PICAP
Joan-Carles Doval
SGAE
Sempre he estat un defensor de la protecció dels drets de la propietat intel·lectual, entre ells, també els dels autors, naturalment.
Però també he estat crític amb la gestió de la SGAE i no d’avui, sinó de sempre. He hagut de tractar amb aquesta societat des dels anys 70, però més intensament des del 1984 amb la creació de Picap que és quan vam començar a ser-ne clients, i des del 1990 en soc soci amb la creació de l’editorial filial de Picap. Als anys 80, recordo la primera vegada que varem passar una inspecció i la manera com es va presentar l’inspector. Encara estàvem al carrer Girona de Barcelona i érem pocs; jo mateix vaig obrir la porta i em trobo amb un senyor molt ben vestit, cartera sota al braç i que ràpidament es treu una targeta i oferint-me-la em va dir: Soy “fulano de tal”, inspector de la SGAE, le informo que a partir de este momento está usted bajo inspección. Això als anys 80, en plena democràcia, però aquesta, encara no havia arribat a la societat d’autors, una entitat carca, amb aires de ministeri franquista i la única protegida de la propietat intel·lectual.
SGAE es va democratitzar, va entrar un jove emprenedor, socialdemòcrata, i amb ganes de canviar les estructures de la casa, ex-cantant de “Los canarios” que, paradoxes de la vida, van triomfar amb una cançó que es deia “ponte de rodillas” i els canvis d’estil es van notar molt aviat, els inspectors tenien cara amable i pactaven les dates i les formes, a la seu de Barcelona van treure aquell famós cartell amenaçador que amb la imatge d’un gall deia, més o menys, això: “Aquí paga todo el mundo menos el canto del gallo”, també varen canviar el significat de la darrera lletra de la sigla, la E que abans volia dir Espanya, ara vol dir “editors”.
Va entrar en vigor la llei de propietat intel·lectual i els drets ja no eren únicament pels autors, també s’hi contemplaven els intèrprets i els productors, i això no va ser fàcil de pactar amb qui tenia el monopoli durant més de cent anys…
Teddy Bautista i el seu equip van canviar profundament la societat i això va comportar una confiança molt àmplia dels socis i un acomodament que feia que en Teddy, amb un caràcter quasi imperial, Espanya se li fes petita i va iniciar la conquesta de l’Amèrica llatina, però tot plegat amb aires de nou ric amb ostentacions francament repugnants. A tall d’exemple explicaré que varem coincidir en un vol Miami-Madrid al finalitzar un dels MIDEM AMERICA que es van organitzar a la capital de La Florida als anys 90, i no deixava de ser curiós veure com tota la gent de la SGAE viatjaven a primera i els artistes/autors i productors viatjàvem a turista, és clar que aquests darrers pagàvem els nostres bitllets i els d’ells… També recordo les èpoques en que la SGAE desplaçava al MIDEM de Cannes entre 15 i 20 persones, que evidentment no tenien cap feina a fer, però eren unes vacances sensacionals amb bons hotels i tot tipus de luxes. En una ocasió estava sopant al restaurant Pierrot 1 al Boulevard de la Croisette (centre de la vila de Cannes) amb els meus col·laboradors i en el mateix restaurant hi havia una taula amb unes 10 persones de la SGAE endrapant una fantàstica mariscada i al cap d’una estona va entrar en Teddy i molt enfadat vaig escoltar com els hi deia que no tenia res en contra de que es cruspissin aquelles mariscades, però que calia ser més prudent i això s’havia de fer a l’interior, a llocs més discrets. Aquell dia vaig pensar que en Teddy li importava ben poc el “despilfarro” econòmic, però que com a mínim volia protegir la imatge de la societat… el temps ha demostrat que no, ni tan sols això.
Tots els que estem involucrats en els drets de la propietat intel·lectual patim i de valent la mala imatge que s’ha anat guanyant a pols la SGAE, moltes vegades ens ha tocat defensar-los i aclarir públicament que SGAE només és una part de la P.I. i que també existim els productors i els intèrprets.
Naturalment, si avui m’ha passat pel cap escriure una mica sobre La SGAE és per tot el que està passant i he de dir que m’entristeix molt i molt veure aquest espectacle a una societat que per la meva forma d’entendre les coses la crec imprescindible i a més en soc soci.
Crec en la presumpció d’innocència i espero que com altres vegades i en altres temes, quedi en un malentès i que els directius de la SGAE quedin en llibertat i es pugui demostrar, especialment al socis, que ningú hi ha posat mà.
Però acabi com acabi aquest tema, SGAE s’ho ha de fer mirar, no poden seguir per aquest camí, i des del meu punt de vista s’han de refundar, han de partir de zero, han de plantejar les coses d’una altra manera i recuperar la confiança del socis i fer-se respectar per la societat, s’ha de recuperar la imatge, els creadors han de ser estimats i no odiats per la societat.
Hem de tenir ben present que SGAE és una societat que te com a finalitat recaptar els drets que es deriven de la LL.P.I. en pro dels autors/editors i que es queda amb un marge per la gestió, i a més ha d’invertir un percentatge important en suport dels propis socis, pels que poden tenir problemes i també per impulsar-los en el mercat. Per tant és absolutament innecessari tenir i mantenir els palaus que tenen a Madrid i Barcelona entre d’altres. Poden gestionar perfectament des de la modèstia i desterrar definitivament la ostentació, com tampoc es fa necessari invertir en teatres a l’Argentina o altres llocs, no és aquesta la finalitat i no cal dir que la protecció dels autors i editors no es fa d’aquesta manera.
