Emigdi Subirats i Sebastià

El desenvolupament del moviment catalanista a les nostres comarques no sembla que hagi estat un tema que hagi interessat gaire als estudiosos de la història local. Ben segur que ha influït el fet que en molts períodes de la nostra història contemporània ha estat una ideologia tabú i fins i tot força perseguida pels sectors oligàrquics i religiosos dominants a la ciutat. Únicament coneixem l’existència d’algun opuscle com “El nacionalisme en el pensament d’en Francesc Mestre i Noé”, del Dr. Ramon Miravall i Dolç i la M. Antònia Parés, així com un capítol d’un estudi sobre la Guerra Civil realitzat per l’historiador barceloní Dr. Xavier Pujadas, que encara que no és gaire extens quant a l’anàlisi catalanista posa els punts damunt les is quant a les diferents personalitats, organitzacions i partits catalanistes que varen tenir un paper més actiu i responsabilitats de govern a Tortosa durant els darrers anys de la dècada dels trenta. Tots dos però basen la seva anàlisi solament en un període determinat de l’activitat nacionalista.
Aquesta manca d’antecedents ens fa sentir un xic agosarats a l’hora de fer el nostre veredicte particular sobre aquest tema. Tot i això creiem que és imprescindible donar una visió d’alguns dels diferents missatges i testimonis catalanistes que hem pogut recollir. Basarem la nostra anàlisi, la qual aturarem quan ens topem amb la dràstica barrera de 1936, únicament en les persones que han aportat quelcom substancial al catalanisme des d’un punt de vista exclusivament cultural i lingüístic, sense entrar a valorar la tasca de catalanització política que en més o menys grau hagin pogut portar a terme els diferents partits i persones que han governat el municipi de Tortosa al llarg de la història.
El nacionalisme català modern va tenir l’origen a meitat del segle XIX, com a conseqüència de l’expansió de les idees romàntiques i l’avanç impagable de la revolució industrial que va alterar completament el paper atribuït a les diferents classes socials i les portà a un canvi radical de comportament i de mentalitat, facilitant d’aquesta manera el desenvolupament de la Renaixença i accelerant les incipients demandes d’autonomia política. És indubtable que l’antiga concepció d’estat, de nació, de república o d’imperi anterior a l’esclat romàntic arreu de l’Europa del XIX, i de les idees revolucionàries sorgides de la Revolució Francesa de 1789 que apostaven per la “liberté, igualité, fraternité”, no té res a veure amb la nova visió de les realitats nacionals que el romanticisme obrí de bat a bat. En Valentí Almirall (ponent nacionalista en majúscules) assegura que el catalanisme va beure de la font d’idees liberalistes que portaren els soldats i polítics napoleònics que varen envair l’Estat Espanyol a principis del segle XIX (els quals forçaren un alçament popular contra el domini foraster que conduí a l’anomenada Guerra de la Independència), i que varen provocar un clima de constant revolta ciutadana durant gairebé tota la centúria en contra de les estructures immobilistes de l’estat.
Aleshores a qualsevol mostra de catalanitat – entenent-la a la vegada com a fidelitat lingüística i d’arrelament territorial – anterior a les reivindicacions nacionalistes citades li hem de treure qualsevol lectura política que pugui portar a conclusions històriques errònies, com seria situar els orígens de les reivindicacions nacionals catalanes a l’època d’expansió medieval de la corona catalano-aragonesa o al període renaixentista.
Hem inclòs en el nostre estudi uns apartats dedicats al renaixement literari de les comarques de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Matarranya i el Maestrat, perquè tots els autors d’aquests territoris veïns que varen fer ús habitual de la llengua catalana tingueren una estreta vinculació amb Tortosa i amb els literats catalanistes locals. Alguns d’ells varen realitzar els seus estudis a la ciutat, altres hi visqueren per raons professionals, mentre que fins i tot quan l’abandonaven solien continuar col·laborant en la redacció de les diverses revistes tortosines i editant moltes de les seves obres en impremtes de la ciutat.
