[…]
Va conduir l’acte Oriol Ponsatí, responsable d’Accent, l’editorial del volum, la mateixa que ara fa un any donava La claredat d’Heràclit, l’última obra editada encara amb intervenció de l’autor. Hi van parlar Tomàs Nofre, president de la Fundació Palau, i Joan Noves, que va sorprendre l’audiència revelant la pregunta que una vegada li va fer Palau: vols dir que en Ponç no pren nota de les nostres converses? A continuació, i gairebé alleujat pel que semblava una acceptació tàcita del llibre per part de Palau, Ponç Feliu va evocar aquelles nits de diàleg i altres moments viscuts amb el solitari de Grifeu.
Per tancar l’homenatge vaig confessar les meves vacil·lacions inicials davant el llibre: en més d’un moment, mentre el llegia, em demanava si calia explicar allò o mostrar aquella feblesa de Palau. Però les vacil·lacions es van esvair quan, en tancar-lo, em vaig adonar que el Palau de Feliu era també el meu. Que a través d’aquelles converses es mostrava Josep Palau tal com se’ns havia mostrat als que el vam tractar: ni més ni menys.
El mèrit de Palau no ha estat arribar als noranta anys sinó aprofitar-los com els va aprofitar, i així motivar-nos a celebrar-los com ho vam fer fa dos anys, amb un seguit d’activitats que van tenir una rara continuïtat l’any passat, arran de la seva mort, i que troben encara ressò aquest 2009. Com en l’acte d’ahir, que va cloure sense avís previ Antoni Artigues entonant “La sabata” i el “Cant espiritual”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!