Actualment la població resident no arriba als 130.000 habitants, dels quals un 31% son estrangers (és l’illa canària amb més estrangers) i entre aquests els que més presencia tenen son des de fa molts anys els alemanys al sud de l’illa i els italians al nord amb un increment creixent en els darrers anys, l’any 2020 hi havia 7.000 italians empadronats i en l’actualitat superen la barrera dels 20.000 italians.

Sortosament Fuerteventura està declarada com reserva de la biosfera, la qual cosa ajuda molt a mantenir l’illa en estat natural i sense que l’especulació immobiliària turística fins el dia d’avui l’hagi pogut destrossar del tot… dic del tot, doncs a zones com a les Dunes de Corralejo s’han fet autèntics disbarats, per no dir la destrossa enorme de la part de El Matorral, Costa Antigua i Caleta Fuste… Però la costa oest està pràcticament verge i la península de Jandia es conserva en condicions òptimes. https://fuerteventurabiosfera.org/reserva-de-la-biosfera/  https://www.ifuerteventura.net/reserva-de-la-biosfera/

Hi ha els problemes d’habitatge típics de les zones turístiques sense industrialització, Fuerteventura es una illa de serveis i mai hi ha prou personal pels mateixos i el que hi ha no està qualificat, és el peix que es mossega la cua… Els habitatges han augmentat de preu de forma escandalosa i els lloguers també i com és natural, tots els propietaris volen oferir lloguer “vocacional” amb la qual cosa fa impossible l’oferta de lloguer assequibles pels treballadors de serveis, siguin temporals o residents.

Fuerteventura òbviament no és pas tercer món, però en honor a la veritat… primer món tampoc ho és.  El tarannà és tranquil, el concepte de puntualitat és més cubà que no pas europeu i el formalisme podríem dir que peculiar… que quedis amb algú i no es presenti, que hagis quedat amb un industrial per una reparació i que no aparegui forma part de la normalitat i ho es tant que ni tan sols s’excusen… Dit això, també s’ha de dir que els majoreros (gentilici de l’illa) son gent hospitalària, educada i amable, gent agradable amb la que es fàcil conviure.

Als supermercats apareixen i desapareixen productes com per art de màgia, i normalment quan desapareixen d’un establiment, desapareixen de tots i sol ser un problema de la doble insularitat de l’illa. Fuerteventura produeix una escassíssima agricultura, carn de cabra, peix, formatges, sal i aloe vera … no hi busqueu pas res més… la resta es importació, la qual arriba en primer lloc a Gran Canaria i després a Fuerteventura, doble insularitat i doble cost de ports.

Com que Canàries no te IVA i tots els productes entren sense aquest impost, han de passar per la duana que fa que tot producte quedi retingut cert temps, implica uns costos burocràtics de la gestió duanera més l’impost local del IGIC, tot això fa que molts productes no es puguin trobar a l’illa i que les compres a la península sovint es fan impossibles. Per qualsevol venedor de la península li surt més econòmic i ràpid vendre a Finlàndia o a Hongria que no pas a Canàries i quan fas compres online a Amazon o qualsevol altre botiga al posar la adreça i el codi postat et diuen que no està disponible per aquesta adreça

Si tens algun problema amb el cotxe i necessites un taller mecànic, és una tragèdia…  per començar no totes les especialitats les pots tenir a prop.. un exemple es la península de Jandia a on no hi ha un sol planxista ni cap taller per averies elèctriques dels automòbils i que les més properes son a Gran Tarajal a uns 40 km de Morro Jable capital del sud super-poblada i turística. Aquests tallers i els altres de la illa normalment et donen cita per al cap de tres mesos i fins el dia de la cita ni tan sols es miren que pots tenir i allò del cotxe de cortesia, aquí no existeix….

A nivell cultural destaco l’interès que té l’illa per les escultures, son moltes i molt boniques les que podem veure per quasi tots els pobles, tot i que destaquen Morro Jable, Puerto del Rosario, Gran Tarajal, Tarajalejo …  Destaquen obres del cubà Òscar Aguirre, el lleonès Amancio González, el català Xavier González, el majorero Juan Miguel Cubas o la rusa/canària Antonina Fathullina. A mi m’agrada molt especialment l’escultura “caminos” de la cubana resident a Fuerteventura Lisbet Fernández, el posat de dignitat dels nens/nenes blancs, mutalos i negres que miren el futur és una preciositat https://visitjandia.es/los-ninos-de-la-rotonda/  també vull destacar l’escultura que hi ha a l’entrada del meu poble La Lajita en homenatge a la Aulaga, planta més representativa de l’illa, obra d’en Marco Villotie. L’Unamuno en un dels seus sonets “de Fuerteventura a París” diu que la Aulaga “es tan calaverita como la propia isla”.

Capítol a part son els carnavals, doncs tenen un pes molt important en la cultura popular, els fan durar dos mesos i cada setmana es fan a una població diferent i la gent es va traslladant de poble en poble i estan de festa durant dos mesos

També hi ha diversos festivals musicals i en general una programació musical prou extensa durant tot l’any, podríem destacar el FEM Fuerteventura en música el mes de juiol a El Cotillo, o el festival Arena Negra a Gran tarajal, Gran baile de Taifas a finals de maig a Puerto del Rosario etc

Entre les activitats culturals també cal fer menció a la Feria Insular del libro o al memorial Manuel Velázquez Cabrera, que fou el fundador dels Cabildos insulars i la figura política més rellevant de Fuerteventura.

Una curiositat son els museus de l’illa, doncs fan museus ben estranys… per exemple en tenen un dedicat al formatge o un altre dedicat a la sal dins de les Salinas del Carmen.

I parlant de cultura, cal relacionar-ho amb el paisatge i dir que aquesta illa és un gran plató on es roden moltes pel·lícules.

Si algun lector d’aquest bloc te previst visitar Fuerteventura i necessita qualsevol assessorament envers a qualsevol cosa, naturalment quedo a disposició.

Tenim els autobusos “Guaguas” que fan trajectes diversos de nord a sud,  al centre, i alguna població de l’oest. Els trajectes amb més usuaris, el servei és cada hora, (caps de setmana cada dues hores aprox.) la resta, més precaris. Son cotxes nous i còmodes i els residents tenen el servei gratuït. Els serveis de taxi només es poden trobar a poblacions turístiques o importants.  L’arrendament de cotxes ha canviat dràsticament des de la pandèmia de l’any 2020, el preu de lloguer s’ha multiplicat per 10 i si no llogues a l’aeroport, difícilment trobes cotxes de lloguer a la resta de la illa. Els cotxes normalment son nous o semi nous i en bon estat, les empreses de lloguer prohibeixen circular per camins rurals i si els usuaris en fan cas, no veuen les parts més importants d’aquesta illa. Per altra banda hi ha sortida de Ferrys des de Corralejo, Puerto del Rosario y Morro Jable per anar a la resta de les illes de l’arxipèlag. També es pot anar a les altres illes amb el servei aeri de BINTER. Els preus son alts en els dos cassos.