Del Renaixement a la llarga postergació de la llengua
A despit dels conceptes que acabem d’exposar, creiem interessant donar fe de les mostres de catalanitat que han donat alguns membres destacats de la ciutadania tortosina des d’antany, per la qual cosa ens n’haurem d’anar molt enrera en el temps donat que creiem que per tal de conèixer les arrels del tortosinisme ben entès i arrelat plenament a la realitat catalana cal llegir i entendre l’obra del cavaller medieval Cristòfol Despuig, qui ha estat segons la majoria de crítics literaris l’autor més important de tot el Renaixement català.
Ja hem vist com a partir del segle XIX, probablement amb el fort arrelament del carlisme a Tortosa² (el moviment contrarevolucionari espanyol per excel·lència, que defensava a capa i espasa l’estat absolutista i confessional) i també durant el franquisme, es va voler dotar el sentiment tortosinista d’un sentit espanyolista anticatalà que es va apartar de la racionalitat i que ha tingut un paper destacat en la decadència de la ciutat i en la pèrdua progressiva del seu dinamisme cultural i econòmic, al mateix temps que incitava un particularisme fals i viciós a l’alçada del blaverisme valencià o del cantonalisme alacantí que no té res a veure amb els idearis d’en Despuig i de tots aquells primers ciutadans que a partir de l’Edat Mitjana parlaren de Tortosa i de la seva vegueria com a pàtria xicoteta pròpia.
Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa és l’obra més renaixentista escrita en la nostra llengua. Ens exposa una llarga i entretinguda xerrada que mantenen un cavaller valencià i dos de tortosins per mig de la qual al mateix temps recorden amb vehemència les dates i gestes més joioses de la història catalana i debaten la situació present de la Catalunya de l’època renaixentista. El contingut amè de la conversa i les aportacions espontànies i eloqüents dels protagonistes enriqueixen uns diàlegs que aprofundeixen el debat sobre qüestions polítiques, identitàries, lingüístiques i religioses que encara són de plena vigència. Elogien els reis i els nobles catalans, defensen aferrissadament la unitat de la llengua catalana amb arguments de veritable actualitat, i condemnen l’incipient procés de castellanització. Precisament des del mateix pròleg l’autor ens deixa ben clars els seus interessos:
No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per a il·lustrar i defensar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball.
La unió dinàstica dels territoris de les antigues Corones d’Aragó i de Castella va donar com a resultat una clara supremacia castellana, donada la seva superior demografia i el paper jugat per la monarquia tostemps favorable als interessos econòmics castellans. La nova situació política va provocar que part de la noblesa autòctona endegués un accelerat procés de castellanització per evidents motius econòmics i de domini polític, sense oblidar l’enlluernament per les virtuts de la llengua castellana que estava vivint el seu segle d’or literàriament i que gaudia doncs del màxim prestigi arreu d’Europa.
Despuig posa en veu dels protagonistes unes antològiques frases en defensa i lloança de la llengua catalana, que mereixen especial interès donat que foren escrites en un moment en què s’accentuaven les diferències dialectals dels diferents territoris i es començava a perdre la consciència lingüística unitària amb l’aparició del secessionisme sobretot al Regne de València. Davant d’aquest complicat panorama lingüístic, el fet que Despuig escrigui reiteradament en favor de la unitat de la llengua catalana té una importància cabdal, atès que valora sense embuts el tema del valencià que no qualifica de llengua valenciana (com feien alguns importants humanistes com Antoni Canals) sinó de catalana, i més si un personatge valencià, don Pedro (ja amb nom castellanitzat), afirma sense por: “els valencians d’ací de Catalunya som eixits”.
Despuig s’alarma per la pèrdua de pes i de popularitat de la llengua catalana i demostra alhora un evident respecte per l’espanyola: “no dic que la castellana no siga gentil llenga”. Critica la potenciació que es fa des de Castella del concepte unitari d’Espanya. Ens sembla important matisar que per a referir-se a Catalunya ja usa el terme nació, mentre que usa pàtria per parlar de Tortosa. Són força curioses les crítiques contundents que fa als historiadors castellans que feien demagògia anticatalana, que ens fa pensar en què pensaria el noble cavaller de bona part de la premsa i la intel·lectualitat capitalina d’avui dia.
