Emigdi Subirats i Sebastià

Avui fa 18 anys de la mítica final de Wembley, en la qual el Barça es va proclamar campió de la Champions League, la primera competició europea jugada com a una veritable lligueta. El gol de falta de  l’holandès Ronald Koeman l’hem vist milers de vegades. L’hem comentat, l’hem analitzat, l’hem admirat… i no ens cansem mai de comentar-lo, analitzar-lo i admirar-lo. 
Era present personalment a les grades de Wembley en aquell partit, i el recordaré com un dels moments més emocionants de la meua vida. Dos equips llatins, el FC Barcelona i la Sampdòria de Genova, jugaven una final amb favorit català. Aquell Barça de somni, amb jugadors que recordarem per sempre, es va imposar, no sense dificultats. Pagliuca, Vialli o Lombardo són noms per a la història d’aquella final, que representaven un equip italià que havia arribat a 3 finals europees en només quatre anys, dos de les quals contra el Barça, i totes dos perdudes.  Com ho són Hristo Stoitxkov, amb una pilota al pal que ens va fer vibrar; Julio Salinas, amb una jugada característica seua, aquí caic allà m’aixeco; Ronald Koeman amb un gol per a la història.
Ara que ens trobem en un altre moment dolcíssim de la història blau grana, cal òbviament recordar aquests moments gloriosos, que han fet el Barça molt gran. París i Roma van eixamplar el nostre palmarès i van enlairar els nostres ànims per les alçades. I no oblidem mai Basilea, el primer gran triomf que recordo, quan era encara un xiquet.