PICAP

Fa dies que no escric al bloc i si be per una banda no disposo de massa temps per l’altra crec que aquesta nova joguina que es diu twitter m’ha seduït més del que em pensava, això de poder expressar qualsevol ocurrència en 140 caràcters és fantàstic i tot i que no dona espai per la reflexió, si que en dona per expressar una idea, una noticia o una ocurrència com he dit abans. D’alguna manera és com si canviéssim la premsa de fons per la de titulars, idea que no m’agrada, doncs crec que poden conviure bé les dues formes d’expressió. En conseqüència em poso a escriure de nou… I recordeu que a part del meu particular @joancarlesdoval també Picap en te un @Picap

Aquests darrers dies s’ha celebrat una nova edició del MIDEM a Cannes i en van unes quantes. Si no recordo malament el meu primer MIDEM fou l’any 1981 acompanyant del que llavors era el meu director general a EDIGSA, en Manel Ibáñez. Durant tots aquests anys les he vist de “tots colors” (per recordar el llibre de memòries de l’admirat Fabián Estapé que ens ha deixat aquests dies) la evolució del mercat de la música enregistrada des dels vinils i cassettes fins a la desconcertant actualitat on ningú acaba de saber massa bé cap a on anem, ho hem vist tot.

El MIDEM era un esdeveniment únic on anualment ens trobàvem la immensa majoria de professionals del planeta, l’èxit era tal que fins hi tot es varen fer tres edicions a Miami sota el nom de MIDEM Amèrica i tres més a Hong Kong amb el nom de MIDEM Àsia, però les varen deixar de fer perquè tant els asiàtics com els americans seguien anant a Cannes i els europeus tenien poca presencia als altres dos certàmens.

En els darrers anys la davallada de participants ha estat espectacular i encara més la d’expositors, indubtablement motivat per la crisi del sector, però també pels excessius preus que els organitzadors de la fira segueixen posant. Uns preus que només eren acceptables en èpoques en que això de la música enregistrada era un negoci, però que son impossibles pel volum de negoci que generem en aquesta etapa. No poden seguir cobrant els elevats preus d’inscripció a la vegada que per l’espai d’un estand súper petit es paga uns 9.000€ i si vols servei de wifi 5.000€ més i a més també s’ha de comptar amb els elevadíssims preus de la ciutat de Cannes on un cafè val entre 3 i 4€ Això ha fet que moltes empreses que tenien estand propi ara van en els estands governamentals o sense estand i fins i tot altres empreses van a Cannes però no entren al recinte firal, queden amb la gent a les cafeteries de La Croissette i allà fan els seus negocis.

Aquest any amb nou director i amb l’increment d’actuacions per la ciutat sembla ser que ha augmentat la participació envers l’any passat, segons informa la revista Clave professional, però estem molt lluny del que havia estat i la recuperació també passa per la moderació dels preus.

L’estand on ens ubiquem la majoria dels productors catalans “Catalan Music” sota l’aixopluc de la Generalitat i molt ben comandat per la Marisol López, aquest any ha reduït espai i altres despeses com el còctel que cada any s’oferia obertament als professionals participants, reducció del tot justificada amb la nostra economia, i més apretadets va ser un dels estands amb més activitat de la fira. Al costat als bascos amb un espai molt mes reduït també tenien la seva activitat i al pis de dalt un súper estand d’Espanya en el qual hi havia menys participants que en el de Catalunya i on es van començar a notar les consignes del nou govern del PP. Els espanyols feia molts anys que anaven a la fira amb el nom de “Sounds from Spain”, però aquest any l’eslògan va passar a segon pla per posar en lletres enormes “España” amb la corresponent bandera…. És curiós veure com els bascos en diuen “Basque Music”, com nosaltres posem “Catalan Music” que va en la línia de tots els estands d’altres països i en canvi els espanyols, aquells que no son nacionalistes, planten la bandera i España. Jo diria que viuen acomplexats, això de fer valdre i defensar una nació com l’espanyola que de fet no ha existit mai ha de ser molt dur.

Altres petites diferencies anecdòtiques, la Generalitat edita un llibret-guia de tots els professionals de Catalunya vaguin a l’estand on vagin, mentre Espanya n’edita un altre on només posa els que van al seu estand i ignorant els que estem amb Catalunya, Euskadi o senzillament sense cap estand. I per acabar, nosaltres (Picap) cada any editem un disc “sampler” amb una amplia mostra del que estem produint, per tal de fer-ho arribar al mercat internacional. Varem deixar uns quants discos a l’estand d’Espanya per tal que els seus visitants també el poguessin tenir i la sorpresa va ser que al cap de 10 minuts els havien retirat i al preguntar ens van dir que nosaltres no érem de l’estand d’Espanya… el qual està pagat amb els nostres diners… sembla increïble, però és així, i tot això d’alguna manera deu voler dir que ja estan reconeixen la nostra independència, la qual cosa és bona, ara només falta que deixin de robar. (darrera frase dedicada a la M.H. Presidenta del Parlament)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!