Josep Arasa i Ferrer

A partir de 1680 la producció vitícola catalana va augmentar. El Penedès, poc a poc, va canviar el seu paisatge tradicional, va substituir el blat per la vinya, van créixer els pobles i van aparèixer més masies.

L’any 1865 un vaixell britànic va portar la fil·loxera d’Amèrica a Europa i en molt poc temps tota la vinya francesa va quedar arrasada per la malaltia. Aquest fet va ser aprofitat per la pagesia catalana per fer-se amb els mercats controlats per França. Catalunya s´apoderà d’una veritable febre per plantar ceps fins a l’últim racó disponible. Amb la desgràcia del veí comença al nostre país una època (1871-1885) d’extraordinària alegria econòmica.

Un matí de l’any 1879 un pagès de l’Empordà va veure uns rodals lletjos en alguns pàmpols de les vinyes, la Phyloxera vastatrix havia entrat a Catalunya, desmentint així la creença que els Pirineus seria una barrera infranquejable per la plaga.

Es van plantejar diferents solucions per detenir el contagi, la més efectiva semblava establir un cordó sanitari arrencant tots els ceps d’una àmplia franja. Aquesta mesura va trobar l’oposició dels rabassaires. La majoria dels pagesos treballaven sota el contracte d’origen medieval de rabassa morta (el 3 de vuit 04-11-11), que passava de pares a fills, i segons el qual podien cultivar la terra i usar el mas mentre mantinguessin viva almenys una tercera part dels ceps,  i indemnitzant els propietaris per cada cep mort. Els propietaris cedien la terra a canvi d’una part dels beneficis obtinguts del que es cultivava.

Entre els ceps que morien i els que s’arrencaven per evitar la propagació de la fil·loxera, els rabassaires perdien la feina i la casa, i quedaven amb un deute envers la propietat (el preu de cada cep eliminat). Als propietaris els interessava deixar morir els ceps per fer fora els rabassaires i recuperar les terres. Els rabassaires optaven per no arrencar els ceps i allargar-los la vida  amb mesures de desinfecció, aplicant sulfur de carboni, assajant els capficats, inundant els camps durant set setmanes o aplicant remeis màgics com resar molt o regar i ruixar els ceps amb vi beneit. Des de l’Empordà cap al sud la fil·loxera no va tenir aturador. El 1883 va arribar al Maresme, el 1887 al Penedès i el 1899 a la Terra Alta. El país va entrar en crisi i a les pèrdues del camp s’hi va sumar la fractura financera pels deutes acumulats.

Quan es va decidir repoblar les vinyes amb una varietat de cep americà   resistent a la plaga, la fil·loxera havia devorat a Catalunya 385.000 hectàrees. La superació va ser molt lenta ja que va caldre tornar a replantar totes les vinyes, i els pagesos  van haver d’aprendre a fer empelts amb les varietats autòctones del raïm del Penedès, una pràctica  desconeguda fins llavors. Amb aquesta solució es van salvar les vinyes, però va quedar ajornat el problema dels rabassaires.

Publicat a El 3 de vuit (11-05-12)