TocDeQueda

Sempre que som a punt d’estrenar un any nou, les persones i també el conjunt de la societat solem fer un exercici de memòria per recordar tot allò que ha esdevingut entre l’últim Cap d’Any i el Cap d’Any que s’acosta. Anècdotes personals, defuncions sonades, esdeveniments internacionals, gestes esportives… Aquest costum de repassar els episodis més destacats de l’any que conclou, va acompanyat, inevitablement, d’un afany per classificar-lo i distingir-lo de la resta. En aquest sentit, si s’haguès de buscar un adjectiu que caracteritzés l’any 2015 i el diferenciés dels anteriors, pense que hi hauria un gran conscens a l’hora de triar la paraula “electoral” com la més definitòria: mai abans no s’havia vist un any amb tantes eleccions i d’una intensitat i transcendència tan elevades.

Cap al març s’avançaven els comicis andalusos. La intranscendència històrica d’aquestes eleccions -el PSOE té el monopoli de la victòria des de l’any 1982- es veia alterada per dos al·licients novedosos i, en certa manera, condicionants. En primer lloc, veure el primer cos a cos entre els partits de sempre -PP i PSOE- i els partits emergents -PODEMOS i Ciudadanos-. En segon lloc, prendre la “temperatura” electoral de la societat dos mesos abans de les eleccions autonòmiques i municipals del 24 de maig. Aquesta era la segona cita electoral de l’any i una de les més esperades ja que s’albiraven canvis radicals en moltes autonomies i ciutats importants de l’Estat espanyol que, finalment, esdevingueren realitat : la dreta fou foragitada de les principals ciutats de l’Estat -Barcelona, Madrid, València, Sevilla, Saragossa, A Corunya…- i el PP va perdre la majoria absoluta al País Valencià, autèntic bastió de la seua hegemonia electoral.

Sense pràcticament temps per assaborir la desfeta del PP arreu de l’Estat, es va engegar la maquinària de les eleccions catalanes que, òbviament, no serien unes eleccions qualsevol. L’imparable ascens del moviment independentista i la contraofensiva espanyolista del govern central -amb el suport inestimable del PSOE i Ciudadanos- convertiren les eleccions catalanes en una qüestió d’Estat on tota Espanya s’hi veia involucrada, directament o indirecta. De fet, l’excepcionalitat d’aquelles eleccions encara la vivim: avui mateix, dos mesos després de les eleccions, l’assemblea de la CUP ha de decidir si dóna suport a la investidura de Mas o aboca Catalunya a unes noves eleccions.

I, finalment, la traca final: eleccions a les Corts espanyoles. El 20 de desembre era la meta d’aquesta cursa electoral. La intensitat d’aquestes eleccions també fou d’una magnitud inusitada perquè, a més a més d’un canvi de poder, estava en joc un canvi de paradigma: per primera vegada en la història de la democràcia espanyola el bipartidisme es posava en qüestió. I els resultats han confirmat aquesta percepció: el parlament espanyol s’ha vist fragmentat en mil bocins i el PP i el PSOE, malgrat que han estat els més votats, han perdut el monopoli del poder. De fet, per primera vegada, la suma dels seus vots no arriba al 50% de l’escrutini. Aquesta és una dada ben significativa que certifica la mort del bipartidisme i l’adveniment d’una nova era política.

PD: No cal dir que l’Any de la Urna ha estat incomplet, però. Hi ha mancat la votació que legítimament reclamen els catalans sobre la independència. Llàstima que el govern espanyol siga tan curt de mira. O, ben mirat, és una sort aquest estravisme polític de Rajoy i companyia: quan siga inevitable la convocatòria d’aquest referèndum -més prompte que tard ho serà- la victòria independentista estarà assegurada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!