Per acabar diré que estic enormement decebut del paper que aquests dies està fent el delegat de la zona mediterrània, en Ramon Muntaner el qual conec de fa molts anys i li tinc estima per la feina que fa i ha fet, al marge de la meva admiració per la seva obra artística, però no puc entendre que dins d’aquesta crisi encara no hem escoltat una sola paraula d’en Muntaner. El delegat de la Zona Mediterrània és una persona molt important dins l’estructura de la SGAE i crec que als socis els hi hauria agradat escoltar que un càrrec tan important sortís públicament a defensar la societat i els seus associats, desmarcant-se de les possibles o no corrupcions que estan atacant la seu central madrilenya. El silenci crea dubtes i en Ramon Muntaner no hauria de crear cap mena de dubte per a ningú. Coneixent com conec en Ramon, no sé perquè, però m’imagino que està fent el que li hauran dit els seus assessors, que normalment no n’encerten ni una, tal com va passar amb el desgraciat programa del “Banda Ampla” de TV3. Però precisament aquí és on en Muntaner tenia i podia demostrar la seva capacitat de lideratge sobre els associats.
Ahir per la tarda em van telefonar dels informatius de TV3 i entre altres coses van explicar-me que en Ramon Muntaner estava il·localitzable i que a la SGAE de Barcelona no passaven de parlar amb la bona de la Fina Sitges… i vaig pensar que en Ramon estava perdent una gran oportunitat.
Espero i desitjo que aquest malson acabi aviat, que es faci justícia i passi el que passi, les eleccions del passat 30 de juny ja serveixen de poc, cal refundar la SGAE!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut sr. Doval,
vaig per davant tot el meu respecte, no només per la seva feina que conec de fa ben poc, també per la seva trajectòria. Dit això, els retrets d’un consumidor dels que comparteixen arxius, com comparteix llibres, receptes, DVDs i fins i tot li agrada cantar en grup 🙂
– de debò pensa vostè que això quedarà en una equivocació? Les notícies sobre l’entramat societari de l’SGAE són de fa anys. Que va especular amb construcció, és ben conegut. La seva manca de transparència i mètodes policials d’inspecció (infiltració, extorsió a bodes, batejos i concerts benèfics), un escàndol, tot en nom de la cultura, és clar.
– Com a informàtic i amant de les versions originals, pagar un canon excessiu per comprar els meus CDs on hi enregistro programari lliure, em semblava propi de l’Edat Mitjana, com m’ho sembla qualsevol peatge indiscriminat (a Catalunya en sabem molt, de peatges)
– si millions de persones a Espanya ens alegrem de les detencions és perquè es demostra que els autèntics delinqüents (lleis injustes fetes a mida, amenaces públiques, insults i difamacions i
molt possiblement corrupció en el finançament de partits polítics) eren aquells que ens titllaven a la gent normal i corrent de ser-ho . La política de criminalitzar l’usuari per fer algo tan natural com compartir sense ànim de lucre és tan esbojarrada i fora de mida, que només es podia basar en una mentida: cridar que fer-ho es il·legal, i que atempta contra el negoci de la cultura. No ho és, d’il·legal, i no pot atemptar, sinò afavorir el seu negoci. Així ho demostren varis estudis. Així es veurà en el futur, n’estic convençut.
– per què em ve al cap ara el Millet i el cas Palau? Corrupció amagada sota la respectable capa de l’activitat cultural, és clar, amb recolzament d’un ampli espectre polític, en ambdós casos, però no és per això: les seves afirmacions de que l’SGAE malbaratava els recursos dels autors (luxe, inversions no pertinents) em recorden a declaracions semblants quan va petar el cas Palau: tothom ho sabíem fa 20 anys, aquest senyor era un delinqüent, etc … Si hi veien coses rares, si tothom ho sabia … per què no van fer res? Hi havia negocis a protegir, interessos pel mig? Ara, el descrèdit de la societat d’autors s’estendrà a tots aquells qui donaven suport a aquesta corrupta direcció.
– no puc més que coincidir en que cal tornar a establir la simpatia entre la indústria i els consumidors. Des de el respecte i l’acceptació que, amb la xarxa d’intercanvi global d’informació, les regles han canviat, el joc ha canviat i cal establir noves vies per aprofitar i estendre l’accés a la cultura a tothom, com mana no ja la llei del país, sinó la Declaració dels Drets Humans. Internet és una oportunitat per tothom, autors, editors i consumidors, i només representa una amenaça per aquells que volen mantenir captiu poder i mercat. Els carriers (i a Espanya en tenim un de monopolístic, que es va quedar per no res un negoci que era públic, just quan començava a veure’s que seria molt rentable, gràcies per res, sr. Aznar) són els grans beneficiats en l’expansió de l’intercanvi (Telefònica 10.000 millions d’euros de benefici el 2011: en tenim aquí, per cobrar un canon i rescabalar els autors). És just que ho reconeguin, i que paguin els proveïdors finals (l’indústria cultural) per aquest benefici. És ben senzill: mesures l’ample de banda consumit, i pagues en proporció. Novament, qui li posa el cascabell al gat?
Salut i gràcies per aixecar la veu, ni que sigui a toro passat.
Un dubte:
els diners del cànon sobre els cd’s, reproductors de mp3, etc… es reparteix entre els autors espanyols només?
Si compro cd’s per fer còpies per escoltar al cotxe, i totes les copies les faig de discos de Michael Jackson, els diners se’ls quden els autors espanyols?