En qüestió de preus recordarem que els residents tenen un 75% de descompta per insulars. Aquest descompta és fruit del vot que li faltava a Mariano Rajoy per ser Presidente en la seva darrera legislatura el qual va vendre el partit Nueva Canarias que tenia un diputat que havia sortit escollit anant com independent a les llistes del PSOE i així van passar de tenir un descompta del 50% al 75% a càrrec dels pressupostos de l’estat. En aquell moment el Sr. Sánchez líder de l’oposició va declarar que quan fos Presidente ho revocaria, però va resultar que per ser-ho també necessitava els vots canaris i no cal dir que la postura ha estat la del “que no s’han parli més”

Els mitjans de comunicació escrit,  al marge d’explicar el que passa a l’illa en qüestió política, de successos o del canvis meteorològics, també dediquen espai a la cultura o a la història com https://elenfoque.es/  a on Carmelo C. Torres fa articles molt interessants, altres son https://www.noticiasfuerteventura.com/  https://www.diariodefuerteventura.com/ https://www.lavozdefuerteventura.com/ https://www.fuerteventuradigital.com/ també la premsa escrita d’abast general de l’arxipèlag que dediquen espais a Fuerteventura

En quant a TV hi ha el canal autonòmic TVC que dedica espais a cada illa i dona suport ampli a la cultura popular canària, un altre canal és el privat Mirame TV que es més folklòric i localista i recentment també veiem Atlantico TV que pertany a un grup periodístic de Tenerife, editor de www.diariodeavisos.com i Fuerteventura TV lligada a Radio Sintonia i que de moment només es pot veure per internet i segons estan anunciant aviat per antena TDT.

En quan a les emissores de ràdio locals Onda Fuerteventura, Insular i Sintonia serien les generalistes que cobreixen be tota la illa i fan tertúlies, entrevistes polítiques, música i seguiment intens dels carnavals, assistència a fires i seguiment de les institucions locals etc però cal dir que es una ràdio molt antiga i a vegades fins i tot còmica i/o delirant… a mi em recorda a la ràdio de quan jo era petit, es a dir de fa 60 anys, fins hi tot la publicitat està en aquesta orbita. El programa més emblemàtic popular i d’estil radiofònic de mitjans s.XX el fa en José Francisco Montesdeoca els matins del cap de setmana a Ràdio Insular, abans el feia a Onda Fuerteventura. Un altre professional de la ràdio a destacar es en Santiago Travieso, fundador i director de Radio Sintonia, un bon professional que coneix a la perfecció la vida de la Illa i que malgrat la seva vocalització majorera que dificulta a vegades la comprensió, val la pena escoltar-lo.

Al marge de les emissores generalistes cal destacar Hola FM emissora situada al sud de lilla i que emet íntegrament en llengua alemanya programant música d’èxits de les darreres dècades. I cal dir que les emissores espanyoles, en general,  no tenen cobertura de tota l’illa, ni tants sols les emissores de RNE ni les de la SER. En general son més presents al nord de l’illa

A causa de la seva orografia, Fuerteventura és una illa que amb prou feines registra precipitacions durant l’any. Les temperatures nocturnes a l’illa solen ser fresques a l’estiu i són confortables a l’hivern.  Més de 300 dies de sol a l’any i un nivell de precipitacions increïblement baix, la qual cosa la diferència de la resta de l’arxipèlag.

A la temperatura mitjana de l’aire a Fuerteventura ronda els 20 °C durant tot l’any. Hi ha poca variació entre l’estiu (24°C) i l’hivern (18°C)

Temperatura del mar a Fuerteventura a causa de la seva latitud i la seva situació a l’oceà Atlàntic, la temperatura del mar davant de la costa de Fuerteventura no baixa dels 18°C ​​a l’hivern. Tot i això, en els mesos més càlids de l’estiu, influïts pel corrent fred de l’oceà Canàries, la temperatura del mar a Fuerteventura només arriba als 23°C.

Els vents alisis (del nord com la nostra Tramuntana) son vents freqüents, especialment l’estiu, doncs son provocats pel anticicló de les Azores.

Calima i tempestes de sorra a Fuerteventura: Unes quantes vegades a l’any, Fuerteventura experimenta un vent càlid del sud-est, el Siroco (el nostre xaloc) que provoca la “Calima”. Aquest vent provoca altes temperatures, asseca l’aire i porta pols o sorra fina del desert del Sàhara, reduint la visibilitat i contaminant l’aire. Tinc la percepció de que cada any tenim més dies amb calitja.

Actualment tenim una concentració de turisme italià, majoritàriament jove a la zona nord de l’illa , concretament a Corralejo i una altre concentració de turisme majoritàriament madur o de tercera edat alemany al sud de l’illa, a la península de Jandia.

El nord est de la illa hi ha la població de Corralejo, principal centre turístic, amb l’atractiu dels 8 km de dunes amb platges boniques d’aigües transparents i sorra daurada i hem de sumar que és on hi ha més concentració d’activitats turístiques i d’entreteniment, des del surf i derivats a discoteques, pub’s, etc. També és un port des d’on es pot anar a visitar l’illot de Lobos o ve anar a Lanzarote que està a tirar de pedra …  al marge de que es una de les localitats a on hi ha una millor restauració.

Des de Corralejo es pot fer una excursió al illot de Lobos, una illa quasi verge preciosa amb una platja molt bonica (playa de la concha) i amb un únic restaurant propietat del Antoñito el Farero a on es poden menjar unes bones i fresques “viejas” fregides o com única alternativa un horripilant arròs ple de colorant groc

En el nord oest es troba la població de El Cotillo, una altre població turística de gran interès, amb platges precioses com la de la concha, les picinetes de Los Lagos prop del far Tostón, piedra playa, La Escalera etc

En el centre de l’illa els llocs més turístics son la capital Puerto del Rosario, tot i que no te res d’especial interès tret de passejar pel port o pel centre a on hi ha l’antic hotel Fuerteventura, actualment com casa museu Miguel de Unamuno i Caleta de Fuste que es un lloc totalment turístic i poc agradable, amb hotels, apartaments, botigues etc i segurament a on es poden trobar els millors preus per allotjament de l’illa. També pel centre de l’illa hi ha l’antiga capital, el pobla de Betancuria (900 habitants) que és el més bonic de l’illa, arquitectura colonial i canària i a on hi ha la primera catedral de l’arxipèlag, l’església de Santa Maria. Si seguim cap al sud i trobem Gran Tarajal, població mitjana amb un bon passeig marítim, escultures boniques, bars i restaurants davant mar, una de les poques llibreries de l’illa “Tuareg” i ben a prop està Playitas que es un lloc amb hotels per a turistes esportistes, amb platja de sorra negre bonica i un parell de restaurants davant mar.

