TocDeQueda

Com he explicat al llarg dels dos escrits anteriors, retrobar els alumnes i els mestres del CEIP Pràctiques (València) i del CEIP Virgen de Loreto (Santa Pola) després de tants anys, fou fruit de la casualitat; un fet absolutament accidental, sense cap premeditació nostàlgica. Tanmateix, després del segon encontre, vaig entendre que les coincidències i l’atzar potser s’havien aliat per convertir-se en una mena de senyal que em conduís cap a l’origen de tot plegat: era l’any de retrobar-me amb mi mateix, amb aquell mestre novell que vaig ser i amb els alumnes que em van permetre de començar a aprendre aquesta apassionant professió. No puc localitzar el precís moment en el qual vaig adonar-me’n d’aquest senyal; un cop el vaig sentir però, el vaig desxifrar de seguida: l’escola Gavina.

L’escola Gavina fou la primera escola en la qual vaig treballar de mestre; fou el meu bateig docent. De fet, en el meu cas, aquesta afirmació és estrictament veraç, car el meu període de pràctiques de Magisteri –l’últim semestre de la carrera– el vaig fer a Alkmaar (Holanda), gaudint d’una beca Erasmus, i fou –per dir-ho d’alguna manera…– molt diferent al de la resta de companys de promoció. A València, t’assignen una escola i t’hi estàs durant mig curs. Primer gaudeixes d’un període d’observació a l’aula, en el qual fas de mestre de suport, tot prenent nota de com treballa el mestre tutor; després, comença l’acció i ets tu, durant dos o tres setmanes, qui fa les classes, qui porta el rumb, tot preparant sessions i activitats per als alumnes. Doncs bé, a Holanda, no vaig fer res d’això –la part pràctica es va limitar a visitar escoles, no a fer de mestre– i, per tant, vaig acabar la carrera de mestre sense haver fet una sola classe “real” amb alumnes. Per això, quan Fina Masgrau –llavors directora de l’escola Gavina– em trucà l’octubre de l’any 2000 per dir-me, sense previ avís, que començava a treballar dilluns –érem a divendres–, se’m feu un nus a la gola: havia arribat l’hora de la veritat.

No cal dir que fou un any intens, ple d’emocions i d’aprenentatges; un any frontissa en la meua minúscula història vital: m’endinsava de ple en la que seria –ja per llavors n’estava convençut– la meua única professió. Aquell any inicial vaig treballar com a mestre de suport a 1r cicle de primària i a l’etapa d’infantil; és a dir, vaig ser una mena de “comodí” pedagògic per als mestres tutors. Tanmateix, també vaig ser el mestre d’educació física –la meua especialitat– de 1r i 2n de primària i, d’una manera experimental, vaig introduir l’anglès a 1r, on fèiem una classe setmanal. Així doncs, el meu pas per l’escola Gavina –només hi vaig estar un any– fou marcadament influït per aquestes dues classes, especialment la de 1r, a qui vaig dedicar la major part del meu temps, il·lusió i esforç.

16 de febrer de 2009

Com he dit, no sé en quin moment vaig ser conscient que havia arribat l’hora de retornar a l’escola on va començar la meua història com a mestre. No sé quina fou l’espurna que va encendre el record però sé que fou temps després de visitar l’escola de Santa Pola. Potser vaig veure algun mestre de la Gavina en alguna manifestació, potser fou una fotografia… No puc situar eixe precís moment. En qualsevol cas però, és abans de febrer d’aquest any perquè és en eixe moment que decidesc de trucar Albert Dasí, director de l’escola, per explicar-li tota aquesta història dels retrobaments i demanar-li de visitar l’escola. Com adés, prèviament havia fet un càlcul cronològic que Albert em confirmà: les classes de 1r i 2n del curs 2000-2001 eren  encara a la Gavina… 9 anys més grans! Aquesta vegada el canvi era extraordinari: els infants que vaig fer riure i córrer tantes vegades s’havien convertit en alumnes de 3r i 4t d’ESO: adolescents de 15, 16 i, fins i tot, 17 anys. Em moria de ganes de veure la transformació. És clar que a la Gavina hi vaig tornar l’any següent per veure de nou els meus alumnes i saludar els mestres que m’acolliren tant bé durant aquell curs: Paco Raga, Hèctor, Fina, Teresa, Vicent Teruel, Júlia, Creu, Empar, Vicent Calabuig, Emi, les cuineres… Guarde un gran record de tots ells. De fet, hi he tornat molts cops –sopar d’ex-mestres i ex-alumnes, Festa de Nadal, alguna visita llampec per saludar tothom…– però no mai havia tornat a veure les meues classes juntes. Així doncs, l’impàs de temps era majúscul, tant com la meua emoció. Fins i tot vaig tenir un somni ben estrafolari unes nits abans del retrobament: entrava a classe i veia als alumnes ben grans i majors… però amb les mateixes cares d’infants que jo recordava. Vaig demanar Albert de visitar l’escola el dia 16 de febrer aprofitant que teníem un dia de festa a Albaida. Em va concedir el desig i em va dir que parlaria amb els mestres i que no diria res als alumnes. Per últim, coneixedor de la meua activitat literària amateur –bloc, col·laboracions diverses, alguna publicació…– Albert em va demanar que aprofitara l’encontre per explicar alguna cosa referent a la creació literària i al meu treball a l’escola pública, proposta que evidentment vaig acceptar de bon grat. I, el dia acordat, tal i com havia fet tantes vegades nou anys abans, vaig agafar la bicicleta de bon matí i vaig fer cap a Picanya, conscient que era a punt de tancar el cercle i retrobar els alumnes amb qui vaig compartir les meues primeres passes com a mestre.

