[…]
Regiro records i remeno papers. Trobo un article de 1992, escrit per a Serra d’Or arran de l’arrencada de la publicació, des de Proa, de la seva obra completa. Hi vaig fer un retrat de l’home i de l’obra que, malgrat els anys transcorreguts i la seva activitat posterior, encara em sembla vàlid. I el transcric, com un primer homenatge personal.
BALTASAR PORCEL A CONSTRUCCIÓ DE LA IDENTITAT
«Prefereixo les coses que es poden veure, sentir, percebre.»
«Els ulls i les orelles no són bons testimonis per als homes que no n’entenen el llenguatge.»Heràclit
Baltasar Porcel és un dels escriptors catalans vius que més mitologia genera sobre ell mateix. Autor d’una obra extensa i polifacètica, no s’estalvia d’intervenir en la vida pública i ho fa sense defugir la polèmica; exerceix com a intel·lectual ben a la vora dels centres de decisió política i alhora, excel·lent propagandista d’ell mateix, defensa sense embuts la pròpia obra. Darrere aquesta imatge, de vegades potser agressiva, s’hi entreveu sovint un home que sent passió per la vida, que viu la vida com una aventura única i que sent que l’aventura més intensa és la literatura.
Baltasar Porcel va néixer a Andratx, Mallorca, el 1937. A finals dels anys 50 va iniciar la carrera com a escriptor i periodista. El 1960 es va instal·lar a Barcelona, on va entrar en contacte amb els ambients culturals i polítics del país. Aviat van començar les seves col·laboracions amb la principal premsa de la ciutat (les revistes Serra d’Or i Destino, el diari La Vanguardia), mentre publicava les primeres novel·les. Entre 1975 i 1977 va dirigir la revista Destino.
Sempre a cavall de Catalunya i Mallorca, s’ha interessat pels països i els esdeveniments més significatius d’arreu del món, des de la revolució cultural xinesa fins al conflicte entre àrabs i israelians, des dels hippies dels Estats Units fins a l’especificitat del Magrib. Porcel ha adquirit d’aquesta manera una curiosa dimensió, allunyada de tot essencialisme: sent en primer lloc mallorquí, reivindica –o potser seria millor dir que en constata la necessitat i, per tant, les defensa avui per avui– la catalanitat de Catalunya, la integritat d’Espanya i, sense vacil·lacions, la projecció cap a la Mediterrània, cap a Europa, cap a Occident. No és perquè sí que Porcel és darrere una iniciativa cabdal com l’Institut Català d’Estudis Mediterranis, inspirador del Premi Internacional Catalunya. O que, mogut per la fascinació pels qui belluguen els fils del poder, s’ha apropat, fins a mantenir-hi una amistat privilegiada, a personalitats com Jordi Pujol o el Rei Joan Carles.
Però al costat de tot això, Porcel ha desenvolupat una important carrera literària i periodística. Com a escriptor, ha cultivat, a més de la novel·la, el teatre, el llibre de viatge, l’anàlisi sociològica i l’assaig històric. Ha obtingut el reconeixement del públic i de la crítica. Entre els nombrosos guardons que ha rebut destaquen el premi Internazionale Mediterraneo d’Itàlia, el Sant Jordi de novel·la i el premi de Literatura de la Generalitat de Catalunya. Amb L’alba i la terra, que recull les seves quatre primeres novel·les, inicia la publicació de les Obres Completes, previstes inicialment en dotze volums, que aplegaran, ordenada i revisada, tota la seva producció.
Aquests apunts biogràfics, volgudament imprecisos, permeten esbossar la dimensió vital i l’activitat polifacètica de l’autor, polifacètica però guiada en els seus múltiples aspectes sempre per un mateix nervi: en la literatura, en la intervenció pública i com a periodista –i pel que en sabem també en la intimitat–, treballar per construir una identitat, individual de primer, i en conseqüència de seguida familiar, però també una identitat social i col·lectiva.