Ja en el sud, la primera població purament turística que podem trobar es Costa Calma, inici de la península de Jandía i de les platges de sorra daurada i aigües transparents.   Costa est de Jandía que va de costa Calma a Morro Jable. Tota la costa est es plenament turística, amb hotels apartaments etc… Platges com Sotavento – Risco de Paso, Salmo, Los Canarios, Tierra Dorada, Mal Nombre, Esquinzo, Butihondo, Piedras Caidas i Morro Jable que és un enorme centre turístic, especialment la seva entrada Solana Matorral o el Saladar.

I finalment la part totalment sud de l’illa que va de Morro Jable a Puertito de la Cruz un camí rural ple d’encant i de platges solitàries no és un lloc purament turístic però si de visita turística, bàsicament a la població de la costa oest Cofete amb un paisatge únic, un cementiri a la sorra de la platja i la casa dels Winter, però també en el Puertito de la Cruz i el far de la punta de Jandia.

He parlat dels llocs merament turístics, però no puc deixar de mencionar la costa oest que es menys turística però amb recons inoblidables com puguin ser els Tebeto’s (1 i 2) Jarugo, Puertito de los Molinos, les coves de Ajuy o la de Garcey sense oblidar La Pared a on es veuen unes meravelloses postes de sol.

Una altre recomanació seria anar de Corralejo a Cotillo pel camí rural del nord passant per cales com playa del bajo de la burra, arribar al poblet Majanicho (una delícia) i anar cap a Cotillo parant a «los lagos» prop del far Tostón

A Fuerteventura és menja un bon peix fresc, també bons formatges i en alguns llocs carn de cabra normalment fregida acompanyat de les “papas” arrugades o d’amanides amb productes propis i de proximitat. Si preteneu menjar uns bons entrecots o filets de vedella us diré que no és el lloc més adequat, doncs la illa no en produeix i a poquíssims llocs trobareu una bona vedella de Gran Canaria o Tenerife, la majoria és carn congelada de l’Argentina.  També són recomanables les bones sopes de peix que fan per exemple al Puertito de la Cruz o el típic Gofio si voleu quedar molt tips.

Menció a part es mereix el calamar saharià de textura molt diferent al que estem acostumats del nostre Mediterrani i francament exquisit.

La restauració a Fuerteventura i salvant algunes excepcions pateix d’una manca de professionalitat alarmant. Costa entendre que una illa que l’única indústria que te és el turisme, per tants “serveis” tingui una restauració tant poc professionalitzada. A la majoria dels restaurants has d’anar en compte i reclamar el punt de cocció adequat dels productes, doncs la tendència es servir-ho tot massa cuit i sec i el tema dels cambres és autènticament dramàtic…  són portadors de plats i poca cosa més, la majoria no tenen idea de servir i ja no parlem de servir vins que ràpidament cal demanar que es limitin a obrir l’ampolla i que si us plau no la toquin més. Després ja anirem reclamant la glaçonera com cal, és a dir, que a part d’aigua i posin el gel adequat. Naturalment hi ha excepcions i també he conegut a bons professionals, però son franca minoria.

Els vins que es poden consumir a Fuerteventura son varis i si parlem de blancs hem de tenir molt en compte els de malvasia volcànica de Lanzarote que son excel·lents, però a preus altíssims… en qüestió de tres anys han duplicat i més els preus, però si us agraden vins blancs molt ben elaborats, molt minerals i amb molts matisos no deixeu de provar una bona ampolla de malvasia volcànica seca del Vulcano, Amalia, Bermejo, Rubicón, Yaiza entre alguns altres i potser pel ordre que els he anomenat. També hi ha vins blancs interessants a Tenerife i alguna altre illa, però tots ells a molta distància dels de Lanzarote.

Si la vostra preferència son els vins negres no perdeu el temps amb els vins de l’arxipèlag, doncs únicament es poden veure vins joves a preus alts … més val mirar la carta de vins a veure que tenen de la península (catalans no en trobareu cap) potser algun Torres amb molta sort

Menjareu molt millor al nord de l’illa que no pas pel sud, a Corralejo hi ha lloc interessants com La Marquesina, a El Cotillo també hi ha bons restaurants com son La Vaca Azul o el Roque de los Pescadores. A prop de el Cotillo hi ha les poblacions de Lajares y Villaverde que estan liderant la gastronomia de l’illa en aquests moments, començant Casa Marcos que te prestigi de fa anys.

Si esteu a la capital, Puerto del Rosario es recomanable El Cangrejo Colorao per peix o La Jaira per tapes, a Caleta de Fuste més val passar de llarg tot i que en El Fado fan un bon bacallà, a Tiscamanita hi ha la mítica Casa Luís que sense en Luis que s’ha jubilat ha perdut encant però es poden fer uns bons sopars amb alvocat canari i cabrit fregit de forma molt casolana, a Costa Calma millor fer dieta i passar de llarg, a la Pared teniu una cuina mediocre a Caretta Beach però que ho compensa les vistes i la posta de sol que hi podeu contemplar..  i a Morro Jable el Saavedra Clavijo és el més potable…

Menció a part es mereixen els restaurants de l’alemany Reiner Loos dissenyador, fotògraf… un home preocupat per la natura,  gastronomia, cultura, pau, tranquil·litat i el bon gust. Anar als seus restaurants és garantia de relaxació i de gaudir dels plaers de la vida https://www.canarias7.es/canarias/fuerteventura/loos-el-interprete-aleman-del-paisaje-y-la-arquitectura-de-fuerteventura-YY7001634

Els productes més importants de l’illa son els formatges de cabra. Hi ha unes quinze formatgeries en tota l’illa, totes elles fan formatges exquisit amb llet de cabra, el més popular es el que va envoltat de pebre vermell (semi con pimentón) i posats a dir les meves formatgeries preferides son les de Betancuria i a de La Pared, la més popular i comercial i crec que l’única que arriba a la península és la de Tuineje que comercialitza els formatges amb el nom dels indígenes “Maxorata”. https://quesomajorero.es/wp-content/uploads/2022/12/GUIA_QUESOS_FUERTEV_digital-1.pdf

Altres productes excel·lents de Fuerteventura son evidentment el peix, la sal i el aloe vera. Els peixos més populars son la “vieja” que son els nostres lloritus, la fula de altura o fula roja que és un peix vermell molt fi que normalment el serveixen “a la espalda” que es a la planxa amb alls i oli per sobre, també la sama roquera que es fina i exquisida, el abade, bocinegro, antoñito, pejerrey, abadejo…i naturalment el cherne que pel meu gust és el millor. https://www.diariodefuerteventura.com/noticia/%E2%80%9Cel-pescado-local-est%C3%A1-poco-valorado-en-la-carta-de-nuestros-restaurantes%E2%80%9D  La sal i les Salinas del Carmen, unes antigues salines recuperades pel Cabildo que fan picar les onades a la roca i de l’escuma extreuen la sal. Una sal marina d’altíssima qualitat https://museosalinasdelcarmen.es/  i l’àloe vera segurament es el de més qualitat del arxipèlag i cal remarcar la feina de dues productores de gran nivell, una situada a Antigua, empresa propietat de alemanys majoreros   https://aloeveraonlineshop.com/es/  i l’altre situada a Tiscamanita i a Agua de Bueyes (si, son noms peculiars de poblacions) que es diu Vidaloe https://vidaloe.net/