Novament, les cares de sorpresa, de perplexitat; i els somriures; i els comentaris; i l’expectació. Ara però, ja no tenia davant xiquets i xiquetes d’escola: les mirades, les preguntes, la curiositat… són ben diferents. I, malgrat tot, les persones, al llarg de la seua vida, conserven aquella nena o aquell nen que van ser. Iona, Helena, Marc, Mireia, Adrià, Andrea… Vaig parlar sobre la memòria i el seu insondable funcionament: tu no tries els records; són ells que et trien a tu. I vaig explicar un parell d’anècdotes d’aquell any. De nou, les cares que diuen “És veritat! Ara me’n recorde!”, i d’altres que cerquen infructuosament aquell passatge. Fidel amb allò que havia pactat amb l’Albert, mostre el meu bloc i explique perquè escric, tot deslligant la meua minúscula parcel·la virtual de les anomenades “xarxes socials”: Myspace, Twitter, Facebook… Les conec, sé com funcionen, però no m’interessa allò que m’ofereixen. És un “no” raonat, des de la coneixença, que prové d’una persona que no és tant jove com ells però que forma part de la mateixa generació “tecnològica”; un “no” que els alumnes, si més no, escoltaren; els “no” dels seus mestres no els escolten, em va dir Vicent Calabuig. És normal: és l’edat de dir que sí als “no”.

No tornaré a parlar de les emocions: no m’agrada repetir-me. Després d’aquesta primera visita, vaig fer un tomb per la classe de 4t d’ESO i vaig notar el meu record bastant més desdibuixat però igualment intens. Un cop és féu l’hora de dinar Albert em convidà a compartir taula amb tot l’equip. Vaig acceptar la invitació gustosament. A la sala de mestres més d’un em preguntà sobre l’experiència. I els vaig explicar un minúscul episodi que, nou anys després, havia pogut explicar a la mateixa protagonista, davant de tota la classe. Un passatge insignificant de la meua vida que, tanmateix, la meua memòria ha guardat d’una manera extremadament nítida, com si m’anés la vida: com si d’aquest record en depengués. Era, indiscutiblement, el meu primer dia a l’escola. Estava a l’aula de 1r. El curs havia començat feia un mes i Aina –la mestra que substituïa Creu– ja tenia “controlada” la classe. Pense que era la segona hora del matí. Els menuts, que tot just havien abandonat l’etapa d’Infantil per començar la primària (la gran majoria encara tenien 5 anys) estaven ben enfeinats fent un dibuix. Jo, passejava per l’aula, tot observant-los, amb la inquietud i la inseguretat d’aquell qui és nou en un lloc i no sap massa bé ni què fer ni on mirar. De sobte, m’ature al costat d’una alumna –Iona– i li pregunte què és allò que està dibuixant. No recorde què em va respondre però recorde allò que em va dir just després. Aquella criatura eixerida de cinc anys, que no alçava un pam de terra, se’m va quedar mirant fixament amb uns ulls enormes. I, després d’uns segons d’observació, de cop i volta em va dir: “Tens la part de dins dels ulls molt bonica”. I va continuar dibuixant.

Són eixa mena d’anècdotes que t’acompanyaran per sempre més; que fan d’aquesta professió, la més agraïda del món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!