Holotúria

Com a català, em dol especialment comprovar com, en ple segle XXI, Europa i, per descomptat, l?ONU segueixen aplicant l?estratègia de ?mirar cap a una altra banda? quan esclata un conflicte bèl·lic compromès, com és el cas de la guerra de Txetxènia.

Resulta paradigmàtic el cas de l?assassinat d?Aslan Maskhàdov, president de la República Txetxena d?Ichkeria, el 8 de març de 2005, avui fa poc més de dos anys, quan es trobava, amb el seu govern, a la clandestinitat, organitzant guerrilles a les muntanyes.

Malgrat que signà l?acord de pau de Khasav’urt l’agost del 1996 amb Rússia, es veié obligat a fugir degut als greus problemes interns a la mateixa Txetxènia i a la pressió del govern rus, que provocà la segona guerra txetxena, tot imposant un govern ?a mida?, amb el ?deixar fer? dels governs de la ?civilitzada? Europa.

El fet que tropes russes l?assassinessin impunement fa dos anys i que no se?n parli més, és, des del meu punt de vista, una mostra més del greu dèficit democràtic que s?està imposant a la nostra societat.

Aquella idea d?Europa de què alguns parlaven durant la campanya del ?Referèndum per a ratificar el tractat per a una Constitució Europea? s?està esfumant, desapareix a velocitat-llum.

I és que, malgrat la imatge de terrorista que s?ha promogut, aquest home va demanar ajut a la Unió Europea per acabar amb un conflicte que afectava, i afecta, al seu poble, com ho demostra la carta que adreçà a Javier Solana com a ?Alt Representant per a la Política Exterior i Seguretat Comú?.

La resposta europea va ser lamentable, per no dir inexistent, com ho demostra el fet que, a hores d?ara, un genocida com Vladímir Putin pugui actuar amb total llibertat, qui paga, mana, diuen.

Un assassí de periodistes, un nacionalista excloent (dels que agraden als nacionalistes espanyols, dit sigui de passada) pot fer el que li passi pel cap, amb la tranquil·litat que ningú no el jutjarà pels seus crims, com passa amb els criminals de guerra espanyols.

Quan veig aquestes situacions, no puc evitar de pensar en el nostrat Pau Casals fent el seu discurs a l?Assemblea de l?Organització de les Nacions Unides.

Quin fart de riure que es devien fer, aquella colla de diplomàtics, tot recordant que la dictadura franquista els havia reportat tants i tants beneficis.

I quanta dignitat que inspirava Pau Casals, quanta bonhomia i bona fe.

Poc futur tindria, avui en dia, com a polític europeu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!