LA LLEGENDA DE LA PUBILLA DE CAL FÀBREGUES

Deixa un comentari

Benvingut Moya i Domènech, de Vilanova i la Geltrú, és un folklorista, escriptor, activista i gestor cultural . A “Llegendes del Penedès i les valls del Garraf” conta una llegenda dels entorns de Font-rubí i Mediona, a la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia.

A la serralada s’hi alçava la masia de Can Fàbregues. Els avis dels masovers que hi vivien quan va tenir lloc aquesta història, havien arribat a Catalunya fugint de la pesta negra d’Occitània. Aquells masovers van tenir una sola filla de gran bellesa. Era tant bonica, la pubilla de Can Fàbregues, que la masia era concorreguda per molts joves que la volien festejar. Però la noia no els feia més cas que dedicar-los un somriure de compromís.

Els joves, veient que la noia no es decidia per ningú, van confabular-se per venjar-se de la pubilla. Així que ajustaren preu amb una bruixa “fetillera de la contrada” perquè amb sortilegis doblegués el seu orgull. La bruixa va adonar-se’n tot seguit que aquella noia tan maca no podia ser del tot humana. La pubilla era el fruit d’algun pacte secret que els seus avis, allà a les terres d’Occitània, haurien fet per tal de poder-se escapar de la pesta, i ara, molts anys després donava el seu fruit en l’esquiva donzella. La bruixa no va pensar-s’ho dues vegades, ”agombolant totes les nuvolades del Penedès, des de la serra d’Encosa fins el Garraf aiguós, en una enorme tempesta que feu tancar-se dins les cases tots els vivents, fugir tot caminant, i encauar-se tota mena de bèstia, congrià un ancestral encanteri i restituí la donzella al món d’on li semblava que havia eixit: el ventre de la Mare terra, al món de dels gorgs i de les coves”. La va fer habitar entre la font de Llinars i els avencs dels Forats Bufadors, aquelles forats o escletxes per on surt corrent d’aire.

La llegenda ens conta que la bella encantada, estimant, malgrat tot, la seva vida humana va demanar a la fetillera que, almenys un cop a l’any, pogués contemplar aquells paratges terrenals que l’havien vist néixer. Des de llavors, la filla de Can Fàbregues retorna al món dels homes cada nit de Sant Joan. Els qui aquella nit s’han perdut per la Serra del Bolet, conten amb esgarrifança “l’esglaiós panteix, semblant a la respiració d’un gros animal, que sorgeix dels Forats Bufadors. Els més vells del país asseguren que és l’alè del serpent destinat a protegir la bella filla de Can Fàbregues. Succés que s’esdevé cada any durant l’espai immensurable que existeix entre l’última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit, quan durant aquest temps, impossible de mesurar per una vida humana, l’encantada surt de la font i escampa la seva màgica bugada sobre els rocallisos i l’herbei de vora de la font”.

Publicat a El 3 de vuit de 25 de novembre de 2016

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 27 de novembre de 2016 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.