Joan-Carles Doval

Era l’any 1975 quan es va donar a conèixer qui amb el pas del temps seria un del grups més importants de la musica d’arrel dels PPCC. Al Tall ens han fet gaudir i emocionar al llarg de 38 anys amb les seves cançons que sovint s’han convertit en autèntics himnes, des de ”Tio Canya” en defensa de la llengua al “Cant de maulets”, “Lladres” amb la cantata de “Quan el mal ve d’Almansa” discos memorables com el “Posa vi, posa vi”, “Tocs i vares”, “Xarq Al Andalus”, “Xavier “El Coixo”” etc.. un total de 16 discos de llarga durada més el que varen enregistrar amb la Maria del Mar Bonet, el de nadales valencianes amb altres artistes i alguns singles tan reconeguts com “A Miquel assassinaren”.

Difícilment podríem explicar la música dels PPCC i més concretament la musica popular del País Valencià sense parlar d’AL TALL. Vicent Torrent, Manolo Miralles… han estat l’ànima d’aquest grup ja mític al qual tant li devem.

Al Tall ha decidit que 38 anys son suficients i posen punt i final a la seva trajectòria artística, també anuncien que estan preparant un comiat oficial i en directe, però la decisió està presa i ens quedaran poques oportunitats per gaudir del grup en directe, tot i que sempre ens quedaran les seves joies musicals enregistrades, una discografia editada al 100% en format físic i digital.

Ajunto la carta de comiat i la nota de premsa que ens ha fet arribar el grup.

L’amic Isidre Soler, ex- regidor de l’Ajuntament de Sabadell em fa arribar un escrit molt interessant d’en Carles Camp sobre el referèndum per l’autodeterminació. Tot i que jo crec que han passat tantes coses i tants anys que no tenim més remei que anar al referèndum i a més no em fa por, no deixa de ser una reflexió i/o punt de vista molt interessant el que hi ha en aquest escrit.

Jo que tampoc sóc cap independentista de darrera hora estic vivint amb molta il·lusió tots els esdeveniments del nostre país des que es varen acabar les vacances estiuenques.

He d’aclarir immediatament que quan dic que ho visc amb il·lusió no vull dir de cap manera que ho visqui amb la confiança ni la certesa que arribarà a bon port, doncs els que portem anys d’ofici ja sabem de que va tot plegat, però mai ho havíem tingut tan ben encaminat.

El President Mas ha sorprès a propis i estranys, amb un discurs èpic i coherent, però per la seva trajectòria personal i encara més per la dels dos partits que lidera, he de dir que confiança més aviat poca… i és més, crec que si no hi ha una forta pressió popular i que el nou parlament tingui una amplia majoria independentista amb la qual imprescindiblement hi tingui que comptar, seria probable que novament ens donés gat per llebre i que fos una nova gran estafa com molt bé ho explica al seu bloc en Salvador Sostres, periodista que coneix molt bé el partit del President…

Aquests dies s’ha posat molt d’èmfasi en el fet que els partits clarament independentistes no facin llista conjunta pel 25 de novembre i aquí també vull dir la meva.

M’ha sorprès que ERC convoqués als altres partits per intentar-ho i més encara que es fes públic, doncs el percentatge de possibilitats que sortís bé era molt escàs, igual com ho ha estat tota la vida. Jo vaig iniciar la meva militància independentista en el FNC en els anys 70 i les he vist de tots colors, els desacords amb el PSAN, MDT, BEAM i NE entre d’altres eren colossals. Ja en èpoques actuals i a la meva ciutat he vist com les CUP i ERC es tenien més per enemics que no pas els partits locals espanyolistes, és a dir que la no entesa i divisió permanent entre l’independentisme ve de lluny i el meu pronòstic és que seguirà així fins que aconseguim la independència.

Una gran coalició independentista només és útil i possible per proclamar la independència en els 15 dies d’haver pres possessió dels escons i dissoldre’s per convocar noves eleccions constituents, però en una legislatura en la que es parteix de que “prioritàriament” s’ha de convocar una “consulta” és impensable que aquests diferents grups puguin estar 4 anys legislant junts.

Si la trobada de partits de la setmana passada al Parlament hagués donat bons resultats ens hauríem trobat que al marge de l’objectiu de l’alliberament nacional hauríem sentit discursos diversos i confusos, difícilment haurien arribat en pau al 25 de novembre i és evident que abans d’un mes després de la nova legislatura ja tornarien a estar tots dividits donant una pèssima imatge de tot plegat. Més, molt més, si com es pretenia, un del homes forts havia de ser aquesta bomba atòmica que ho explota tot per dins que es diu López Tena, possiblement un dels diputats més intel·ligents i malèvols del parlament….

En definitiva, si les forces espanyolistes van per separat (PSC, PP, C’s) també és lògic que hi vagin les nacionals (ERC,SI,R.cat, DC, IC-V) tot i que algunes d’aquestes tindria lògica que anessin amb CiU. Mentrestant les CUP deuen seguir fen assemblees per decidir que volen ser quan siguin grans….

