[…]
Devia ser a finals dels vuitanta i va ser arran de l’edició d’un volum de versions de teatre dins l’obra completa de Joan Oliver. Vam proposar-li que n’escrivís el pròleg, i ho va fer. Però ho va fer, vam considerar aleshores i encara ho crec ara, donant massa importància a alguna qüestió només conjuntural. Vaja, que hi deixava anar una crítica contundent a una persona d’una manera més apropiada a una polèmica a la premsa que no al context d’una obra completa. Així mateix li ho vaig dir, com crec que ha de fer sense excusa un editor, i la seva resposta, sempre educada, va ser que abans d’haver de corregir el pròleg preferia retirar-lo i no passava res més. I se’n va anar.
Temps després vaig tenir l’oportunitat de convidar-lo en un altre context a unes activitats relacionades també amb Joan Oliver, i va accedir-hi com si, certament, anys enrere no hagués passat res més. Però no va ser fins el 2007, quan em vaig incorporar a la Institució, que ens vam tractar una mica més.
Ricard Salvat volia treure els seus diaris del calaix i des de la Institució vam encarregar a una de les seves col·laboradores que en comencés la transcripció. A finals del 2008 ja n’hi havia un petit gruix, prou per estudiar-ne la possible edició. I això, posar el projecte a disposició d’algun editor, és el que començàvem a fer quan la salut li ha fallat. No ha pogut veure el seu desig acomplert.
Desitjo que la mort de Ricard Salvat pugui acabar essent per a tots nosaltres un esperó per recuperar-ne el millor mestratge. Que em sembla que avui ja ningú no gosa discutir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!