EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

1 de desembre de 2014
0 comentaris

PEDRENYERA, ESCA I LLUQUET

Durant milers d’anys fer foc no va ser una cosa fàcil. La fricció de dos pals o les pedres pedrenyeres –fogueres- van ser les solucions que l’home va aplicar fins el segle XIX. Els nostres rebesavis sempre tenien una pedra foguera a la  faixa, al sarró, o al costat de la xemeneia per encendre l’esca o els lluquets.

Una pedra pedrenyera és aquella que donant cops, una contra l’altra, o contra el ferro, aconsegueix fer una espurna, que al caure sobre fulles seques, l’esca o el lluquet, origina el foc. També va ser emprada els segles XVI i XVII per disparar armes de foc anomenades pedrenyals.

L’esca és una matèria molt seca disposada perquè s’encengui fàcilment amb l’ espurna  de les pedres fogueres. Es preparava amb la polpa del bolet d’esca, també conegut com bolet de soca (Fomes fomentarius). El bolet es fa sobre roures, faigs, pollancres i altres arbres de fulla plana  i és de fructificació perenne, al començament en forma de mig disc; després, cada any més gruixuda, per aposició de noves capes de tubs fins a atènyer diàmetres de 40 cm i gruixos de més de 20 cm. La carn és de color caoba, recoberta per una pell resistent, d’un gris clar a negrosa. Amb la carn es preparava l’ esca. També havia estat emprada, en medicina casolana, per aturar les hemorràgies.

Els lluquets eren trossos  de palla, de cànem, de malva o tiges de plantes seques, ensofrades que, en acostar-les a una espurna o brasa, cremaven amb flama ajudant a encendre el foc.

La descoberta i difusió del  misto, llumí o cerilla a mitjans del segle XIX va ser tota una revolució. Malgrat que els xinesos ja coneixien una cosa semblant des del segle VI, el primer misto de fricció el va inventar l’apotecari anglès John Walker el 1827. Walker remenava amb un pal un explosiu fet amb una mescla d’antimoni sulfur, clorat de potassi, goma i midó, quan casualment va descobrir que aquell pal es podia encendre fregant-lo contra qualsevol superfície rugosa. Els primers mistos tenien un cert nombre de problemes, la flama era inestable i la reacció inicial era desconcertantment violenta; a més l’olor produïda quan cremava era desagradable.

A partir de 1831 els francesos van començar a afegir fòsfor blanc als llumins per treure l’olor.  Això va fer encara més perillosos els llumins, hi havia prou fòsfor blanc en un paquet per matar una persona, la qual cosa va comportar que fossin utilitzats freqüentment com instrument de suïcidis i d’enverinaments criminals.

Posteriorment el fòsfor blanc va ser substituït per el fòsfor vermell, i aquells llumins es comercialitzaren com els mistos sense verí. A un costat de la caixa portaven una barreja de vidre polvoritzat i cola. El cap del llumí s’encenia fregant-la amb aquesta capa.

Una endevinalla recorda encara la perillositat del invent que va canviar els hàbits dels nostres avis i va arraconar les pedres fogueres: Vivim dins quatre parets / amb el cap enverinat, / i si aquest verí és ben sec / ens morim sense pietat. / Sols fent llum som admirats.

 Publicat el 01-12-14 a El 3 de vuit

 

Per saber.ne més.-

Breve historia de la Cerilla.- Felipe Moreno Romero http://www.monografias.com/trabajos16/la-cerilla/la-cerilla.shtml

Origen de cosas cotidianas en la cocina. V. Novellon http://usuaris.tinet.cat/vne/CC02.htm


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.