El dia 18 de juny del 1986 moria, a Barcelona, Joan Oliver. Des de la
Institució vam adreçar una carta als responsables de la premsa escrita i
altres mitjans del país fent-los notar la data. Uns quants s’han fet
ressò de l’aniversari, com els diaris Avui i El Punt, on Valèria Gaillard recollia unes paraules meves, o l’Ara, que va publicar, un pèl estrafet, aquest bitllet:
[…]
“No em moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”
Aquest mes de juny ha fet vint-i-cinc
anys que moria Joan Oliver, el poeta Pere Quart, dramaturg i traductor,
home de lletres, que amb l’obra literària i amb l’actitud cívica va
esdevenir un referent a l’exili, durant la dictadura i en els moments
convulsos de la transició, uns moments que ara semblen lluny. Potser per
això Oliver, i altres autors que els van protagonitzar, és avui poc
citat, menys llegit o gairebé oblidat.
Un quart de segle després de morir, no
mereix l’homenatge de la relectura? La seva “Tirallonga de monosíl·labs”
o uns quants epigrames del seu Bestiari, no hauríem de poder-los dir de memòria? La recreació irònicament capgirada del drama de Caïm i Abel a Allò que tal vegada s¹esdevingué o la sàtira que imagina una monarquia d’arrels medievals a El 30 d’abril, no haurien de ser regularment a les cartelleres de teatre o versionades a la televisió o al cinema? Vacances pagades, no hauria de ser un llibre de poemes sempre a l’abast dels lectors?
Fer-se preguntes com aquestes, rellegir
els autors que les motiven per mirar de respondre-hi, seria, n’estem
segurs, s’hi doni la resposta que s’hi doni, la millor manera de
recordar els grans escriptors. Com, ara mateix, Joan Oliver i Pere
Quart.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!