En els mercats agrícoles setmanals que es fan per diverses poblacions, el més interessant és el dels diumenges a La Lajita es poden comprar els pocs productes del camp que es produeixen bàsicament al centre de l’illa entre els municipis de Betancuria i Antigua

I amb franquesa, no busqueu pas res més com a productes propis i naturals de l’illa

Fuerteventura ha estat sempre una illa molt pobra, sense aigua i amb episodis de fam aguda. Hi ha un llibre molt interessant sobre la fam https://www.cabildofuer.es/documentos/Patrimonio_cultural/libros/el_hambre_en_fuerteventura.pdf

Una illa sense indústria i que l’únic interès que ha tingut sempre l’estat espanyol és per la qüestió geopolítica militar i d’aquí totes les atrocitats que ha patit.

D’alguna manera la història de Fuerteventura comença a canviar els primers anys 70’s del segle passat i és gràcies al canceller alemany Willy Brandt que la visita i que hi fa diferents estades la qual cosa provoca que els mitjans de comunicació alemanys parlin contínuament de Fuerteventura, ensenyin els paisatges, com el seu canceller anava amb burro per l’illa, etc. i provoca la curiositat dels alemanys que de forma immediata comencen a voler conèixer l’illa i així s’inicia el nou comerç, la nova estructura econòmica de l’illa envers el turisme.

Willy Brandt curiosament no va a la capital, en aquells anys ja era Puerto del Rosario, sinó que s’instal·la al sud, a un petit poblet de pescadors anomenat Morro Jable (avui un gran centre turístic). I jo que em pregunto el perquè, doncs mai i enlloc s’explica el perquè el canceller alemany tria precisament aquest indret inhòspit, i quasi deshabitat … No tindria a veure amb la casa de G. Winter?

Però el cas és que gràcies a les estades de Willy Brandt al sud de l’illa s’inicia el turisme, la península de Jandia s’omple d’alemanys, la qual cosa perdura fins ell dia d’avui i això fa que altres turistes d’altres nacionalitats s’interessen per aquesta illa i es així com anglesos primer i italians més tard colonitzen el nord de l’illa i fan que finalment Fuerteventura tingui una indústria que no es altra que la turística

Enllaços:  https://www.canarias7.es/hemeroteca/willy_brandt_en_jandia_playa_pesca_y_carrera_en_burro-GYCSN417908    https://www.finanzas.com/empresas/fuerteventura-recuerda-a-willy-brandt-precursor-del-turismo-aleman_13712871_102.html

Únicament hi va viure uns quatre mesos, del 19 de març al 9 de juliol de 1924 però va deixar empremta, doncs al contrari d’altres desterrats com el Marqués de Cortina o bé Rodrigo Soriano, l’escriptor basc es va adaptar força bé a l’illa, tot i mantenint una relació d’odi/amor que es veu de forma precisa en el seu llibre de sonets “De Fuerteventura a París» on hi ha cants d’amor a l’illa africana que el va captivar però també certa agressivitat afirmant que és “un pedazo del Sahara echado al océano” o bé que la planta per excel·lència de l’illa -la Aulaga- “es cadavérica como la propia isla”. Però Unamuno s’integra, fa amistat, tertúlies i parla amb tothom, viatge per tota l’illa i sobretot escriu molt sobre el que veu i viu i deixa un testimoni escrit de gran valor on exposa el drama de l’aigua, com arriben els vaixells amb aigua potable, de la fauna de l’illa, els rucs, dromedaris i cabres… “las sedientas cabras majoreras…” escriu sobre la flora, el paisatge, la cultura i sobretot de la gent, dels seus habitants .

Si esteu interessats podeu veure aquest enllaç  https://sendaecoway.com/blog/unamuno-fuerteventura/

https://www.diariodefuerteventura.com/noticia/el-libro-%E2%80%98fuerteventura-1924%E2%80%99-que-aborda-los-destierros-de-unamuno-rodrigo-soriano-y-el

Fa 25 anys que vinc per Fuerteventura i 8 o 9 que hi visc una mica menys de la meitat de l’any. Es una illa que estimo, m’enamora el seu paisatge i soc feliç amb la seva gent.

Les seves platges idíl·liques on es practica amb tota la naturalitat el nudisme, la qualitat del peix fresc, els vins blancs de Lanzarote, la cultura i naturalment el clima m’han portat a compartir una part important del meu temps amb els «majoreros» i és per això que en aquest bloc dedicaré algunes entrades a parlar de Fuerteventura, començant per fer una mica de repàs a la història.

Fuerteventura és una illa desèrtica que segons sembla va tenir els primers pobladors 300 anys abans de crist i eren procedents del nord occidental del continent africà. En aquella època és coneixia com Erbania que prové de “Ar-Bani” que ve a significar La Pared i que es referia al mur defensiu construït a la Península de Jandía i que separava l’illa en dos regnes enfrontats en guerres. Curiosament la Península de Jandia havia estat una illa independent que amb el temps es va unir a la de Fuerteventura.

Els primers habitants li deien “Mahoh” que significa “El meu país” En el moment de la conquesta,  l’illa (segle XV) estava dividida en dues tribus aborígens, uns seguidors del rei Guize i d’altres d’Ayoze. Els territoris d’aquestes tribus eren Maxorata (al nord) i Jandía (al sud), separats per una muralla, de la qual encara se’n conserven restes, situada a l’istme de La Pared.

El gentilici de l’illa és “majorero” que prové dels indígenes Maxorata del qual es deriva a “Maxo” després “majo” i finalment “majorero”.

L’illa fou conquerida/colonitzada entre els anys 1402 i 1405 per Castella a través d’un exercit de mercenaris comandats pel francès Jean de Bethencourt. Els colonitzadors van entrar per Ajuy i es van assentar majoritàriament a la Vila de Betancuria fundada en honor a Bethencourt i convertida en capital de l’illa.

Durant els segles XVIII i XIX es coneixen com anys de fam, provocats per notables sequeres a l’illa; això dona lloc a emigracions importants.

Com sol passar arreu, la capital inicial situada a un turo del centre de l’illa va deixar de ser-ho a favor del port més important de l’illa que era Puerto Cabras, avui dia anomenat Puerto del Rosario.

