Josep Arasa i Ferrer

 La finca on l’industrial sabadellenc va convidar a caçar en Garzon i el Ministre de Justicia esta de moda gràcies a la oratoria d’en Rajoy, mostra evident que “L’escopeta nacional” esta viva.  Viva però trista. L’Espanya més rància, la de la “monteria” i personatge disfressat de caçador, a finals de febrer haurà de desar l’arma, s’acaba la temporada.

Aquest article de Gema Fernandez, publicat a Insurgente el dilluns dia 16 de febrer, és una mostra d’aquesta rància vitalitat.

 (segueix)

Soitu/insurgente.-
Empresaris com els Albertos -Cortina i Alcocer-, Juan Abelló -íntim amic del Rei-, o Isidoro Álvarez, president d’El Corte Inglés ; polítics com Manuel Garrotxa o Francisco Álvarez-Cascos; o nobles com Carlos de Borbó Dos-Sicilias, Duc de Calabria, o el mateix Rei d’Espanya, omplen de pedigrí les “monterías” nacionals.

Però mancant l’heràldica, molts poderosos es van llançar al bosc “a completar la seva carrera”, en paraules de Miguel Delibes -altre gran afeccionat a la caça-, a cop de talonari. És el cas de Mario Conde, que es va fer amb la finca La Salceda (Toledo). O d’empresaris avui vinguts a menys, com Luis Portell (expresident de Colonial) o Manuel Manrique (conseller delegat del grup Sacyr Vallehermoso), que es van sumar a aquest selecte club en els temps de glòria del maó espanyol.
Portell va comprar tres finques en el parc natural de la Sierra de Hornachuelos (Còrdova) que sumaven més de 4.000 hectàrees: Alta, Baixa, El Gitano, i Les Llomes. Uns vedats rics en caça major -abundants en cérvol i mufló- i veïns d’una finca d’Alicia Koplowitz. Per aquests camps cordovesos s’han anat de “montería” des de les Koplowitz fins als Botín, però avui estan en mans de la banca creditora, pels problemes de solvència de Colonial.

Manuel Manrique també travessa per dificultats econòmiques, el que l’hi ha obligat a posar en venda la seva finca El Santo, al voltant de mil hectàrees a l’oest de la Comunitat de Madrid, que havia comprat en 2007 per uns 48 milions d’euros. Els terrenys, que inclouen un palauet, van ser l’herència que el general Martínez Campos va deixar als seus fills. L’última propietària va ser la seva néta, Dolores Martínez Campos, marquesa de Viesca de la Serra, que va estar casada amb Juan Herrera Fernández (Petromed). Una finca, doncs, amb història i “tronío”, raó que potser explica perquè Manrique va estar disposat a pagar el que li van demanar.

Finques de rica nissaga
Els principals vedats de caça espanyols estan a Andalusia i Castella -la Manxa, segons la Real Federació Espanyola de Caça. Però per a saber on tiren tirs avui els ‘grans’ i rics del nostre país cal mirar després dels filats de finques com El Palomar (Albacete), del ramader Samuel Flores; El Avellanar (Ciudad Real), d’Alberto Alcocer; Les Coves (Ciudad Real), d’Alberto Cortina; El Molinet (Ciudad Real), de l’empresari Juan Lao; L’Albereda (Jaén), de Juan Monjardín, un acabalat agent de Canvi i Borsa; El Roblecillo, de Pablo Garnica jr; Les Navas (Càceres), la joia cinegètica de Abelló; o Altalejos, la finca de Carlos March al sud de la província de Badajoz.

Els amants de la caça poden arribar a passar entre 50 i 60 dies a l’any practicant aquest esport, compartint moltes hores en un ambient distès i de gran companyonia, però també molt competitiu. I després de afartar-se de pegar tirs, arriben els sopars, seguits de llarguíssimes tertúlies. Sovint, després de caçar en un vedat el dissabte, passen a un altre el diumenge. I és que la proximitat dels terrenys possibilita tals permutes.

En el rànquing dels deu caçadors amb trofeu record a Espanya es troben el Rei, Juan Abelló, Manuel Garrotxa, Adolfo Suárez Illana, Miguel Corsini i els Albertos. Precisament algunes d’aquestes primeres escopetes nacionals solen caçar junts sovint, arribant a formar un selecte club al que només es pot accedir prèvia invitació, i en el qual, de tant en tant, es deixen caure personatges com Luis del Rivero, president de Sacyr.