Jo, des de la meva posició d’independentista i social-demòcrata tinc una opció molt clara que és ERC i espero que tregui el millor resultat possible per tal de no permetre que CiU faci ni un sol pas enrere.

Estic rellegint el magnífic llibre d’en Josep Pla “Guia de Catalunya” publicat en català l’any 1971 per Destino i a la pàgina 137 parlant de Sabadell, entre altres coses molt interessants puc llegir “¿I què direm de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la primera d’Espanya cronològicament parlant, anterior, per tant, a la que creà el senyor Moragues (La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis) i d’una història tan transparent i positiva? 

Fort eh?  Si el senyor Pla aixeques el cap i veies que després de cent cinquanta anys i un dia se la van carregar creant aquesta cosa que li van posar per nom UNNIM (un nom tan patètic com la mateixa entitat) i que en prou feines ha durat un any……

“El Hombre que amaba a los perros” de Leonardo Padura

Soc seguidor de les novel·les policíaques de l’escriptor cubà Leonardo Padura, m’havia agradat prou la darrera que havia llegit  “la neblina del ayer”, però “El Hombre que amaba a los perros” m’ha agradat molt i molt, es tracte d’una obra molt ben escrita i excel·lentment documentada sobre l’Stalinisme en la vida i la mort d’en Ramon Mercader, l’influència de la seva mare Caridad del Rio i de la seva víctima Trosky.

Memòria d’uns ulls pintats, primera novel·la d’en Lluís Llach

He de dir que al principi amb va semblar fluixeta i massa evident, però tot i que el protagonista pateix una ejaculació precoç preocupant també s’ha de dir que el relat amorós és realment impressionant i que les imatges i situacions històriques son molt bones. Diria que és una bonica història d’amor explicada en el contorn d’un temps convuls, expressada amb una cruesa extrema. M’ha agradat que en Llach hagi aprofitat la seva primera novel·la per fer els seus petits homenatges no només a Porrera (que també) sinó a la Teresa Rebull amb les sabates d’en Jaume (Simó i de Porrera), a Joan Salvat-Papasseit, Ramón Llull, l’Escola del mar, etc.

Crim de sang de Sebastià Alzamora

Basat en l’extorsió, traïció i assassinat dels capellans maristes a principis de la guerra per les milícies anarquistes dirigides per Manuel Escorza, una visió dels anarquistes ben diferent de la que te en Llach al seu llibre… però amb un percentatge de ficció molt elevat on intervenen autòmats, vampirs i demés criatures… una bona i entretinguda novel·la tan ben escrita com ens te acostumats el bo d’en Sebastià Alzamora.

Que divertit resulta anar llegint i refrescant-se sota el sol….. això canviarà radicalment la propera setmana!

El govern d’Espanya està acostumat a manar, a tenir poder i sempre l’han exercit amb orgull i   una bona dosi fanfarroneria, i ves per on ara resulta que la corrupció que han exercit, sumada a una pèssima gestió dels recursos públics han fet que aquest invent que en diuen Espanya estigui en fallida tècnica i en aquests cassos ja s’ha sap que això de la sobirania es perd….

Clar que ara això d’Espanya és com un animal ferit i tot i que estigui moribund és quan més ferotge es torna i per això mossega tant com pot i on pot. Ha perdut la sobirania, però encara te poder amb les pobres autonomies i amb els ajuntaments i que es vagin calçant, doncs el monstre ferit vol fer sang….

La Unió Europea en l’exercici de la sobirania que te qui paga, ha obligat al Govern espanyol a augmentar l’IVA, però aquests ho ha fet al seu estil i amb la seva gràcia habitual. Un estudi minuciós donaria per molt, però no em toca a mi fer-ho. Si deixem al marge les improvisacions continues d’aquesta genteta del PP que cada vegada que van a pixar canvien d’opinió, de la presa de pel col·lectiva de dir just el contrari del que fan i que ni en les dates d’aplicació es posen d’acord, doncs el que diuen en roda de premsa és just el contrari del que publiquen al BOE…

Doncs bé, al que anava, entre altres coses el Govern del senyor Rajoy ha decidit apujar brutalment l’IVA en l’àmbit cultural i cal veure com ho ha fet, doncs resulta que el cinema, teatre i música han passat del 8% al 21%, és a dir que puja en 13 punts, però a la vegada deixa les criminals curses taurines al 10%, una autèntica metàfora del que és Espanya, un estat esperpèntic, ridícul, caspós i possiblement el més “cutre” de la Unió Europea que encara no se com els volen com a socis.

He de dir que lamento molt que s’incrementi en 13 punts d’IVA a tot aquest sector cultural tan important, però deixeu-me dir també que els productors de música enregistrada estem amb l’IVA general del 18% i a partir de setembre al 21% des de sempre i de forma totalment injusta, doncs que algú amb demostri que la literatura te més valor cultural que la música i/o que el suport llibre te més valor cultural que el suport disc de la música enregistrada. Tant amb llibres com amb la música enregistrada es publiquen obres de gran valor i altres de valor molt discutible, però exactament igual en un cas com en l’altre.

