Josep Arasa i Ferrer

Na Maria Magdalena es un dels personatges més simpàtics del Nou Testament. Filla del poble de Magdala (Tiberíades), fou deixeble predilecte (amant?) de Jesus, esta considerada santa per catòlics, ortodoxos i anglicans. Els Templers varen difondre la seva veneració i escamparen la Catalunya Nova d’ermitoris dedicats al personatge.
A Castelló de la Plana en tenen un d’important i bonic. Cada any quan s’escau la data senyalada, segons un còmput que segueix les pautes del calendari lunar, organitzen una peregrinació que porta milers de  persones de la plana cap a la muntanya, seguin un itinerari curull de llegendes, mites i tradicions. Refan el camí que feu el rei Jaume 1er i les seves host en baixar de la muntanya airejada cap a la plana fangosa, on crearen un nou assentament poblacional. (segueix).

Ahir diumenge (15/03/09) tal i com indicava un programa festiu editat per la municipalitat -digne d’entrar en la col·lecció de publicacions kitsch-, el poble de Castelló precedit per la comitiva festiva encapçalada per les reines de les festes -guarnides segons el vestit tradicional i amb aquella bellesa friki que correspon als models més masclistes de selecció- va anar a la Magdalena, en un ritual repetit al llarg dels anys i que fa de la diada una de les manifestació folklòriques més participades d’arreu de la Mediterrània.

Amb les albades i el despertar de la campana Maria, milers de persones cararessaca, i amb la dignitat que dona la brusa negra, fan cua pacientment per a recollir una canya amb la que triar la  petjada segura entre els fangars que les urbanitzacions i la historia han fet oblidar.

El clero catòlic no es perd la diada acomboiats per les autoritats politiques, que no tenen cap mirament amb prescindir de l’aconfessionalitat constitucional.

Com correspon a un ajuntament seriós l’alcalde Alberto Fabra, amb afaitat del dia, net, polit, i somriure promocional malgrat la crisi, va convidar a totes les patums anar fins a l’ermitori.

Ahir diumenge, dia il·lustre per la ciutat, Camps, el president de la Generalitat valenciana, va acceptar d’invitació del batlle i també va fer el camí. Guapet i presumit com és l’home, ahir no va estrenar cap vestit. Una brusa negra impecable -que encara flairava bon modisto- subratllava la seva gracia valenciana i demanava a crits una fotografia. El seu posat airós de polític distingit, castellanoparlant i subvencionador, que es mou en estat permanent de campanya electoral, no va rebre ni l’escridassada que és mereix, ni la xiulada que la seva “hermosura” demanava. El poble de Castelló va donar tota una lliçó de saber fer prescindit de la seva presencia, i no li va demanar la direcció del seu sastre.

Castelló guarneix el seu romiatge amb multitud d’actes i amb la disbauxa col·lectiva pròpia de l’ocasió, que en cap cas desdibuixen el seu origen ancestral i fan de la ciutat el centre d’atracció festera.