga endurida i glassada
Que no us prega ni us vol estimar.
Refusant vostre amor inefable
I encegats de boiroses quimeres,
Molts us diuen amb deix espantable
Que ells són lliures sens fre ni fronteres.
I aguaiteu-los com van rodolant
Atordits pel verí de l?error,
Aguaiteu-los com van tropessant
En la fosca que duen al cor.
Lo ser lliures sens fre el cor los guanya
I els atrau amb una ànsia tan forta
Com als llops famolencs de muntanya
Los atrau la farum de carn morta.
Però quan veuen la faç bo i sorruda
I esglaiosa del jorn moridor,
Abatuts
i amb la testa caiguda
Són esclaus llavors de la por.
Estimem-la la nostra Patrona
Dem-li amors i fervents homenatges
Que de roses d?amor Ella en dóna
Més que arenes no tenen les platges.
Tortosins de sectària follia
Si algun jorn la tragèdia uns regrega
Ulls enalire i pregueu a Maria
Que la Verge el consol mai lo nega!
Mn. Joan Abarcat
?La Santa Cinta?, n.33, Setembre
de 1935
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!