Mantxego: al meu germà Enric
De canalla, Quique, jugàvem a futbol amb botons al terra de mosaic del passadís,
i vas donar un nom al botó que em marcava més gols: Mantxego.
Ahir,
una blanca pell de xai
bressolava la teva son,
avui, que s’ha fet la nit
amb l’arribada de l’alba,
que el Canigó
es fon en llàgrimes blanques
i vessa dol a tota la plana
silent de fred,
ara que el petit anyell
tancat en un calaix
de generoses cançons i hores
ha tornat a la llum,
ara, que tot el dia
cau com un núvol de pedra,
lilós i desemparat, sobre els conreus
sembrats de records,
una lluna blanca
assenyala el camí que s’enfila
a la nua roca de calç, orígen i fi,
el límit del present.
Ara tant sols puc mirar,
extàtic amb ulls de silenci,
com arriba el llogater de la nit,
que s’esmuny arreu,
i tot ho devora,
i preservar
la memòria més bella
a frec de tanta desolació.
30 de novembre 2021
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!