El bloc d'Ernest Benach

Fa molts anys que el Parlament de Catalunya i el Parlament flamenc tenen unes relacions excel·lents. Som dues nacions històriques de la vella Europa que treballen per consolidar i millorar els seus nivells d’autogovern i que, de manera permanent i al llarg de la història, han aspirat sempre a un horitzó de major progrés, major benestar i més llibertat.

Les situacions polítiques són molt diferents i el nivell competencial també. De fet, Bèlgica és un estat federal, que no és el cas d’Espanya. De qualsevol manera, el contacte amb el parlament flamenc és molt interessant. Ahir vam tenir una sessió de treball durant la qual vam poder compartir i discutir els temes més de fons, des del punt de vista polític. El finançament dels respectius governs, els mapes territorials, les polítiques d’immigració o com aconseguir un nivell òptim en educació van ser els principals temes de debat polític i de comparació entre ambdós països.

També vam aprofundir en dues qüestions més. Per una part, l’assessorament científic del Parlament, dels diputats i de les diputades. Nosaltres tenim el CAPCIT, i juntament amb l’organisme flamenc, l’Instituut Samenleving en Technologie (IST), som els dos únics casos a Europa en què Parlaments no estatals s’han dotat d’organismes com aquest. Hem començat a explorar possibles escenaris de projectes comuns. La recerca catalana i flamenca poden tenir alguna línia de treball conjunta.

L’altra qüestió que vam abordar a fons va ser l’e-democràcia. Després d’explicar la nostra experiència amb el Parlament 2.0, que va interessar i molt als nostres col·legues flamencs, vam constatar que els nivells de desafecció són molt similars. Estem davant d’un fenomen que no és aïllat ni exclusiu. La desafecció és global? Doncs possiblement sí, tot i que també té lectures locals. Hi ha molta feina a fer per recuperar el prestigi de la democràcia i crear nous àmbits de relació en la política en els temps que corren i en els temps que venen. No ha de servir de consol que aquesta sigui una situació més o menys generalitzada. Ni tampoc d’excusa. Tots plegats hem de ser conscients que ens hi estem jugant molt més del que ens sembla.

I és per aquest motiu que no puc entendre de cap de les maneres la reacció del regidor de l’Ajuntament de Barcelona Miguel Ángel Martín insultant greument la directora de TV3. A part de ser un mal educat i un groller, l’actuació del senyor en qüestió crea encara més desafecció, perjudica la imatge dels polítics, ens engloba a tots en una manera de fer i de ser que no és racional, ni lògica ni desitjable. I francament, jo no vull que em posin al mateix sac.

Respecto i valoro l’actuació de la Mònica Terribas com a professional. Jo, si fos president de la Generalitat voldria que em fes l’entrevista que li va fer al president Montilla el passat dilluns. Això és periodisme i això és política. I és aquí on podem trobar complicitats amb els ciutadans. Preguntes difícils, respostes sinceres. És un luxe per al país tenir periodistes com ella. I és una desgràcia per al país tenir polítics que no hi saben veure més enllà d’un pam del nas, i que fan més mal que bé.

He llegit l’article del Xavier Bosch al Periódico de Catalunya. El recomano. Fa pensar, i pensar sempre és bo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!