LA NOVEL·LA, UNA RECONSTRUCCIÓ PERMANENT
La novel·lística de Baltasar Porcel, vista en conjunt, assaja un viatge a la recerca de les arrels. Emprèn un itinerari cap a l’origen de la pròpia comunitat i a allò de més interior de l’home. Des de Solnegre (1961), que mostra la tensió entre l’individu sol, a la manera descarnada de l’existencialisme literari francès, i l’entorn reduït del seu poble, i La lluna i el Cala Llamp (1963), que trasllada aquesta tensió a la lluita entre l’home, ara en una dimensió més social, la tripulació d’un veler, i els elements, la mar. Fins a Cavalls cap a la fosca(1975), en què el narrador indaga sobre el propi passat, les arrels familiars i la certesa de la paternitat, amb la voluntat gairebé professional de l’historiador, i Les primaveres i les tardors (1986), en què aquesta indagació parteix del nucli essencial que és la família i el bagatge caòtic dels records familiars. Arrencant sempre de la realitat primigènia d’Andratx –fins i tot, d’alguna manera, en aquelles novel·les de fugida, ambientades en escenaris exòtics, com l’Africa–, Porcel du a terme un procés de mitificació de les seves arrels, que esdevé un procés de construcció d’un mateix com a persona. La seva obra presenta així la història d’un fill de la voluntat, de la lluita per forjar-se un destí.
Perquè en l’obra de Porcel, el narrador –i ara fem una extrapolació, creiem que oportuna, de la darrera novel·la, Les primaveres i les tardors, al conjunt de la seva obra– eleva a partir de l’acumulació de records i vivències una mena de cant a la construcció del mite, al cultiu de la memòria històrica, arrelada nuclearment en la família i, fent un pas enllà, en la terra. Però aquesta evocació no adquireix mai un to elegíac, no esdevé un cant melangiós a allò que va ser, sinó que es torna instrument de projecció cap al futur. El coneixement de les pròpies arrels és una condició perquè l’individu construeixi la seva identitat i la del seu entorn familiar i social; i al capdavall del procés, i en la mesura que és un procés de racionalització, l’individu obté el control sobre l’atavisme de què prové, sobre la pròpia força bruta, posant els fonaments de la convivència, la tolerància, la felicitat –la felicitat de reconèixer-se en un mateix.
Però aquest procés no comporta la supressió del conflicte entre l’individu i la realitat –sigui aquesta en unes ocasions la força dels elements, o bé els engranatges de la societat i la tradició en d’altres–, ja que renunciar a aquesta tensió equivaldria, en una concepció heraclitiana com la que té Porcel, a acceptar la immobilitat i, per tant, a morir. La vida, terrible i bella, poliforme i complexa, és el que és –agitació, lluita, guerra–, i veure-ho d’una altra manera no transformaria la realitat, més aviat la deformaria i l’empetitiria, ens n’allunyaria. Darrere el narrador de Porcel, una veu unitària i coherent per bé que en evolució permanent, descobrim, així, un renovat vitalisme.
EL PERIODISME, CREACIÓ I ACCIÓ
Aquesta lectura de l’obra de ficció de Porcel es pot fer extensiva a l’altre pilar de la seva activitat com a escriptor: el periodisme i l’assaig, en les formes ben diverses en què els ha conreat. Des dels Exercicis més o menys espirituals (1968) i les entrevistes de Grans catalans d’ara (1971), en què elabora una primera imatge de Catalunya i les terres de parla catalana, especialment significativa i determinant per a la seva època, fins a la columna diària de La Vanguardia (iniciada el 1982, una àmplia selecció dels primers cinc anys de la qual ha estat aplegada a Punts cardinals. Obres completes 3, 1992). Passant per Les illes, encantades (1984) i Els xuetes (1968), o els escrits sobre Josep Pla i Llorenç Villalonga i sobre arts plàstiques. Tant si es tracta de treballs de reflexió històrica o sociològica com de comentaris de l’actualitat política, és permanent la preocupació per obtenir coneixement sobre el propi passat i arribar a una mínima objectivació que ajudi a il·luminar les situacions del present amb anàlisis que defugin els tòpics, ni que de vegades sigui amb certa brutalitat, i que permeti avançar-se, per incidir-hi positivament, al curs dels esdeveniments.
