L’esfera porpra
La nit pesa com una mà
de bronze,
hi arriben tots
els trajectes encetats
darrere els vidres entelats
de l’aparador del néixer.
Hi arriben amb
les cicatrius a la pell
d’adversitats i gatzares.
És una gran praderia
de gespes esquerpes
amb flaire de silenci.
El gran acolliment que
tot ho esguarda,
que tot ho esbrina,
que sempre t’incita
vers l’única eixida;
l’esquerda de gel del cercle
d’aquesta complaença
que ens acotxa
des de l’úter de la mare.
Gegantina esfera
de lenta rotació,
amb llums porpres
i embalums difusos.
Aquesta hora fosca
on no hi ha contrallum,
on el naufragi del desig,
tot ho aplana.
I des de l’aguait,
suspès en el callat
globus aerostàtic
d’aquest paisatge d’abismes,
brolla del terra, atemorida,
l’alba.
Maig 2021
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!