Barba de sucre
Quan esperes
les hores que vénen,
s’esvaeixen les que s’allunyen,
aquelles del temps de la innocència,
rere d’escenaris desdibuixats.
Bagul d’hores que t’han macat,
hores de silenci,
i s’emporten de tu
íntims crits de colors,
que jeien -despreocupats-
a l’eixida del jardí de casa.
Xuclen, fins la petita
plaça del til.lers
on bullia la festa major,
barquetes vermelles
al vent, gronxades amb l’impuls
de la credulitat,
faldilla blanca i cabells
perfumats, a la cara
flaires propers de colònia
i de caramel a l’aire,
cançons de pianola.
Però és l’adéu
que s’aferra a la finestra
dels vidres ara entelats,
on encara es dibuixen els
llavis de la tieta,
taral·lejant la melodia
universal, de la posta
que arriba cansadament.
Juliol 2016 /agost 2021
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!