TocDeQueda

Des de ben menut, he sentit sempre una atracció irrefrenable per descobrir els subterfugis de la realitat que m’envolta. Sempre que puc, tracte d’endinsar-me en els processos o mecanismes invisibles que sostenen la meua quotidianitat. M’agrada observar les coses des de punts de vista diferents: és una d’eixes dèries que no entén de vergonyes. Per això, cada vegada que coincideix amb l’home del cafè a la sala de mestres de l’escola, observe bocabadat el prodigiós interior de la màquina que converteix el metall en líquid. També he gaudit d’allò més observant la gravació d’un programa de televisió i vaig fer d’extra a una pel·lícula només per poder veure el cinema des de dins. L’any passat em van seleccionar per participar en Suc de coco, un programa d’idees i innovació de Catalunya Ràdio, presentat pel gran Xavier Solà. Més enllà de la idea que vaig exposar –“La teula solar”–, el meu desig era descobrir què i qui s’amagava darrere les veus que escoltava sempre a l’hora de dinar. Una experiència inoblidable. Tant com observar un fragment de la teua ciutat des d’un balcó o una perspectiva a la qual mai abans no hi havies tingut accés. O tant com descobrir una persona amb la que sempre havies desitjat parlar. És el negatiu de la realitat: la revelació del seu secret.

Sovint però, no és fàcil accedir a l’ànima de les realitats ni tampoc observar-les des de segons quines perspectives. I, divendres per la nit, a Carcaixent, vaig tenir el privilegi de viure una realitat que coneixia molt bé –tothom ha vist algun cop la gala de lliurament d’un premi– des d’un punt de vista des del qual mai no l’havia viscuda. Quan el presentador de la cerimònia d’entrega del X Premi de Teatre Infantil “Xaro Vidal” va llegir el veredicte del jurat, vaig ser jo qui s’alçà de la butaca i s’enfilà a l’escenari per dir unes paraules d’agraïment. Allò que tantes vegades havia vist –i desitjat– com espectador estava vivint-ho en primera persona: era jo l’interior d’eixa realitat. Quedaven enrere deu dies d’emoció continguda: m’havien comunicat el veredicte amb antelació, tot demanant-me que guardés el secret fins el dia de l’entrega del premi. No ho podia creure. Evidentment ho vaig dir a les persones inevitables: mare, pare, germanes. També als grans amics i als mestres de l’escola amb qui tinc més confiança. Em plenà de goig que les meues companyes d’escola Marian, Encarna i Viri –amb el seu home Paco–, acceptaren la invitació d’assistir a la cerimònia. Ma mare i Martina –la meua germana gran– també hi eren.  L’agraïment més sentit fou per a totes elles. Abans d’adreçar-me al públic però, mentre regulaven l’alçada del micròfon, vaig fer un colp d’ull fugaç per veure on era ma mare. Només volia comprovar que la percepció no em traïa, que era jo qui estava generant aquella realitat. Vaig mirar la mare, que em va somriure. Li vaig tornar l’expressió, emocionat de veure-la entre el públic. I vaig quedar tranquil. Efectivament: al seu costat hi havia una butaca buida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!