EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

25 d'octubre de 2015
0 comentaris

EL PORT DE SANT SALVADOR

Quan l’abril de 2011 escrivia sobre la premsa de lliura dels Güell de Sant Vicenç de Calders, em van quedar un bon grapat de preguntes sense resposta del port de Sant Salvador. L’any 1853 els Güell van encarregar la construcció de la premsa a uns fusters de  Catllar. Per fer la premsa es va utilitzar fusta de Sòria. Els troncs els van baixar pel riu Ebre fins a la desembocadura, i d’allà, arrossegats amb barques, fins al port de Sant Salvador. La publicació de “Sant Salvador, Bressol del Vendrell” de Lluís M. Udina Castell m’ha aclarit els dubtes sobre el port.

El barri marítim de Sant Salvador és a ponent de la desembocadura de la riera de la Bisbal des de la qual s’estén, fins a Coma-ruga, la platja de Sant Salvador. Aquesta platja és, en certa manera, el precedent històric de la vila del Vendrell, ja que fou a la vora dels estanys de la costa on començà el poblament de la zona de Calders. Se sap que vora del castell de Calders hi havia una església dedicada a sant Salvador i a Santa Maria; cal creure que el castell devia ser emplaçat vora l’església de Sant Salvador, que encara existeix. El temple de Sant Salvador és de tradició romànica, encara que molt modificat.

La platja de Sant Salvador -concretament la zona propera al museu Pau Casals- era habilitada pel comerç d’exportació a l’estranger i el comerç de cabotatge. El port de Sant Salvador, des del segle XVIII fins al primer quart del segle XX, va tenir una important activitat d’exportació de vi, aiguardent, alls, cigrons, faves, oli, regalèssia, terrissa,…., i d’importació de fusta i cèrcols per als boters de la zona que eren la principal indústria vendrellenca, carbó de pedra anglès, bacallà, paper,…entre d’altres productes. El port va esdevenir el sisè port de Catalunya en exportació d’aiguardent i el tercer en vi (després de Vilanova i Salou).

Explica Udina que “més que port hem de dir que era una rada”. Els vaixells, la majoria velers catalans principalment llaguts de menys de 50 tones, molts provinents d’Itàlia, ancoraven a la platja a una prudent distància per no embarrancar-se en els “secallets”, nom amb què es coneixien els dos bancs de sorra de dins l’aigua prop de la platja.

L’embarcament de vi  es feia per mitjà d’una corda “guntor” que anava de la platja fins el vaixell, al llarg de la corda s’hi lligaven les botes “a l’estil dels catúfols d’una sínia”. El “guntor” era tibat des del vaixell per un torn que conduïa les botes per sobre l’aigua.

Els embarcaments des de el port de Sant Salvador d’aiguardents cap a Andalusia, especialment el port de Cadis (1830), significava el 50% de tot el aiguardent que sortia dels ports penedesencs (Sant Salvador, Vilanova i Sitges).

El port de Sant Salvador, fins l’any 1924 va tenir duana, i fins l’any 1931 va tenir estació sanitària marítima i oficina fiscalitzadora. L’oficina fiscalitzadora estava a l’edifici conegut com la “casilla dels carrabiners“. Els carrabiners i de la Guardia Civil, feien la vigilància nit i dia, “per decomissar el frau i molt especialment el contraban, en ser-ne considerada aquesta una zona d’alt risc”.

Amb l’arribada del ferrocarril va començar a morir l’activitat portuària de Sant Salvador i va començar a néixer una nova activitat, el turisme.

Publicat a El 3 de vuit el 23-10-15


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.