L’interès d’Espanya per aquesta illa ha estat sempre única i exclusivament per una qüestió de geopolítica militar doncs mai ha estat productiva a causa de la sequera permanent. Només cal pensar en que en el darrer any la precipitació mitjana ha estat de 160,1 mm i explicaré alguns exemples de l’interès que l’estat espanyol ha tingut per aquesta illa.

Durant la dictadura de Primo de Rivera es va utilitzar per enviar-hi els opositors del regim, intel·lectuals contraris a la dictadura com el Marquès de Cortina, Rodrigo Soriano o Miguel de Unamuno  hi van arribar desterrats l’any 1924 https://prisma.usal.es/exhibits/show/destierro-y-exilio/fuerteventura   l’Historiador majorero Carmelo C. Torres a qui jo segueixo pels seus sempre interessants escrits en el periòdic local https://elenfoque.es/ en motiu del centenari d’aquests desterraments va publicar un llibre interessantíssim https://www.diariodefuerteventura.com/noticia/el-libro-%E2%80%98fuerteventura-1924%E2%80%99-que-aborda-los-destierros-de-unamuno-rodrigo-soria no-y-el

També la dictadura franquista li va trobar una utilitat a la dissortada illa i va ser en forma de camp de concentració per a homosexuals a la població de Tefia, on feien treballs forçats fins que “es curaven” o es suïcidaven …  Aquest episodi està ben documentat amb llibres com el còmic “violeta”  https://www.rtve.es/noticias/20181011/violeta-cuando-homosexuales-eran-enviados-a-campos-detencion/1815702.shtml    https://es.wikipedia.org/wiki/Colonia_Agr%C3%ADcola_Penitenciaria_de_Tef%C3%ADa

o be la sèrie de TV “Las noches de Tefia” https://ca.wikipedia.org/wiki/Las_noches_de_Tef%C3%ADa

1975 Espanya abandona el Sahara (a 95 km de l’illa) i com que no sabia que fer amb els legionaris els destina a Fuerteventura causant una autèntica tragèdia a l’illa amb robatoris, violacions i assassinats us deixo aquest enllaç sobre el tema https://intersindicalcanaria.org/el-vergonzoso-historial-delictivo-de-la-legion-a-su-paso-por-fuerteventura/   https://tamaimos.com/2012/05/24/memoria-historica-canaria-vii-el-asesinato-de-pablo-espinel-y-la-legion-en-fuerteventura/

Però encara ni han més coses que no s’han aclarit del tot i una d’important es la casa dels Winter a Cofete. En aquest cas hi han dues versions contraposades, la de la gent que actualment te la casa i que l’ensenya i diuen buscar la veritat i la dels descendents dels Winter que ho neguen tot. Jo he visitat la casa un parell de vegades i he de dir que vaig quedar esgarrifat davant de les evidencies i m’inclino a pensar el pitjor sobre aquesta casa. Adjunto enllaç https://casawinter.com/  també hi ha desmentits que provenen de la família o part governamental que cal veure fins a on poden tenir raó.

seguiré parlant d’aquesta illa …

M’han adono que fa quasi 10 anys que tinc aquest bloc totalment abandonat i penso que d’alguna manera he de tornar a dir la meva o fer alguna aportació. De moment he canviat el nom, doncs no escric pas en nom de l’empresa que un bon dia vaig fundar i que ara només presideixo sense poder executiu i en canvi si que puc dir alguna cosa des de la meva perspectiva personal.  Ara i per cloure el tema més professional penjaré el pregó que vaig fer l’any 2022 en les primeres jornades del fonograma i aquí d’uns dies em proposaré explicar-vos coses de Fuerteventura que es a on visc una bona part de l’any i des de on escric ara mateix

Benvinguts sigueu a la primera setmana del Fonograma, una edició preparada amb cura i amb il·lusió, amb el convenciment que tindrà una llarga continuïtat…

En el món de la cultura, la música té una rellevància enorme. La música ens transmet sensacions i emocions, a través de la música ens situem a llocs i moments concrets de les nostres vides.

La música es el riu pel qual naveguen poetes i l’autopista directa per alimentar l’intel·lecte.

La música -més que necessària- és imprescindible, forma part de les necessitats vitals de l’ésser humà. I si arribem a aquesta conclusió, entendrem que la música gravada és inevitable, i aquí és a on entrem nosaltres, els professionals de la música enregistrada, els productors i editors de fonogrames.

La història de la música enregistrada es remunta a finals de la dècada dels 80 del s.XIX amb el cilindre de fonògraf, tot i que a les acaballes del mateix segle ja sortia el gramòfon i amb ell els discos de pedra a 78 RPM, i no és fins a la dècada dels 40 del s.XX que apareixen els primers discos de vinil i a partir d’aquí van apareixent altres suports per la música enregistrada. Uns com a complement i altres com a substituts directes. Podem parlar de les cintes de cassette, però també dels DAT, minidisc, compact disc, etc. fins arribar als formats digitals que actualment predominen al mercat.

Als anys 20 del s.XX neix la ràdio, mitjà de comunicació que per sempre més anirà de bracet amb la -aleshores incipient- indústria de la música enregistrada. I ens necessitem, no es pot entendre la ràdio sense música ni la indústria de la música enregistrada sense la difusió dels seus fonogrames pel mitjà ràdio.

Deia abans que als anys 40 del s.XX el món del fonograma fa un avançament espectacular amb l’aparició dels discos de vinil i amb la comunió d’aquesta indústria amb les emissores de ràdio.

A finals d’aquesta dècada i més encara a la dels anys 50 i 60’s Barcelona es converteix en autèntica protagonista i capital musical de l’estat. És en aquests anys que passem de la música enregistrada en directe als enregistraments d’estudi i per pistes i de les orquestres de ball o clàssiques a músiques pop.

Son anys que ens arriba el rock i el country americà, la cançó d’autor francesa… entre altres estils.

Uns i altres influeixen als nostres joves, els quals engendren nous moviments musicals al país.

Mentre les multinacionals ODEON, LA VOZ DE SU AMO i EMI es fusionaven, i des de la seva seu central a Barcelona ens feien arribar les primeres cançons de The Beatles, empreses catalanes com la popular BELTER ens donaven a conèixer a Manolo Escobar i un extens repertori de música espanyola i flamenca. Era l’època en que des de Barcelona sortien tots els èxits, Mustang, Sirex, José Guardiola, Duo Dinámico, entre molts altres.

També en aquells anys neixen les primeres companyies disposades a produir i promocionar els artistes en llengua catalana, com la històrica EDIGSA que neix l’any 1961 de la mà d’activistes culturals i que va arribar a tenir 8.000 petits accionistes, disposats a donar suport a la música catalana i en català. Accionariat tant transversal que hi podem trobar el que després fou President, Jordi Pujol, l’Abad Escarré, Josep Benet, Josep Espart o bé els propis artistes que cobraven els royalties en forma d’accions… d’aquesta companyia en varen sortir artistes tant rellevants com Raimon, Serrat, La Trinca, Pi de la Serra, Companyia Elèctrica Dharma, etc.

