El Port
Xaloc al rostre,
port, gavines i cel. Tu.
Cabells juganers.
Oïdor com sóc,
de l’aigua que romp les roques,
del rítmic abandonament sinuós
de l’escuma lletosa a la platja,
del xiscle del gavià
que esborrona la quietud
de l’areny de la cala,
del frec dels llavis
del foranell
quan besa les assutzenes
púdiques i fragants,
entro en la infinita feminitat
de les onades
i em deixo posseir enter.
M’engoleix el mateix oceà
de Posidó i Neptú,
el d’Odisseu i els argonates,
el bell i insaciable Pontos
devorador ancestral
de vaixells sencers,
des de l’inici del viatge.
Setembre 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!