La meva estança
…
Heu vist un somni tendrament violeta,
com aquest cel color d’eixes muntanyes?
Anau al somni caminois brostats?
O ja en veniu?
Feis tots una olor d’ànima!”
…
Blai Bonet. De Camins de tarda.
Quan camino pel senderol de qualsevol tarda
i travesso les margeneres de l’aspre
que ple de móres ressegueix la riera,
al capdavall hi trobo
la porta de la meva vida
que m’espera,
ben oberta de bat a bat,
com si parés l’oïda a tot caminant
i a tota bèstia que hi passi pel voral,
doncs sap que cap camí de la contrada
mai no em menarà
a cap més lloc.
Sovint m’aturo al seu davant
– i confesso
un xic sorprès-
que m’adono de la nuesa de l’estança
en mostrar desvergonyida
com una vitrina,
l’entrada i el portal emblanquit
de casa meva.
Que dèbil és el passat si mirem el rebost
i la barreja de menges que hi guarda,
o bé el celler amb les bótes
mig plenes de garnatxa i de moscatell.
O potser a la pallera,
amb les eines desendreçades en un racó.
A l’hora foscana,
sentirem els xiscles dels ocells nocturns
que vaticinen la cacera
i de bell nou serem engolits
per les veles esteses del navili de la nit.
El llenyataire,
confiat i feinador,
sua el seu temps,
apilonant buscalls
i construint vedrunes;
refà el nom dels camins i les cruïlles,
que el temps ha esborrat.
De nou no m’hi aturaré,
no hi faré estada tampoc aquesta nit
i seguiré, roques amunt
fins a trobar el prat flairós,
on em menen les paraules
de significats permanents.
Cal perdre la por de
l’angoixa que fa
el fum de la borda de l’adéu,
i devorar-la en un festí,
al bell mig de l’omeda.
Llavors,
caldrà acompanyar el ramat
de les ovelles mudes,
de llana ben espessa,
fins els cims ventosos
d’aquest obstinat hivern.
Juliol 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!