L’any 1962 i a partir de l’editorial creada per Josep Maria Esteve, neix Discos Vergara amb artistes com els Sirex o en Joan Capri. A la dècada dels 70 fou absorbida per la multinacional alemanya amb seu a Barcelona, ARIOLA

L’any 1964, com a escissió d’EDIGSA, neix CONCENTRIC de la mà d’Armengol Passola i Josep Maria Espinàs. Aquesta companyia, d’una vida més efímera, va ser el bressol d’altres grans artistes com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, o d’en Pau Riba que a més hi treballava en el disseny gràfic del segell.

L’any 1967 neix un altre segell amb vida curta però intensa, de la mà de l’activista Àngel Fàbregues. Inicia el seu camí el segell ALS 4 VENTS amb vocació per la música folk, promovent artistes com Jaume Arnella,  Falsterbo 3 o bé el mític Grup de Folk de Barcelona, tot i que acaben oferint un gran catàleg de música infantil amb Xesco Boix, o amb els Ara va de Bo. Com també un altre amb la música progressiva dels anys 70 amb artistes com MÀQUINA, IA & BATISTE o MUSICA DISPERSA.

Anys que neixen diversos segells a Catalunya i que la practica totalitat de les multinacionals dels disc tenen la seu central a la capital catalana.

Podem dir que fins finals dels 70’s, Barcelona va ser la gran capital del món discogràfic.

Però l’entrada a la dècada dels 80’s ho va capgirar tot, la primera crisi de pirateria provocada pel cassette verge, la centralització de les emissores de ràdio musicals i dels grans distribuïdors de fonogrames a Madrid, més una incipient Generalitat que no tenia cap empatia per la música, va produir una gran depressió, en la qual les multinacionals es van traslladar a Madrid, diverses companyies catalanes anaven tancant, mentre que artistes com Los Rebeldes, Loquillo, Jaume Sisa entre molts altres, també abandonaven Barcelona i s’instal·laven a Madrid enlluernats per “la movida” i pel poder cultural i musical de la ciutat.

Dècada de canvis, de noves maneres de promocionar la música enregistrada, perdent força els grans programes musicals i prenent-ne les ràdio-formules musicals, mentre les multinacionals del disc es fusionaven o eren absorbides per altres i desapareixien companyies independents com Edigsa, Movieplay, Belter, Discophon, etc. i en neixien de noves com Divucsa, PDI, Horus, Max Music, Blanco y Negro, Picap, Audiovisuals de Sarrià, Blau, etc.

Si la força de la cançó d’autor i del rock progressiu dels 70’s va minvar als 80’s, dècada marcada pels remixos i dance i per una travessia del desert impressionant, a finals d’aquesta dècada neix una nova manera d’entendre el pop i el rock amb grups allunyats de Barcelona ciutat, on seguien amb la música funky, que interessava a ben pocs… Tots aquests grups amb estils ben diferents, aconsegueixen un èxit descentralitzat gràcies a la força de les incipients emissores municipals, que en aquella època eren autèntica alternativa a les ràdio-formules, fins entrar a Barcelona i fer-ho per la porta gran de l’èxit ja consolidat.

Com sempre, tots els estils musicals tenen el seu moment d’esplendor i tots tenen el seu públic i a partir del fenomen del rock de finals dels 80’s van apareixen nous estils, uns basats amb formats acústics folk, altres els anomenats “trompetes”, fins a l’actualitat amb l’èxit de la música urbana.

L’evolució de la indústria de la música enregistrada, ha estat paral·lela als canvis observats en els hàbits de consum de música enregistrada i tot el que han provocat les “noves” tecnologies.

Els productors de fonogrames hem estat els primers en patir les conseqüències dels canvis tecnològics i de consum cultural i els primers en adaptar-nos-hi.

Les companyies més veteranes s’hi han adaptat de forma rapida i espectacular, fins i tot creixent; a la vegada que han nascut un bon grapat de noves empreses productores de música enregistrada, siguin mitjanes, petites o micro empreses, però totes elles fent possible que cada setmana -cada divendres- puguem presentar una quantitat important de música creada, interpretada, enregistrada i publicada al nostre país, i una part molt considerable en llengua pròpia i en un ventall d’estils amplíssim.

Les emissores de ràdio segueixen sent una eina essencial per donar a conèixer les novetats que produïm i editem, doncs el factor sorpresa d’escoltar coses noves, sempre ajuda a l’audiència a descobrir nous artistes que poden interessar, però en aquesta tercera dècada del s.XXI tenim noves eines, noves maneres de descobrir nous talents, que no son altres que les plataformes de streaming que tant amb les seves recomanacions derivades dels algorismes com a través del boca a boca de l’entorn personal de cadascú, s’escolten novetats musicals d’artistes sovint poc coneguts i que poden passar a formar part de les nostres preferències.

L’explosió de les “noves” tecnologies amb totes les xarxes i plataformes digitals, democratitza més que mai la possibilitat de consum de música enregistrada, a la vegada que es poden traspassar fronteres polítiques, lingüístiques i culturals en la immediatesa.

Celebrem la primera setmana del Fonograma, perquè el Fonograma disposa de bona salut, està pletòric en el seu 137è aniversari, perquè mai s’havia consumit tanta música enregistrada com ara i perquè els productors de música enregistrada, altrament denominats discogràfiques, som imprescindibles en aquest engranatge.

Amb el desig que gaudiu d’aquestes jornades, que hem preparat amb la màxima il·lusió i professionalitat, us donem la benvinguda tot i esperant que us ho passeu be. Visca la música!

Els que no som independentistes de darrera hora, sabem que la unitat independentista ha estat sempre encara més complicada que la unitat de l’esquerra, sempre tan significativament impossible. Ara, per enèsima vegada, l’esperit català de les capelletes ha tornat a sortir a flor de pell i les conseqüències poden ser històriques, però deixeu-me fer algunes reflexions al respecte.

Veig amb tristesa a través de les xarxes socials com conciutadans amics meus s’increpen i desqualifiquen gratuïtament quan tantes batalles hem lliurat junts, quan seguim tenint objectius compartits i jo em nego a culpabilitzar a ningú del que ha passat, doncs en tot cas tots en som responsables, som el que som i els resultats van ser conseqüència del que som, però traspassar tota la responsabilitat a una sola força política em sembla agosarat, interessat i mal intencionat.

