EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

8 d'agost de 2014
0 comentaris

LA BOINA

Després de constatar  com una família, en ple segle XXI, encara s’aferra  al privilegi diví – i econòmic- de portar corona, permeteu-me que reivindiqui la boina  com vestuari  de distinció rural, i conseqüentment,  la paraula lligadura.

Comencem per lligadura, com el terme genèric que designa tot objecte o peça de vestir que es posa al cap per cobrir-lo, com a ornament o per protegir-lo del fred i del sol.  El mot català lligadura té el mateix significat que l’occità cofadura o cobrecap; que el castellà tocado o cubrecabezas; o que el francès coiffure o couvre-chef.

La lligadura ha servit, a part la seva utilitat pràctica, per a manifestar un estatus social i per a marcar diferències jeràrquiques. Així, els reis, els bergants, la flor i la nata social, els comandaments, les bruixes, els bruixots i els sacerdots la usaren com a símbol.

La boina és una lligadura, una gorra rodona, sense visera, d’una sola peça, usualment de llana i tradicionalment de color negre. Normalment s’ajusta força al cap i cobreix exclusivament el cuir cabellut, de manera que deixa molt poc d’espai, no pas més de dos centímetres, entre la superfície interior i el cuir cabellut. Antiga de segles, sembla ésser d’origen pirinenc, bé basc, bé occità (bearnès). Durant els segles XV i XVI una lligadura afí a la boina fou molt popular entre les classes altes de l’Europa Occidental.

Fins a dates molt recents, la boina era una lligadura habitual al Penedès masculí, era el complement imprescindible per tapar el cap dels nostres avis. En les darreres dècades el seu ús civil ha sofert una ràpida decadència; en part, a causa de la desafecció general envers les lligadures; però també, específicament, a causa de les connotacions de ruralitat i endarreriment que se li havien atribuït, tot just en una societat en ràpida urbanització i plena d’ànsies de modernitat.

En un cert grau, la boina resisteix més bé a Euskadi i a Occitània on és percebuda com a símbol nacional, que al Penedès. Unamuno definia la boina com una lligadura anivelladora al ser més còmoda i barata que va passar a ser una  peça típica i “en cierto modo, tradicional del vasco”.

La boina va ser un element representatiu dels carlins, bona prova va ser la prohibició que va decretar el General  Espartero (1793-1879). Espartero va passar a la història pel seu bombardeig indiscriminat sobre Barcelona (1842) i per l’afirmació: “pel bé d’Espanya és convenient bombardejar Barcelona almenys un cop cada 50 anys”. L’any 1838 “convencido de los males que causa el uso de la boina” va decretar que se “prohibiese el uso de la boina a toda clase de personas y estados, así militares como paisanos”. L’incompliment de l’ordre comportava penes que anaven des de una multa la primera vegada fins la presó per els reincidents. L’ordre del general va tenir poca incidència.

Malgrat que la industrialització dels processos de producció ha abaratit els costos de fabricació, actualment la boina, al Penedès, ha esdevingut una peça nostàlgica gairebé desapareguda.

Publicat a El 3 de Vuit (08-08-14) 

Per saber-ne més:

“La boina“. Unamuno, Miguel de: El Liberal, 5 de diciembre de 1906, año VI, núm. 1.940.

Nuestra boina. –Bereciartua Olarra, José María  La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao, 1978.

Como amoldar una boina.- http://www.ehowenespanol.com/amoldar-boina-como_52777/


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.