El bloc d'Ernest Benach

Com que tinc la sort de tenir bons amics que fan bons llibres, aprofito aquests dies que venen de sant descans per recomanar algunes lectures.

El primer, un llibre que no necessita cap mena de presentació perquè és el guanyador del darrer premi Sant Jordi. Se sabrà tot de Xavier Bosch, de ben segur un dels llibres que trobarem a totes les paradetes i a totes les places del país aquest proper 23 d’abril. Bosch aconsegueix fer un retrat realista de les relacions complexes entre periodisme, política i empresa, i tenint en compte la trajectòria i experiència de l’autor, en alguns punts fa feredat. Tot el relat està escrit amb un llenguatge periodístic (s’hi nota l’ofici), directe i fresc, però, de tant en tant, et topes amb alguna frase d’aquelles que mereixen ser subratllades i reflexionades molt després de la lectura estricta de la novel·la.

Ara que hem estrenat primavera, però encara mantenim a la retina les darreres nevades, pot ser un bon moment per llegir Londres nevat, un recull de relats d’hivern de Jordi Llavina. L’autor del Penedès demostra en aquest llibre la seva capacitat per recrear un món íntim a partir d’una narrativa lírica, rica i detallista. He llegit confessar al mateix autor que el que l’interessa realment en una història és explorar l’ànima dels personatges. I aquesta és la feina que fa en cadascun dels seus relats. Un dels millors, al meu parer, El branquilló de til·ler. Molt recomanable per aquests dies de més tranquil·litat.

En el terreny de la no-ficció, un altre bon llibre d’un bon amic: 113 paraules per salvar de Josep-Lluís Carod-Rovira. En aquesta ocasió, Carod, lluny de les reflexions polítiques a les que ens té acostumats, ens mostra la seva ànima de filòleg. El seu amor per la llengua l’ha fet seleccionar uns quants mots en perill d’extinció, d’aquells que no es poden deixar perdre i que val la pena preservar per a les properes generacions. Els que coneixeu la seva trajectòria vital i política, ja us podeu imaginar que l’elecció del número 113 no ha estat casual. Advertència per als lectors: com en tot bon joc intel·lectual, el llibre conté un parany. D’obligada lectura als que us vulgueu presentar al Gran Dictat.

Finalment, Lluís Cabrera publica un recull de reflexions que arriben a la conclusió que Catalunya serà impura o no serà. D’en Cabrera m’agrada el seu discurs directe i planer i com s’atreveix a desemmascarar els que encara avui dia gosen jutjar la cultura pel pedigrí del seus creadors. Com reivindica la “barrecha” i denuncia l’ús polític del folclore. Com posa en evidència els que persisteixen a definir-se eternament com a “andalusos a Catalunya”, els que els tracten diferent per electoralisme i els que canvien de llengua per pur prejudici o classisme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!