Si a través de la novel·la construeix, d’una manera principalment simbòlica, la pròpia identitat, i per extensió una identitat familiar i col·lectiva, a través de l’assaig i del periodisme –especialment en els articles de caire polític i a la columna diària– aconsegueix projectar aquesta identitat en la pràctica de la societat, en la formació dels corrents d’opinió i, fins i tot, en la praxi política. L’obra periodística és, així, una obra d’acció, que repercuteix d’una manera constatable en la realitat sobre la qual reflexiona.
La consciència d’aquesta potencialitat, o dit d’una altra manera, la voluntat de prendre el pols dels lectors per mantenir-hi una relació productiva, afavoreix el pragmatisme i el possibilisme sobre els quals es fonamenten les opcions ideològiques de Porcel. El qual ha afirmat públicament en més d’una ocasió que les seves posicions no arrelen tant en conviccions íntimes, prèvies, com radicalment en l’aprenentatge a partir de la història i del contacte amb les societats i cultures més diverses d’arreu del món. Un aprenentatge que el du a defensar, amb la majoria dels ciutadans, la democràcia, la monarquia a Espanya i el liberalisme com a millors garanties de la convivència i el benestar. En aquest sentit, el seu compromís com a intel·lectual davant la societat és efectiu i conseqüent, i respon més al model renaixentista que als tòpics progressistes sobre aquesta figura i la seva funció social.
Un exemple d’aquesta manera d’entendre la realitat i d’actuar és la seva posició davant la mitologia històrica que ha generat una certa historiografia catalanista, que propicia una visió sentimental i netament romàntica dels avatars de la nostra història, des dels comtes fins a la guerra de successió. Fonamentar la consciència nacional, diria Porcel, en una lamentació sostinguda, aquest afany victimista que tendeix a trobar botxins que eximeixen les suposades víctimes de la responsabilitat dels seus actes, no du enlloc més que a l’eternització del lament; cal intentar, per contra, com l’au fènix, renéixer i capgirar la derrota en visió de futur. Perquè, per dir-ho a la manera de Nietzsche, qui no sàpiga trobar el camí que meni al seu ideal tindrà una vida més frívola que l’home sense ideal.
UNA OBRA EN MOVIMENT
L’obra de Porcel, en tots els seus vessants, des de la novel·lística fins als treballs més periodístics, és, doncs, profundament unitària. Un cop d’ull a la procedència i l’evolució dels seus textos –vegeu, concretament, les notes i les referències bibliogràfiques preparades per Rosa Cabré que acompanyen els volums de les Obres Completes– permet constatar aquesta unitat, gairebé impulsiva, i alhora el caràcter obert, la gran mobilitat, que tenen.
La literatura de Porcel té una notable arrel biogràfica i experiencial: tot remet a una anècdota, una vivència, un record, un personatge de l’entorn familiar o d’Andratx. Potser és per això, pel vincle que la lliga estretament a la memòria, a la vida interior i alhora a l’acció de l’autor, que avança en espiral, com un remolí, retornant sobre els temes fins a exhaurir-los, fins a donar-los el tractament adequat traient-ne tot el suc en funció del conjunt al qual s’incorporen. Un estímul motiva un article de premsa i després es reconverteix en un conte, que amb el temps integrarà algun capítol d’un volum d’assaig, o esdevindrà tal vegada, finalment, motor d’una novel·la.
Perquè aquella concepció pragmàtica i possibilista a què abans al·ludíem, la profunda voluntat de construir-se la pròpia identitat, d’anar-se construint al ritme que imposa el mateix viure, abasta també, radicalment, l’obra de Porcel, i li dóna una obertura i una mobilitat singulars. Per això, ara, a la suggerent atracció que ofereix de per si el seu desenvolupament –aquesta recerca apassionada d’una identitat, aquesta lluita per l’ascensió des del no res fins als cims del poder, aquesta progressió de l’obra sobre ella mateixa en funció de les necessitats sentides a cada moment–, la publicació de les Obres Completes hi afegeix encara un al·licient: ¿en quina mesura el viatge fins als inicis, la reconsideració de tot el que ha estat fet que comportarà preparar-les, pot assenyalar un punt d’inflexió (potser una certa recapitulació, potser un imprevisible salt endavant) en el camí que s’ha traçat, que es traça dia a dia, Baltasar Porcel?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!