El Rei sol caçar amb els Albertos i Abelló. De fet, existeix un ‘pique’ entre el monarca i el financer perquè a l’agost de 2007, Abelló va arrabassar al monarca el primer lloc en el rànquing de caça major, a l’abatre a un cérvol de 228 punts, en la finca El Palomar.
Diuen que aquest vedat és “un espai cinegètic de luxe”, on un caçador pot arribar a pagar 30.000 euros per abatre un cérvol. Els que ho lloguen poden gaudir d’altres activitats, com passejos a cavall, paddle o pesca. A aquesta finca, també solen acudir els toreros Enrique Ponce i Vicente Barrera, Emilio Botín i el “hijísimo” Adolfo Suárez Illana.

De safari
No obstant això, hi ha els que prefereixen caçar més enllà de les nostres fronteres. És el cas de la família Serratosa (Nefinsa), que té una finca a Namíbia, on s’organitzen safaris en els quals han participat, per exemple, els germans José Antonio i Fidel García Guzmán, molt aficionats a aquest esport. I de tots és conegut el cas del monarca, que les seves “andanzas” amb els óssos romanesos van aixecar moltes butllofes.

Precisament a aquest país, a Romania, també han anat a la recerca de trofeus alguns famosos de talla internacional, com l’actor Alain Delon, o el dissenyador Hugo Boss, així com l’exministre espanyol Francisco Álvarez-Cascos, aficionat a la caça del gall fer.
Entre els internacionals que opten per terres hispanes per a practicar aquest esport es troben Maximiliano de Baviera, el gran duc Juan de Luxemburg i el duc Karl Wutemberg, que solen acudir al vedat que Carlos de Borbó Dos-Sicilias, Duc de Calabria, té a Ciudad Real, conegut com La Toledana.

A Carolina de Mònaco també li agrada cenyir-se la canana, una afició que li ve per via paterna i que sol practicar cada any en terres d’Estremadura. Des que era nena, solia acompanyar al seu pare, el Príncep Rainiero, a la recerca de perdius vermelles per la finca L’Oreneta, propietat de Fernando Bustamante i Rocío Falcó. I ara dispara en el vedat Els Plans, propietat del Marquesat de Larios, que també ha rebut la visita de George Bush pare en alguna ocasió.

Altres monarques aficionats a aquest esport són el rei Harald de Noruega, que diu obertament que la caça està entre els seus entreteniments favorits; o la família real britànica, amb el príncep Carles al capdavant.

Sense color polític.
Les crítiques sorgides contra la caça després de la ja famosa cacera de Bermejo i Garzón ha obligat fins i tot a la pròpia Real Federació Espanyola de Caça a llançar un comunicat per a defensar “una activitat social que mou a Espanya al voltant d’un milió d’afeccionats” i una “activitat netament sostenible”. Per a aquests caçadors, l’escopeta no és només un hobby de rics i aristòcrates. Ni tan sols està renyit o aliat amb un o altre color polític. És el segon esport amb més persones federades a Espanya després del futbol -superen els 400.000, segons la Federació-, encara que existeixen més d’un milió de llicències expedides. I en el seu moment el dirigent d’IU Antonio Romero, aficionat als llebrers, ja va sentenciar que “la caça no és de dretes”.

A més, dels milers de milions que mou a l’any la caça a Espanya, un pessic són divises dels més de 5.000 turistes que arriben de mans de l’Associació d’Empreses Turístic-Cinegéticas. Busquen la famosa perdiu vermella nacional, el tord i la caça major, més elitista i costosa. Segons Antonio Pérez Henares, portaveu de la federació, per 2.000 euros a l’any és possible practicar caça menor en el nostre país, això sí, en els vedats públics, als privats cal acudir amb invitació. I precisament en aquestes “monterías” selectes és on es poden arribar a pagar entre 3.000 i 6.000 euros per peça.

Per a poder practicar la caça és necessari tenir un permís d’armes -d’escopeta per a caça menor (perdius, conill, tortorà…), i de rifle per a caça major (senglar, cérvol, cérvol…)-, a més de passar uns exàmens i obtenir una llicència de caça, ens explica Pérez Henares. I apunta que cada comunitat autònoma expedeix la seva pròpia llicència, i sense ella no es pot caçar en aquest territori.

En breu, el milió llarg d’escopetes que fa tronar Espanya deixarà de sonar, doncs a la fi d’aquest mes acaba la temporada de caça. Bermejo i Garzón no han volgut quedar-se sense els seus trofeus, encara que això els hagi col·locat en la picota. Els propietaris de les finques es refugien en els seus palauets i cuiden dels terrenys, fins que a l’estiu s’obri la veda de la guatlla, i les tortores. Llavors els grans tornaran a compartir vetllades i confidències al costat de les seves armes.