Vaig votar Junts pel Si pel fet que crec que la independència és cosa de tots i si no es fa amb la màxima transversalitat ideològica possible no és imaginable l’objectiu. Mai a la vida havia votat una llista amb el senyor Mas ni de CDC, no m’il·lusiona el més mínim la seva trajectòria política, més quan penso amb la lleugeresa que va anar a vendre’ns pels seus interessos enfront Zapatero, però tampoc seria just si no valorés positivament que als darrers temps ha anat complint els seus compromisos i tampoc es pot negar que ha tingut coratge suficient per conduir el procés fins on estem i que és un actiu que no es pot menystenir i tenir-lo al front en aquests moments és rellevant. Per tan, no tinc cap dubte que s’hauria d’investir president a Mas per aquesta legislatura prevista de 18 mesos.

Un cop dit això, crec que es molt injust desqualificar a les CUP i més encara tractar-los de traïdors. Costa entendre aquests atacs a una gent honesta que no enganya a ningú, son transparents i això precisament ajuda a no votar-los en el meu cas. Si no els vaig votar ni els votaria és perquè sabem com son, com pensen i com fan les coses, no perquè siguin traïdors de res. La CUP era important que obtingués un bon resultat per tenir una majoria independentista àmplia i més transversal encara, però la mare dels ous estava amb la majoria suficient de Junts pel Si i això no va funcionar, però la insuficiència de vots no és culpa de cap altre partit.

Jo he votat la CUP a les municipals de Sabadell dins la coalició de la Crida i ho tornaria a fer, crec que son molt bons en política municipalista, son gent preparada, culta, amb vocació i amb ganes no els guanya ni déu, d’idees no els hi en falten. Estic content i orgullós de que formin part del Govern de la meva ciutat, però també crec que a la vida s’ha de ser conscient sempre dels límits de cadascú i la meva modesta opinió és que les CUP son una molt bona opció municipalista però que s’haurien de replantejar fer política nacional que és tota una altra cosa, doncs dir “Governem-nos” i no acceptar ni un lloc a la mesa del Parlament ja diu molt, però voler moure els fils d’un Govern sense mullar-se es excessiu i fer política nacional és tota una altra cosa i quan els reptes son els que son, l’altura de mira ha de ser una altra.

Però també cal dir que Junts pel Si no ha estat un encert, possiblement amb els dos partits per separat amb els independents afins de cada formació s’haurien obtingut els mateixos o millors resultats i segurament ja tindríem Govern. He dit abans que soc ferm partidari d’investir Mas com a president en aquests moments, crec que és el més convenient, però sempre m’han molestat els imprescindibles i sospito que el fet que Junts pel Si tanqui files amb el candidat Mas obeeix més a l’aritmètica dels 30 diputats de CDC (que en solitari no se si els tindria) que no pas al convenciment dels 62 diputats i no s’hi val a traspassar tota la responsabilitat del fracàs al grup dels 10 diputats i enrocar-se en no presentar un candidat de consens, més quan sembla ser que acceptarien abans un canvi de candidat que concessions programàtiques pel mandat de govern…

La sensació és que les CUP estan entre les cordes, que son víctimes de la seva coherència, però que tampoc poden seguir fent propostes folklòriques de presidències corals ni proposar per president al candidat número 71 per Barcelona, que a més no pot ser president perquè no és diputat (llei feta per Pujol per evitar que Tarradellas pugués ser President l’any 1980) ni humilià al President Mas donant-li una ambaixada i/o fent-lo comissari internacional. Aquestes propostes son in*dignes i el President Mas ho l’investim president o ha de tenir una sortida digna, i aquesta no podria ser altra que engegar-nos a tots plegats, facilitar formar Govern, però abandonant fins hi tot l’escó de diputat.

Un altre problema enorme és que Junts pel Si hagi de salvar CDC…  Tot sembla indicar que si Mas no surt investit el seu partit queda fet a miques i naturalment això tampoc ens convé al conjunt dels independentistes, fet que ajuda al desencís general.

Tal com estan les coses no hi veig cap altra sortida que les noves eleccions i la llàstima és haver d’esperar tant de temps, doncs si s’ha de fer, quan abans millor. Tenir un govern provisional fins el maig és delirant. Ara bé, si finalment és així i celebrem noves eleccions, espero que els d’ERC no tornin a caure a la trampa de la llista conjunta. La refundació de CDC que se la facin solets i els hi desitjo que els hi surti bé, doncs un partit liberal nacionalment desacomplexat és tan imprescindible com un de social demòcrata que és ERC o l’esquerra alternativa de les CUP.

Com ho deien els espanyols?  “entre todos la mataron y ella sola se murió…” Doncs no ho hauríem de permetre.

Darrerament estic vivint quasi al 50% entre el Vallès i l’Empordà i si bé cada any trobo diferències entre la temporada d’estiu i la l’hivern, aquest any crec que s’ha accentuat d’una manera alarmant, i parlo del gremi de la restauració. Un exemple clar és el restaurant El Racó de l’Era de Palau-Sator, on l’hivern tenen un menú degustació molt equilibrat, i sempre una cuina de qualitat amb bona matèria prima, i que aquest estiu ofereixen una decebedora  carta a preus alts i plats de menú vulgar i corrent, amb peixos de piscifactoria de qualitat dubtosa, olis refregits etc., etc. Un restaurant mediocre a preu de gurmets.

Això que explico del restaurant de Palau-Sator, m’ha passat amb altres de Palamós, l’Escala etc. però qui s’emporta el premi i en vull deixar constància en aquest bloc és el que ens va passar divendres 28 d’agost al Restaurant El Pati de Peratallada, d’on he estat client habitual les darreres dècades. Aquí podem anotar que al marge de l’accentuada baixada de qualitat culinària envers l’hivern, el servei, lent i farragós, deixa molt a desitjar, però el “colmo” va ser que des d’una taula, uns senyors es van disposar a no deixar-nos parlar a les nostres taules i a destrossar-nos l’oïda amb una suposada interpretació musical desastrosa i desafinada que hauríem pagat perquè paressin… Li pregunto al cambrer si es una atracció del restaurant i em respon que no, que son clients amics de la mestressa. La cosa va seguir amb un repertori a base de “La cucaracha” i altres cançons típiques i tòpiques, però la cirereta va ser quan ens van obsequiar diverses vegades amb el “Viva España” i això ja ens va resultar excessivament desagradable, amb la qual cosa, a l’anar a pagar i acomiadar-nos vàrem suggerir a la mestressa que faria un gran bé per la nostra salut física i mental no torturar-nos amb els seus amics pretensiosament “músics”, però la senyora mestressa amb cara de pocs amics, ens va dir que allò era casa seva i que els seus amics hi seguirien tocant sempre que volguessin… Arribats en aquest punt, jo li dic que mínimament no ens castiguin amb el “Viva España” i la resposta de la energumen mestressa va ser “Això es casa meva i això es Espanya i aquí sempre hi hauran vives a Espanya i si no li agrada no torni”…  En deixo constància, doncs evidentment a mi no m’hi veuran mai més.

Com deia en Joan Capri “abraci’m, abraci’m que vos i jo no ens hem de veure mai més…”.

