Josep Arasa i Ferrer

Hi havia por als mercats dels anys 40 del segle XX. La gana, el sentiment d’haver perdut una guerra, la bàrbara repressió, i el record dels morts, dels exiliats i dels detinguts feien xiuxiuejar les noticies. Esguardant a dreta i a esquerra, amagant-se dels falangistes, de la policia, i dels desconeguts es comentava que de nit, lligat als grans plataners dels vorals i a una alçada de sis pams, havien posat un filferro que travessava la carretera. Amb la poca llum que feien els fars de les motos, els policies de la Armada y de Tráfico no veien el fil i morien decapitats, o en el millor dels casos queien a terra malferits. Els uns ubicaven l’atemptat entre l’Arboç i el Vendrell, d’altres entre els Monjos i Vilafranca, fins i tot es va parlar de l’Ordal. Ningú esmentava els autors, tothom sabia que eren els emboscats, a qui la censura del govern de Franco deia bandoleros o bandidos, i a qui tothom va acabar anomenant maquis. Cap diari va publicar la noticia.

Durant la Segona Guerra Mundial la paraula “maquis” va servir a França per designar les organitzacions de resistència armada contra els ocupants alemanys. Aquí va servir per a referir-se als moviments guerrillers antifranquistes que van lluitar entre els anys 1941 i 1963.

La Policia Armada y de Tráfico va ser un cos militar creat l’any 1939 per a la repressió social i política i vigilar les carreteres. Degut al seu uniforme gris van ser ràpidament coneguts com els “grisos”. Van realitzar el control de carreteres fins a l’any 1959 quan la majoria dels agents ja es deixaven subornar, i pels conductors ja era mes rendible pagar una propina al policia que abonar la multa. Això, i que l’estat espanyol havia esdevingut el de més accidents d’Europa (25.430) en relació al seu parc automobilístic, van provocar la desaparició de la secció de tràfic de la Policia Armada. A partir d’aquell moment la vigilància de les carreteres la va realitzar la Guardia Civil.

L’Angelina del mas Gener de Pla de Manlleu encara recorda la nit dels primers cops a la porta. Recorda com el seu pare va obrir la gatera de la finestra i amb una corda va fer baixar una senalla  amb pa, amb vi, amb cansalada i botifarra, i com, sense dir rés, la senalla va pujar buida. L’endemà, l’Angelina, va escoltar la paraula emboscats.  

Les trucades nocturnes es van repetir durant dies. Algunes vegades els maquis, agraïts, deixaven llaunes de sardines de marca estrangera. L’Angelina guarda l’imatge d’aquell matí que van trobar totes les garbes escampades a l’era preparades per batre. Els maquis, amb l’afany de buscar amics,  havien treballat tota la nit.

Malgrat que Barcelona i les contrades properes a la frontera pirinenca foren les que detectaren més moviments de guerrillers, el Penedès no fou aliè als grups armats antifranquistes.