Josep Arasa i Ferrer

El 1700, Carles II de Castella va morir reconeixent com a hereu universal Felip de Borbó, duc d’Anjou, net de Lluís XIV de França, qui, d’aquesta manera, esdevingué Felip V de Castella. La guerra va començar perquè l’emperador d’Àustria va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques; a més, a mesura que Lluís XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d’altres potències europees, com ara, principalment, Anglaterra, Portugal i els Països Baixos van aliar-se per oposar-se a l’expansionisme francès.

Dins dels regnes hispànics, la Corona de Castella va donar suport a Felip de Borbó mentre que els estats de la Corona d’Aragó s’alinearen amb el pretendent Carles d’Àustria, que oferia mantenir les llibertats tradicionals. Per això, el triomf de Felip de Borbó, hereu del centralisme francès, va significar la fi dels drets i privilegis de Catalunya, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella; a la Península, la guerra va durar fins al 1715, amb la capitulació de Mallorca davant de les forces de Felip V. Entre el 1702 i el 1715 van morir més d’1.200.000 combatents.

L’11 de setembre de 1714 començà l’assalt general de les tropes borbòniques a Barcelona. El Conseller en Cap Rafael Casanova va presentar-se a la muralla amb la bandera de Santa Eulàlia, venerada pels barcelonins, per tal de donar ànims als defensors. Segons la tradició aquesta senyera només podia utilitzar-se en els moments de greu perill per a Barcelona. Les tropes borbòniques penetraren la ciutat per diferents punts. L’assalt es prolongà durant tot el dia amb intensos combats pels carrers. Després de l’entrada de les tropes borbòniques a Barcelona, deixaren d’existir les institucions catalanes, i les forces d’ocupació dels borbons constituïren una Junta Superior de Gobierno del Principado de Cataluña, la qual assumí el control del país i comença un règim de terror i de repressió brutal.

Els decrets de prohibició d’armes es van aplicar sense excepcions. A més de prohibir els gremis que les fabricaven, el zel dels ocupants va arribar fins al punt que tenir un simple ganivet a la cuina de casa podia comportar la immediata crema de l’habitatge i l’execució pública de l’infractor. Al temps que l’ocupant segrestava els béns i les rendes dels austriacistes més coneguts i de les institucions polítiques, la Superintendència borbònica aplicava un nou impost, el reial cadastre. Cal dir que no va estalviar en mesures de coerció, fins al punt que els militars tenien via lliure per matar si algú no pagava. Es prohibir la llengua catalana i s’ordenà la destrucció de símbols de l’imaginari col·lectiu del país, com banderes, monuments, quadres, mobiliari del Consell de Cent, i també llibres. Una de les conseqüències més importants de la guerra va ser l’exili massiu de persones de totes les classes socials, en total entre 25.000 i 30.000 persones. A Catalunya, diversos col·lectius clandestins van mantenir la resistència a l’ocupació borbònica. Per tal d’evitar que aquesta reeixís, les autoritats van planificar la destrucció de castells, esglésies i masies que poguessin ser fortificades.

El senyal més evident d’aquella ocupació borbònica a Santa Margarida i els Monjos és la destrucció de l’església de Penafel i possiblement de la fortalesa des de la qual s’albirava tota la plana penedesenca. Prop de l’actual església de Penafel s’aixecà, almenys des del segle XI, una fortalesa que pertanyia a la família dels Santa Oliva. En el testament de Gombau Ramon de Santa Oliva de l’any 1097 aquest llegà al seu germà la fotitudine de Penna fedel. A mitjan de segle XII encara existia aquesta fortificació tal com consta en el testament de Guillem Ramon de Santa Oliva. A final del segle XII i al principi del segle XIII apareixen documentats Ramon de Penafel (1181) i Pere de Penafel (1211).

Segons consta al llibre “Passeig per la nostra història -Editat per l’Ajuntament de SMMonjos- l’església de Penafel fou destruïda durant la Guerra de Successió, com tantes altres edificacions, castells, fortaleses, o cases d’arreu de Catalunya.

La capella de Penafel no s’esmenta fins el 1300. El 1488 està consignada amb el nom de Beata Maria de Penafel. L’any 1577 l’església tenia 4 altars. Els anys 1662 i 1668 es van fer obres de consolidació. Després de la destrucció, l’any 1736, visitant el bisbe de Barcelona l’església de Penafel, ordena que fos reedificada. Fou beneïda de nou el 1747 i les obres començaren el 1749 a càrrec dels mestres de cases Josep Blanc i Fèlix Ivern de Vilafranca. El pintor Puig de Vilafranca va decorar el cambril. De la capella destruïda durant la guerra tan sols queda la portada d’accés al temple, muntada en la façana nord dins un porxo, està realitzada amb pedra calcaria tova.

Malgrat i que l’edifici de l’església està catalogat com Bé cultural d’interès local inclòs en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català, no hi ha cap indicació que expliqui la seva importància històrica, ni s’han fet excavacions per determinar la ubicació de la fortalesa.