Seguint en el camp literari, tot i que tampoc no pretenem veure cap mena d’al·lusió o de motivació política en la seva obra , un nou i evident exemple tortosí d’estima i de fidelitat a la llengua pròpia la trobem en una altra de les grans figures de la nostra literatura: en Francesc Vicent Garcia “Rector de Vallfogona”. Fou el millor poeta català del període del Barroc i autor d’una vasta obra publicada sota el nom de “L’Harmonia del Parnàs” en la qual inclou la seva emblemàtica poesia “A l’expressiva senzillesa de la llengua catalana”, que ha estat usada i analitzada en tota mena d’antologies com a mostra d’un model poètic propi:
Gaste, qui de les flors de poesia/ Toies vol consagrar als ulls que adora,/ Del ric aljòfar que plorà l’Aurora/ Quan li convinga dir que es fa de dia;/ Si d’abril parla, pinte l’alegria/ Ab què desplega ses catifes flora,/ O a Filomena, mentres cantant plora,/ De ram en ram, la llengua que tenia;/ A qui es diu Isabel, diga-li Isbella,/ Sol i esteles als ulls, als llavis grana,/ Llocs comuns de les muses de Castella,/ Que jo, perquè sàpiga Tecla, o Joana,/ Que estic perdut per tot quant veig en ella,/ Prou tinc de la llanesa catalana.
A partir d’aquí haurem de fer un salt quantitatiu en el temps atès que durant els segles XVIII i la primera meitat del XIX, tant a les nostres terres com arreu dels territoris de parla catalana varen haver-hi ben escassos exemples de catalanitat militant quant a l’ús escrit de la llengua. La desnaturalització de la vida cultural catalana va estar potenciada pels decrets reials de 1717 que vingueren a ésser la plasmació d’una cruel revenja per part del rei Felip V de Borbó contra els ciutadans dels territoris de la Corona d’Aragó que li foren hostils durant la Guerra de Successió (1705-1714).
Els Decrets de Nova Planta, que varen suposar el primer intent de genocidi de la nostra llengua i cultura, varen prohibir l’ús social del català en tots els àmbits. Concretament a Tortosa, caiguda en mans de l’exèrcit borbònic l’any 1709, s’ordenà que en la referida ziudad cesse desde luego el govierno, práctica y estilos que ha havido, y se establezcan y observen las leies y estilos y govierno político que en las ziudades, villas y lugares de estos Reynos de Castilla.
Tot i això l’idioma propi, el català, que gairebé desaparegué de la llengua escrita, continuarà sent el vehicle d’expressió del poble pla i es veurà reflectit en una literatura popular via oral que prendrà forma molt variada: poesia, cançó, teatre, rondalles, versos, romanços, nadales, corrandes, goigs, etc.
Les comarques de l’Ebre, del Matarranya i del Maestrat no foren una excepció, sinó que visqueren intensament la difusió d’un folklore autòcton molt ric i variat. Ens serveix com a exemple en Fra Roc Albert Faci, natural del petit poble de La Codonyera (Matarranya), viatger empedernit que va passar algunes llargues temporades al poble de Xerta, que va convertir-se en el nostre primer folklorista. Va escriure trenta-cinc llibres de temàtica religiosa, el més conegut dels quals probablement és: “Aragón, Reyno de Christo y dote María Ssma”. Ens trobem amb un veritable llegendari marià de totes les nostres viles i pobles que recull igual formes escrites que orals. En descriure les imatges i els santuaris esmenta fonts escrites que sovint són en llengua catalana^:
En lo añ 1460, se cremà lo retaule è tot, è tovalles, è quant yavia del retaule no y resta sino la cara de la Verge Maria, y del Jesus, qual veu aquí. Que del retaula no y resta pus, que tot fò carbò.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!