El bloc del Director (ILC)

La revista Dones de l’Associació  de Dones Periodistes de Catalunya em demana: “El llenguatge hauria de reflectir l’experiència de les dones?”. La meva resposta apareix al número 32, d’aquesta tardor, dins la secció “Pensar en clau del XXI”, de bracet amb la de la filòloga Eulàlia Lledó Cunill, i diu així: &

Quan una persona es disposa a explicar alguna cosa, activa un procés de tensió entre la cosa que vol explicar i les paraules que utilitza per fer-ho. Si en aquest procés hi intervé la voluntat creativa parlem d’escriptura literària. Però d’escriptura literària n’hi ha de moltes menes: hi ha escriptors i escriptores que posen tota l’atenció en la cosa que expliquen i consideren el llenguatge només un instrument; d’altres donen tot el protagonisme a la investigació expressiva, i aleshores la cosa pot esdevenir mer pretext casual; ara bé, la majoria d’escriptores i escriptors fan experiència de la tensió entre tots dos vectors, la cosa que volen explicar i l’estil, la importància de cadascun dels quals admet totes les combinatòries i gradacions imaginables. Pel meu gust, l’escriptura literària tendeix a ser més plena quan aquesta tensió hi és i s’arriba a aquell rar punt de simbiosi que fa que sembli que la cosa només podia ser dita d’aquella manera, i que en ser dita ha esdevingut definitivament real. Perquè aquesta és la força de la paraula, i molt especialment de la paraula literària: el llenguatge reflecteix la realitat; i alhora, en reflectir-la, la recrea i en crea de nova.

Anem una mica més enllà. Quan una persona es disposa a explicar alguna cosa, les paraules que utilitza parlen per ella. Vull dir que diuen molt d’ella mateixa, de la seva mirada sobre la realitat, de la seva capacitat d’anar a remolc de les paraules i els llocs comuns que expressen o, per contra, de sacsejar la consciència redescobrint el valor de les paraules. El llenguatge reflecteix l’experiència de la persona que parla, tant si n’és conscient com si no. Però en la mesura que n’esdevé conscient pot reaccionar davant aquesta experiència, acceptant-la positivament o rebutjant-la i aspirant a transformar-la.

Per això es pot entendre que un dels cavalls de batalla per aconseguir una efectiva igualtat entre homes i dones sigui l’ús –no en l’escriptura literària sinó en els actes de comunicació quotidiana– d’un llenguatge sense marques de gènere que es puguin percebre com a discriminadores. El mal és si les marques de gènere acaben essent substituïdes mecànicament, i encara més si aquesta substitució és exigida o imposada, per exemple, a tots els oradors/es. Perquè la substitució mecànica pot acabar essent només un vernís en la superfície gràcies al qual ens podem estalviar una transformació veritable de l’ús del llenguatge i, en conseqüència, de la realitat que expressa. ¶