Son molts anys que portem els productors de música enregistrada lluitant per la rebaixa de l’IVA i mai hem tingut la solidaritat del sector cultural, però això no serà recíproc, doncs nosaltres si que creiem injust que també el passin al 21% i tenen tot el nostre suport solidari.

Algunes anotacions al marge:

En el BOE del dissabte dia 14 de juliol podem llegir:

la Comisión Europea ha venido manteniendo en distintos informes la necesidad de que España eleve los tipos de gravamen y amplíe la base del tributo, a fin de buscar el alineamiento de nuestro país con la del resto de socios europeos

I jo em pregunto si aquest “alineamiento” no s’ha de fer també amb el salari mínim interprofessional on els súbdits del regne d’Espanya estem enormement per sota de la mitjana.

En el mateix BOE també hi trobem:

2.º Los libros, periódicos y revistas que no contengan única o fundamentalmente publicidad, así como los elementos complementarios que se entreguen conjuntamente con estos bienes mediante precio único.

Se comprenderán en este número las ejecuciones de obra que tengan como resultado inmediato la obtención de un libro, periódico o revista en pliego o en continuo, de un fotolito de dichos bienes o que consistan en la encuadernación de los mismos.

A estos efectos tendrán la consideración de elementos complementarios las cintas magnetofónicas, discos, videocasetes y otros soportes sonoros o videomagnéticos similares que constituyan una unidad funcional con el libro, periódico o revista, perfeccionando o completando su contenido y que se vendan con ellos, con las siguientes excepciones:

a) Los discos y cintas magnetofónicas que contengan exclusivamente obras musicales y cuyo valor de mercado sea superior al del libro, periódico o revista con el que se entreguen conjuntamente.

Quina barra! És a dir que els diaris, que tenen les subvencions més escandaloses de l’estat a canvi de favors polítics –Veritat Sr. Godó?- mantenen l’IVA reduït i la música enregistrada ha de pagar el 21% menys si aquesta la venen els super-subvencionats de la premsa.

Això és un escàndol, no hi ha la més mínima vergonya!

Es parla molt del 2014 per commemorar el 300 aniversari de la derrota de Catalunya, en realitat dels austriacistes enfront dels borbònics d’en Felip V, i és ben cert que aquí es va acabar de perdre tot el que quedava (que ja no era massa) i que cal commemorar-ho i a poder ser aprofitar la data per convocar el referèndum d’autodeterminació que la població demana a crits mentre encara els politics al poder segueixen somiant amb un impossible “pacte fiscal”, al menys amb el sentit del “concert” o allò que ara és diu de tenir la clau de la caixa….

Tinc dubtes sobre l’enfocament que s’està donant a la commemoració del 2014, tinc tota l’estima i respecte pel periodista Miquel Calçada, nomenat fa poc comissari de l’esdeveniment, però i els nostres historiadors quin paper els hi tocarà jugar, el més intel·ligent és que ho lideri un periodista?

En tot cas jo crec que la data de l’autèntica derrota catalana no és pas l’11 de setembre del 1714 i ara recordo una conversa amb l’historiador -ara també polític- Alfred Bosch, en la que em comentava que per ell l’heroi de l’11 de setembre no era Casanova sinó Moragues o Villarroel entre alguns altres i que aquest “bluf” era comparable amb el de Joana d’Arc.

Doncs bé, amb aquest referent jo també penso que la data de la gran derrota catalana no va ser l’11 de setembre sinó el 24 de juny de 1412, la data en que es va votar el compromís de Casp, un autèntic despropòsit envers els interessos nacionals catalans, i falta menys d’un mes per poder commemorar el 600 aniversari i no veig que ningú en digui res… ni Govern, ni entitats socials ni culturals ni els partits independentistes…   i és que ningú se’n recorda de la desgràcia del dia de Sant Joan d’ara farà 600 anys?

Si parlem amb la gent del carrer qui més qui menys te alguna noció sobre l’11 de setembre, però feu la prova i pregunteu a amics, coneguts, i si pot ser a la gent del carrer sobre què ens va passar fa 600 anys i podreu comprovar la vergonyosa ignorància sobre els fets més tràgics de la nostra nació.

Crec francament que hauríem de poder esperar una mica més d’aquest Govern que mentre vol seguir pactant amb Espanya i designa un periodista com a comissari pe l’11 de setembre del 2014 oblida les febleses, els pactismes i les temeritats del Compromís de Casp on varem perdre bous i esquelles, ara fa 600 anys.

Caliu “Tot és començar” a l’iTunes

La Sentina “Falconades” a l’iTunes

deBlassis “Excuses del porc i la gallina” a l’iTunes

Xavier Morant & Abraham Rivas “Revolutum” a l’iTunes

Leds “No soc un antiheroi” a l’iTunes

Malinka “Camí de pedres” a l’iTunes

Wantun “Anònim X” a l’iTunes

  iTunes Podcast de Picant Música