El bloc del Director (ILC)

Alguns fulls del dietari públic d'Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes 2007-2012

6 de maig de 2013
0 comentaris

Cent anys d’Amat-Piniella, cinquanta de K.L. Reich

Una de les feines, molt sovint callades, que vaig mirar de fer des de la direcció de la Institució va ser treballar perquè entre tots aprofitéssim, en la mesura que fos possible, les efemèrides i commemoracions per recuperar autors i obres de la pròpia tradció amb capacitat de parlar avui i en el futur.[…]

Així, des d’uns quants anys abans d’aquest 2013 en què s’escauen els cent anys del seu naixement, vam anar construint amb l’Ajuntament de Manresa, al costat d’altres entitats i d’especialistes en l’autor, una oportunitat de celebració i de relectura de Joaquim Amat-Piniella.

Avui m’afegeixo públicament a la celebració gràcies a Joaquim Aloy i el seu web Memòria i història de Manresa on, entre moltes altres coses, manté un generós espai Amat, que ara ha ampliat amb noves “Opinions sobre K.L. Reich demanades amb motiu del centenari“. Ja n’hi ha mig centenar.

La meva diu:

El primer que em ve al cap quan llegeixo el títol K.L. Reich és l’espai de lleixa que ocupaven al menjador de casa els pares els llibres d’“El Club dels Novel·listes”. Hi havia obres de Benguerel i Sales, de Villalonga i de Rodoreda, de Dostoievski i Kazandzakis, i uns quants més: un seguit d’autors que, a mesura que et feies gran i els començaves a conèixer, dibuixaven els contorns d’un espai literari de referència i del tot gratificant per al lector. Entre ells, aquest títol enigmàtic per al nen o l’adolescent que aleshores era jo, un títol que semblava respondre al nom d’un personatge estranger. Havia de trigar uns anys a agafar el llibre per mi mateix i començar-lo a llegir. I aleshores, i ja per sempre, vaig descobrir la realitat terrible que desvelaven aquelles inicials i aquell nom.

La segona cosa que em ve al cap és l’impacte enorme que em van causar, en els anys de formació, dues lectures que no puc deixar d’associar: la de la principal novel·la d’Amat-Piniella i el Crist de 200.000 braços. Des de claus estètiques ben diferents, Amat i Bartra transformen vivències pròpies pròximes en una experiència literària d’alt voltatge: tots dos partien de la reclusió en camps de concentració per oferir-ne, en clau de ficció, un testimoni personal estremidor. Intueixo que aquesta dualitat, la que dóna a tots dos relats el fet que la ficció tingui darrere seu un testimoni tan directe, influeix poderosament en el lector. Que deu amplificar encara, en el cas del lector català, que hagin estat viscuts i escrits en la pròpia llengua.
Hi ha una tercera cosa que el llibre evoca en mi. Vaig visitar Mauthausen potser tres o quatre anys abans de llegir K.L. Reich i, per tant, el text anava estirant de la meva memòria, involuntàriament, records que hi posaven sensacions reals. Avui, qui més qui menys ha vist Nit i boira o La vida és bella, per esmentar dos referents audiovisuals de la literatura concentracionària, una de documental i una altra en una seriosa clau còmica, i per tant deu ser rar que la lectura no convoqui imatges ja apreses sobre els fets relatats. Però segur que tenen un impacte emocional molt més fort si parteixen dels estímuls sensorials provocats pels escenaris reals, ni que sigui des de la distància protectora d’una visita turística com la que jo havia tingut ocasió de fer.

Dues anotacions més. A la Facultat de Comunicació Blanquerna, durant uns quants anys es va establir entre les lectures obligatòries dels seminaris de primer curs L’escriptura o la vida de Jorge Semprún, altres cursos Si això és un home de Primo Levi i encara d’altres K.L. Reich. Així, vaig tenir ocasió de veure les reaccions dels estudiants davant el contacte amb aquestes tres fites dels testimonis –en paraules del mateix Amat– de “la internacional del dolor”. I observar la percepció diversa que sovint tenien davant els seus autors: no eren pas pocs els que donaven molt més crèdit a un italià o a un espanyol afrancesat que no a un manresà. Jo, aquí, hi veig un motiu més per celebrar el centenari del naixement de l’autor, i fer-ho sense complexos. Per donar-lo a conèixer i aprendre a gosar enorgullir-nos col·lectivament de les seves contribucions.

Una última anotació. Em sembla que per a la gent de la meva generació, que vam ser espectadors de l’extinció del franquisme i ens hem fet amb la transició i la restauració de la democràcia a Espanya, el nazisme i la segona guerra mundial han estat tragèdies viscudes sobretot com traduccions d’esdeveniments literaris i cinematogràfics de països i cultures veïns. Avui, K.L. Reich ens ajuda a entendre en quina mesura la història dels catalans i la tragèdia de la guerra civil no són notes a peu de pàgina que transcorren al marge de la gran història, sinó que també en són una part essencial. És bo que ho recordem ara que hem de fer sentir la nostra veu sense por i amb convicció per recuperar les llibertats i la plenitud nacional.
Jornada Maragall
26.05.2011 | 6.00
A Sense categoria
Era plaça der Diamant
19.03.2010 | 7.01
A Sense categoria
Aloma en cançons
03.11.2008 | 2.46
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.