David Minoves
compromís social, compromís nacional
22 de novembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris
No hi haurà #independència després del #25N si no seguim sent #unsolpoble
En els darrers 12 anys més d’un milió dues-centes mil persones van venir a Catalunya provinents de la immigració extracomunitària. Avui el 98% dels 947 municipis catalans tenen presència d’aquesta nova immigració. En poc més d’una dècada, la població d’origen immigrant ha passat del 3% al 16%. Però totes aquestes dades no expliquen el fet més rellevant: tota aquesta gent va venir perquè els vam cridar: per treballar, per créixer en èpoques de bonança. Un fet gens estrany en la història del nostre país, que ha rebut immigració i ha patit emigració.
La nova immigració ha transformat el país i ha comportat un nou repte per a Catalunya, en especial degut a l’absència de recursos i capacitat d’actuació per part de la Generalitat i els Ajuntaments a l’hora de donar resposta al ràpid creixement de la població nouvinguda, la transformació de ciutats i pobles i l’increment de les necessitats de serveis a les persones.
Per encarar aquest repte, el Govern de Catalunya va elaborar el 2008 el Pacte Nacional per a la Immigració, amb l’acord de forces polítiques i els agents econòmics i socials. Això va permetre consensuar la Llei d’Acollida el 2010. I des dels municipis es va donar la primera resposta a les necessitats d’acollida, cohesió, participació i gestió de la diversitat. L’empadronament ha representat la primera documentació i accés a determinats serveis socials, i els informes d’inserció social i d’habitatge derivats de la llei d’estrangeria han jugat un paper fonamental en els processos de regularització via arrelament i reagrupament familiar.
I tot això es va fer sense tenir-ne les competències ni disposar dels mitjans necessaris i, durant massa temps, sense el suport de l’Estat. De fet durant sis anys, i a proposta de la Generalitat, l’Estat va crear un Fons que va servir per implementar aules d’acollida, plans educatius d’entorn i subvencions de la Secretaria per la Immigració de la Generalitat als ens locals.
Però la crisi ha fet estralls i les primeres víctimes han estat les polítiques socials i de cohesió. I la resposta de l’Estat ha estat, primer, eliminar el Fons per a la Integració i l’atenció sanitària a les persones immigrants i, després, avisar que prohibiran les polítiques d’acollida i integració dels ens locals a través de l’Avantprojecte de llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, sota la premissa “una administració, una competència”. Un torpede a la línia de flotació dels esforços locals en matèria de cohesió.
La mateixa crisi ha fet que s’aturessin les arribades per motius laborals, i s’incrementessin les arribades per reagrupament. El saldo migratori, malgrat tot, és negatiu per les persones que retornen als seus països d’origen per manca d’expectatives laborals, i per les emigracions de joves catalans que marxen a la recerca d’un futur laboral que no troben aquí. I la mateixa crisi ha facilitat l’extensió d’un discurs de la por que els partits de caire xenòfob com Plataforma x Catalunya han aprofitat per incrementar la seva representació a les eleccions municipals.
Avui, la legislació en matèria d’estrangeria és majoritàriament d’àmbit estatal. Tots els permisos que fan referència a la residència i treball depenen de la Llei espanyola. Com que és una llei molt restrictiva, ha fet de la il·legalitat un negoci. Un Estat que vulnera els drets de les persones pendents d’una ordre d’expulsió, que són recloses en centres d’internament, els CIEs, equiparables als centres penitenciaris. Un Estat que pràcticament no reconeix el dret d’asil, vulnerant així, la majoria de tractats internacionals. Un Estat on el procés de convalidació i homologació de titulacions universitàries o professionals, pot arribat a durar més de 6 anys. És a dir: un Estat espanyol que regula les expulsions i les restriccions, creant una bombolla de persones sense drets i amb situacions administratives irregulars, carn de canó de l’economia submergida.
Davant d’aquesta situació, si volem encarar amb possibilitats el procés d’independència nacional, cal primer dotar-nos de les eines necessàries per garantir la cohesió social i que continuem sent un sol poble, i això passa per encarar la transició cap al nou Estat donant protecció jurídica i legal els nous catalans, i encaminar la seva situació a un pla de plena igualtat perquè esdevinguin ciutadans de ple dret i puguin decidir el seu futur en llibertat.
I davant la possibilitat que a la consulta referendària organitzada pel Parlament només puguin votar persones amb nacionalitat, cal contemplar la proposta de la Sectorial d’Immigració de l’ANC d’organitzar una consulta paral·lela no oficial a la consulta referendària, perquè tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin manifestar quin futur volen pel país on viuen.
I tot això ho hem de fer perquè volem una República catalana integradora, on les persones immigrades han de tenir garantida l’accés a la nacionalitat catalana amb els mateixos criteris que qualsevol altre ciutadà o ciutadana de l’Estat espanyol o de la Unió Europea.
