PICAP

Anys enrere anava amb certa freqüència a Cuba, doncs eren anys en què la música cubana, primer la salsa amb gent com El Medico de la Salsa, Paulito y su Elite, NG La Banda etc feien furor, i després al cap dels anys l’exit va derivar cap a la música més popular i tradicional dels “soneros” com Eliades Ochoa, Compay Segundo, Omara Portuondo, Ruben González etc.. però per desgràcia la crisi de la música enregistrada també ha tocat i de ple a la música cubana, per la qual cosa hi vaig molt menys, al cap i a la fi, els meus viatges sempre han estat bàsicament professionals.

Però aquest any hem tingut la sort de tenir dos premis al Cubadisco 2011, la Maria del Mar Bonet amb el seu disc “Bellver” com a millor disc internacional i el Septeto Santiaguero amb “Oye mi son santiaguero” que ha obtingut el premi al millor disc de música popular y tradicional. Naturalment ha estat una bona oportunitat per tornar a l’illa cubana, un dels països on sempre m’hi he sentit millor.

De qualsevol viatge a Cuba es poden explicar sempre moltes coses, sempre hi ha anècdotes i és impossible explicar-ho tot, però hi ha alguna cosa que em ve de gust de comentar.

La primera vegada que vaig visitar Cuba (febrer 1994) estaven amb el “regimen especial” però el Govern acabava d’aprovar una llei amb la qual els músics/artistes del país podien negociar amb una empresa estrangera, la qual cosa va provocar anècdotes i abusos de tot tipus; uns que pensaven amb dòlars i en fer-se rics i altres que creien poder comprar gran èxits a quatre duros, aquest episodi va donar peu a pel·lícules com “Habana Blues” entre d’altres… Ara en aquest darrer viatge ens hem trobat amb que el Govern ha aprovat una llei amb la qual es poden fer petits negocis, un curiós alliberament de la economia, amb el qual el govern pretén ingressar més diners derivats dels impostos i que la gent comenci a tenir una mica d’iniciativa privada, clar que això ja es venia fent amb els famosos “paladares” i les cases que lloguen habitacions, les quals han de pagar a l’estat tan si tenen gent com si no.

Sobre el desenvolupament d’aquesta nova llei he observat un parell de coses prou curioses, la primera i que més de prop em toca es tracta de la venda de la música enregistrada. A Cuba hi ha tres companyies, totes elles estatals (EGREM, BIS MUSIC, COLIBRI) també hi ha edicions de la RTVC també empresa pública i ABDALA propietat d’en Silvio Rodriguez, una concessió totalment política. Els discos es venen amb pesos convertibles (C.U.C.) que te un valor equivalent al dòlar americà i la població interna difícilment te possibilitats de comprar discos amb aquesta moneda i és per això que fins fa ven poc es fabricaven cintes de cassette pel consum intern i que es podien comprar amb pesos cubans.

Ara amb aquestes noves llicències de petits negocis, en donen una que es diu “Vendedor de discos” per la qual crec que paguen 200 pesos cubans a l’any i en la qual no s’especifica què és exactament el que poden vendre ni on ho poden vendre, la qual cosa ha provocat oficialitzar la pirateria de la música enregistrada, doncs aquesta gent, els que tenen aquesta llicencia, es dediquen a fer “discos quemados” com diuen ells i els venen tan als turistes com a la població interior a preus molt baixos. És a dir que amb l’afany de recaptar diners per la via fiscal, el govern cubà està donant cobertura indirecte a la pirateria de la música enregistrada, doncs evidentment mai hi ha cap actuació policial al respecte.

La segona anècdota que explicaré ve derivada del cafè. A Cuba tenen un excel·lent cafè, del nivell dels que coneixem de Jamaica o de Puerto Rico, però que difícilment podem comprar aquí, doncs per qüestions de l’embarg americà no passa per la borsa de Londres que marca l’autèntica llei de la oferta i demanda del cafè mundial. Però el cafè és molt bo i jo sempre en compro… La curiositat és que en aquest viatge no hi ha hagut forma de trobar cafè en gra per cap població cubana, tot el cafè que comercialitzen està molt, coses de difícil explicació que quan jo preguntava, els cubans, amb l’humor que els caracteritza, deien que a Cuba surt molt de la planta… Però parlant de cafè em van explicar que aquest any ha estat un molt mal any i que n’hi ha molt poc, a l’interessar-me pel tema i preguntar si es devia a qüestions climatològiques és quan salta la sorpresa i m’expliquen que no, que el problema ve que el Govern ha concedit més de 400.000 llicències de petits negocis i que s’han quedat sense mà d’obra per recollir el cafè…. Realment surrealista! A Cuba hi ha una frase feta que m’agrada molt que diuen “en Cuba no hay ni paro ni trabajo” absolutament real, doncs tots estan empleats, però realment pocs son els que treballen… doncs ja veieu, no poden recollir el cafè per manca de mà d’obra… la culpa, les llicències pels negociets del Govern. Veure per creure!

Anècdotes a part, Cuba segueix sent un país meravellós, amb gent fantàstica i amb una cultura envejable en molts sentits. Assistir a actes musicals al Carlos Marx de l’Havana amb 5.000 persones o a un concert de dues simfòniques més el pianista Frank Fernández al Teatro Heredia (3.000 persones) de Santiago de Cuba, i veure com gent molt jove coneix les obres i les aplaudeix amb entusiasme, provoca sana enveja.

No hi ha dubte que Cuba és “la Isla de la Música”, des de que et lleves fins que vas a dormir, tot és música i de molta qualitat.

Però de nou a Sabadell a la ciutat on un fantasma populista segueix instal·lat a la plaça Sant Roc, -gran venedor de fum- va dir un dia que seria la ciutat de la música i la va convertir en la ciutat del fum per excel·lència, no cal buscar gaire música, doncs el nostre Govern ni li interessa ni l’estima, i si no pregunteu als locals que intenten fer música en directe o als artistes locals les facilitats que tenen….   Sempre quedarà Santiago!

(Cuba és país molt fotogènic i segur que tots heu vist moltes fotografies, és per això que he optat per posar un Flanboyan, un arbre que m’agrada molt i que el mes de maig està esplendorós)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!