David Minoves

Dissabte 16 d’abril tocava anar a manifestar-se per la llengua, per
poder veure una televisió pública en català i per garantir la
transparència informativa. On? A primera línia d’on avui es trepitja la
llengua catalana: a València!

València forma part de la meva
terra, aquella que quan saludes algú i li dius “bon dia”, et respon amb
un “bon dia”. Una terra que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó
comparteix una llengua, una cultura, unes tradicions i una voluntat de
ser. I si, ja sé que avui el País Valencià és percebut com aquell
territori hostil, on el PP campa com vol malgrat els escàndols de
corrupció, però també és la terra de compatriotes que no es resignen i
es revolten.

Dissabte varem ser 80.000 persones que ens vam
manifestar convocats per Acció Cultural del País Valencià, malgrat els
bords intents de censura. 80.000 ànimes que caminaven plegades per un
altre País Valencià. I, com sempre, els que vam venir de Perpinyà, de
Barcelona o de Mallorca els hi vam fer costat, com ells han fet amb
nosaltres tantes altres vegades, quan els hem necessitat.

Però enguany la nostra
presència era més necessària que mai. Perquè enguany hi havia sobrats
motius per dedicar una manifestació que tradicionalment es celebra el 25
d’abril per dir prou. Prou trepitjar la llengua. Perquè la memòria de
la Batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707 on els valencians varen
perdre els furs front la corona austriacista és un viu record per a
moltes famílies que veuen la mateixa voluntat anorreadora en l’actuació
del president Camps, obsessionat en esborrar la presència de la llengua
catalana del País Valencià. I el darrer episodi ha estat
agitar l’espantall del populisme anticatalanista per fer callar els
mitjans de comunicació que no controla o que no reprodueixen el seu marc
mental, el seu paisatge nacional, l’imaginari que vol imposar tant si
com no.

Només així es pot entendre l’acarnissament a l’hora
d’imposar multes milionàries que asfixien Acció Cultural del País
Valencià, l’entitat cívica que des de fa un munt d’anys possibilita les
emissions de TV3 al sud del Sénia, mitjançant uns repetidors que han
estat finançats amb les aportacions privades de milers de valencians i
valencianes. Una asfíxia que no només constitueix un atac contra la
llibertat d’expressió en plena era de la societat de la informació, sinó
que sobretot són un atac contra la llengua i la cultura catalanes
perpetrades per un PP que fa de l’odi i el menyspreu a la diferència la
seva carta de presentació, i que utilitza les lleis i els mitjans de
comunicació de forma sectària, arbitrària i partidista.

Però
per desgràcia d’ells el país no es deixa tombar, i dissabte passat érem
milers, no només els de sempre, sinó molts més. De diferents pobles i
comarques, de diferents organitzacions i tradicions, de diferents
organitzacions de la societat civil. I com bé diu una jove periodista
valenciana amb qui comparteixo anhels i lluites: “mentre els meus
companys i jo, i mentre la gent que s’estima aquest país continue tenint
aquesta capacitat per somriure, per enrabiar-se davant les injustícies,
per tornar-se a il•lusionar, una vegada i una altra i una altra, i
sobretot per seguir somiant, res estarà perdut i tot serà possible”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!