Una República que elabori una Llei d’Estrangeria justa, que reguli l’entrada de persones però que també reconegui i respecti els drets fonamentals, i que s’elabori des de la perspectiva de la integració i no des de l’enfocament de l’expulsió, com és el cas de la Llei estatal vigent. I necessitarem una República que aprovi una Llei d’Asil homologable a les dels països del nord d’Europa. Una República que convalidi i homologui títols professionals i universitaris emesos per països tercers i permetre així la col·legiació dels professionals. Una República que reconegui el dret de vot a les eleccions municipals amb una residència continuada de dos anys d’antiguitat, i a les eleccions generals catalanes amb una residència continuada de tres anys d’antiguitat, sigui quin sigui el país de procedència i malgrat no hi hagi tractat de reciprocitat.
Només amb mesures com aquestes, que facilitin l’empelt de la nova immigració amb la població d’acollida, podrem garantir un procés modèlic on tothom participi amb igualtat de condicions, hagi nascut on hagi nascut. Perquè volem continuar sent un sol poble, un poble divers i plural que vol decidir el seu futur en llibertat.
I tot això es va fer sense tenir-ne les competències ni disposar dels mitjans necessaris i, durant massa temps, sense el suport de l’Estat. De fet durant sis anys, i a proposta de la Generalitat, l’Estat va crear un Fons que va servir per implementar aules d’acollida, plans educatius d’entorn i subvencions de la Secretaria per la Immigració de la Generalitat als ens locals.
Però la crisi ha fet estralls i les primeres víctimes han estat les polítiques socials i de cohesió. I la resposta de l’Estat ha estat, primer, eliminar el Fons per a la Integració i l’atenció sanitària a les persones immigrants i, després, avisar que prohibiran les polítiques d’acollida i integració dels ens locals a través de l’Avantprojecte de llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, sota la premissa “una administració, una competència”. Un torpede a la línia de flotació dels esforços locals en matèria de cohesió.
La mateixa crisi ha fet que s’aturessin les arribades per motius laborals, i s’incrementessin les arribades per reagrupament. El saldo migratori, malgrat tot, és negatiu per les persones que retornen als seus països d’origen per manca d’expectatives laborals, i per les emigracions de joves catalans que marxen a la recerca d’un futur laboral que no troben aquí. I la mateixa crisi ha facilitat l’extensió d’un discurs de la por que els partits de caire xenòfob com Plataforma x Catalunya han aprofitat per incrementar la seva representació a les eleccions municipals.
Avui, la legislació en matèria d’estrangeria és majoritàriament d’àmbit estatal. Tots els permisos que fan referència a la residència i treball depenen de la Llei espanyola. Com que és una llei molt restrictiva, ha fet de la il·legalitat un negoci. Un Estat que vulnera els drets de les persones pendents d’una ordre d’expulsió, que són recloses en centres d’internament, els CIEs, equiparables als centres penitenciaris. Un Estat que pràcticament no reconeix el dret d’asil, vulnerant així, la majoria de tractats internacionals. Un Estat on el procés de convalidació i homologació de titulacions universitàries o professionals, pot arribat a durar més de 6 anys. És a dir: un Estat espanyol que regula les expulsions i les restriccions, creant una bombolla de persones sense drets i amb situacions administratives irregulars, carn de canó de l’economia submergida.
Davant d’aquesta situació, si volem encarar amb possibilitats el procés d’independència nacional, cal primer dotar-nos de les eines necessàries per garantir la cohesió social i que continuem sent un sol poble, i això passa per encarar la transició cap al nou Estat donant protecció jurídica i legal els nous catalans, i encaminar la seva situació a un pla de plena igualtat perquè esdevinguin ciutadans de ple dret i puguin decidir el seu futur en llibertat.
I davant la possibilitat que a la consulta referendària organitzada pel Parlament només puguin votar persones amb nacionalitat, cal contemplar la proposta de la Sectorial d’Immigració de l’ANC d’organitzar una consulta paral·lela no oficial a la consulta referendària, perquè tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin manifestar quin futur volen pel país on viuen.
I tot això ho hem de fer perquè volem una República catalana integradora, on les persones immigrades han de tenir garantida l’accés a la nacionalitat catalana amb els mateixos criteris que qualsevol altre ciutadà o ciutadana de l’Estat espanyol o de la Unió Europea.
Una República que elabori una Llei d’Estrangeria justa, que reguli l’entrada de persones però que també reconegui i respecti els drets fonamentals, i que s’elabori des de la perspectiva de la integració i no des de l’enfocament de l’expulsió, com és el cas de la Llei estatal vigent. I necessitarem una República que aprovi una Llei d’Asil homologable a les dels països del nord d’Europa. Una República que convalidi i homologui títols professionals i universitaris emesos per països tercers i permetre així la col·legiació dels professionals. Una República que reconegui el dret de vot a les eleccions municipals amb una residència continuada de dos anys d’antiguitat, i a les eleccions generals catalanes amb una residència continuada de tres anys d’antiguitat, sigui quin sigui el país de procedència i malgrat no hi hagi tractat de reciprocitat.
Només amb mesures com aquestes, que facilitin l’empelt de la nova immigració amb la població d’acollida, podrem garantir un procés modèlic on tothom participi amb igualtat de condicions, hagi nascut on hagi nascut. Perquè volem continuar sent un sol poble, un poble divers i plural que vol decidir el seu futur en llibertat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!