Amb la Teresa ens vàrem conèixer els anys 70, quan jo organitzava concerts i treballava a la ràdio local de Sabadell. La Teresa em va captivar des del primer dia, de tal manera que vaig acabar portant-li el management. Ella va parlar de mi a en Claudi Martí, director general d’EDIGSA i aquest em va fitxar pel món discogràfic, amb la Teresa és fàcil que et canviï la vida.

Va néixer el dia de la Mercè de l’any 1919, curiosament el mateix dia que la meva mare, amb la qual es coneixien, tot i que varen portar vides molt diferents. Amb la Teresa hem viscut moltes històries, moltes anècdotes que mai oblidaré, com la del concert a l’Auditori de la Caixa de Sabadell quan es volia prendre un rovell d’ou abans de cantar (deia que li afinava les cordes vocals) i li va caure i va sortir per sota la cortina amb els focus seguint la trajectòria o la gens divertida persecució amb cotxe que ens varen sotmetre uns feixistes armats amb cadenes pels carrers de Barcelona, fins que ens vàrem poder refugiar al Zeleste.

La Teresa era talent i era força, sempre al servei de l’art, de la cultura, i del país, amb una passió a flor de pell en defensa de la llengua. Encara en aquests darrers mesos li va enviar una carta prou dura al primer ministre francès Manuel Valls de qui sempre deia que era el més fervent detractor de la nostra llengua… Un jacobí del qui el seu pare en sentiria vergonya, deia la Teresa…

La seva militància al POUM la va marcar per sempre i el catalanisme d’esquerres era el seu nord. Perseguida pel franquisme i per l’estalinisme va patir dos exilis, després va militar al PSC fins que l’espanyolització del partit la va fer trencar amb la seva militància, tot i conservar bones amistats i complicitats amb la família Maragall, Anna Pagans, entre molts d’altres.

Influenciada per en Raimon i amb l’empenta d’en Lluís Llach, va començar a compondre cançons i a pujar als escenaris als 50 anys, li deien “la iaia de la cançó” però tenia més força que ningú, va cantar a l’amor, a la tendresa, va interpretar sàviament a Salvat-Papasseit al disc “Mestier d’amor” que fou premiat per l’acadèmia Charles Cros de França, també va posar música al poema de Gual i Llobera que parlava de la batalla de l’Ebre i que fou per sempre més el seu èxit “Paisatge de l’Ebre”. Cançons de lluita com “1er de maig de 1976”, “Camp del Besós”, “Camí de la fàbrica” amb text d’en Josep Marimón. També va interpretar a Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol entre d’altres i encara va tenir temps per exercir de “iaia de la cançó” fent un treball esplèndid pels infants, treballant per les bressoles i deixant discos com “Papallones… i més”.

L’any 2006, juntament amb l’Enric Frigola i en Lluís Llach, i sota el paraigua d’Òmnium, vàrem organitzar una festa d’homenatge a la Teresa al Palau de la Música, del qual ha quedat un bon testimoni en format de CD i DVD. Una nit màgica, plena d’emocions, que va ser possible gràcies a la Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Blues de Picolat, Mariona Segarra, Josep Tero, Joan Isaac, Relk, Túrnez i Sesé, Baetúria, Gerard Jacquet, Muhel, Gisela Bellsolà, Toni Xuclà, Ferran Madico, Lluís Brunet… i molts més.

Aprofitant aquest homenatge i amb la col·laboració de l’Institut de la Dona, vàrem poder reeditar el llibre inicialment editat per Columna “Tot cantant”, un llibre biogràfic que valdria la pena que formés part de totes les biblioteques escolars.

La Teresa també era una gran amant de les sardanes, sempre recordava “el pla de l’amor” de Can Feu (Sabadell) i quan ho recordava, no perdia l’oportunitat de renyar als polítics per la destrossa del bosc i del barri. Era amiga del compositor de la Catalunya Nord Max Havart, el qual es va inspirar en la cançó “Paisatge de l’Ebre” per compondre una bonica sardana que no havia estat enregistrada i tots sabíem que li feia il·lusió, i finalment la Cobla Contemporània la va enregistrar l’any 2012 i la va incloure al CD “Èxits 2.0”.

Sabadellenca com era, venia sempre que podia a la ciutat, una de les darreres, el 23 de febrer de 2012 fou per la presentació del llibre  “Jaume Viladoms i Valls 1913-1976”, i de forma sorprenent (per mi) tant l’Alcalde Bustos com el que era 1er Tinent d’Alcalde i regidor de cultura Juan Carlos Sánchez es van mostrar molt “carinyosos” i propers a la Teresa, tant, que fins i tot l’Alcalde va dir en públic que volia que tornés ven aviat per atorgar-li la medalla de la ciutat, proposta que va acollir amb entusiasme el Sr. Sánchez.

Desgraciadament només eren paraules, paraules, paraules com cantava la Mina en italià i la Núria Feliu en català… paraules buides de contingut, doncs el Sr. Bustos evidentment no li interessava el més mínim un personatge ple de dignitat en el més ampli sentit de la paraula, ell que d’això no n’ha gastat mai. L’únic que realment li interessava era quedar bé i fer-se la foto.

Jo vaig fer un seguiment personal de la proposta de l’Alcalde i vaig parlar diverses vegades amb el regidor Sánchez, tant a l’època de regidor com a la posterior d’Alcalde, però amb un estil diferent del seu predecessor, ni una mala paraula i cap bona acció… El dia 5 de març de 2013 m’escrivia “Per cert tenim pendent la medalla a la Teresa Rebull, avui l’he mencionat al discurs d’investidura…” però com bé s’ha vist, res de res….

També és cert que per tal que l’Ajuntament atorgui la medalla de la ciutat ho han de sol·licitar les entitats, i moltes d’elles es mostraven entusiasmades en la proposta, però a l’hora de la veritat i per vergonya sabadellenca, sembla ser que no va ser així, i des de l’Ajuntament l’Alcalde que la va mencionar en el seu discurs d’investidura tampoc va moure un dit. Suposo que més preocupat pel cas Mercuri i per com el seu predecessor li movia la cadira i li feia el llit des del seu retir milionari, no li ha quedat temps per coses que per ell deuen ser irrellevants.

Els homenatges han de ser en vida i més encara a persones tan vitalistes com la Teresa, però ja que no ha pogut ser, espero que de forma pòstuma la ciutat li faci el reconeixement públic que es mereix i ja des d’aquí demano que ven aviat se li dediqui un carrer.

No espero res de l’actual Govern municipal, només desitjo que acabi aviat i que no destrossin gaire més la ciutat i esperem que el nou consistori que surti escollit el proper mes, faci net amb aquest obscur passat i que entri gent preparada i amb la sensibilitat cultural necessària com per valorar el que és important i rellevant, i d’aquesta manera reivindicar la figura d’una dona irrepetible que hauria de ser exemple per a tots i donar-la a conèixer a les noves generacions.