Terra prohibida

Bloc de Diego Albarracín

Res de nou

General

Un parell de dies enrere, caminàvem per la Gran Via Marqués del Túria. La passejada va estar farcida de llibres: hi era la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. Xino-xano no deixàrem cap ni una caseta sense escodrinyar de dalt a baix. L’oferta era àmplia. De llibres, n’hi havia a dojo. Fullejar-los, mirar-ne els títols, sempre és d’allò més delitós. Anar a la llibreria —a la meua llibreria— ha esdevingut una activitat gairebé setmanal en què per una estona comparteixes lectures, impressions i altres cabòries literàries. Si més no, és un acte terapèutic: un aixopluc en aquest món de la immediatesa. 

No havíem recorregut més de dos aparadors quan ensopegàrem amb una caixa plena d’exemplars de la Bernat Metge. Edicions de Plaute, Virgili, Sèneca… que duien vagarejant pel món, si fa no fa, un segle. La causa de la seua natura errant no era una altra que el solapament de les seues pàgines; cosa que hom resol sense gaire dificultats amb paciència i unes tisores. D’aquesta parada també caigué a les meues mans un exemplar de proses de Joan Roís de Corella. L’ensurt fou, és clar, mirar-ne el preu. 

Tot i una lleugera decepció per no haver aconseguit Corella, endur-nos l’Eneida o algunes comèdies plautines era d’allò més engrescador. El desencís, però, encara era per arribar. En continuar amb l’itinerari, fàcilment t’adones de l’estratègia de venda. De manera sistemàtica i previsible els llibres es col·locaven en la seua corresponent categoria: ciencia ficción, historia, novela negra, erótica, etc. Ara sí, la sorpresa fou que una d’aquestes categories fos “Valencià”. Fins i tot, es permetien llicències poètiques esgarrifadores com “Valencía” o “Temática valenciana”.  Un colp a l’altura de l’estómac.

I clar, sota l’etiqueta “Temática valenciana” cap absolutament tot. El gruix d’aquests apartats l’ocupaven les novel·les de Blasco Ibáñez, un autor d’una vasta —vastíssima!— obra en català, i els típics i execrables exemplars devers algun tema folklòric. En castellà, efectivament. A partir d’ací, sempre es colaven alguns exemplars en valencià, la funció dels quals semblava més ocupar un espai que no suscitar l’interés del comprador. Una quota més a pagar.

Ben mirat, som això: una temàtica, pur folklorisme. Algú podria explicar la diferència entre aquesta fira organitzada a València, i una que tinguera lloc a Sevilla o Madrid? Que una estàtua del patriarca de la Renaixença valenciana, don “Teodoro Llorente, poeta valenciano” —que no “Teodor Llorente, poeta valencià”—, separara les illes de casetes és una metàfora mordaç de tot plegat. Al capdavall, és el resultat previsible de pensar-nos com a regió, com una part de, i no com un país. Qüestió de noms. Mentrestant, a ofrenar noves glòries a Espanya. 

Viatge evitern al palau de la memòria

General

Aquests dies m’he perdut en la lectura d’El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, on l’intel·lectual valencià recull els seus records d’infantesa. No se’n pot dir que siga una autobiografia, sinó més aviat literatura de memòria. Així, enceta el pròleg, que hauria de ser de lectura obligatòria per a qualsevol mínimament interessat per la literatura, capgirant el principi de Descartes (cogito ergo sum), per «jo me’n recorde, per tant, existisc». Ben mirat, no som més que tot allò que ens ha passat i ens ha marcat: tot allò que s’entafora a «l’ample palau de la memòria» conscientment o inconscient. Per això, diu Mira, la memòria és el fonament de tots els gargots que l’home —i la dona— ha fet, «el material amb què haurà de pastar tot el que escriu». 

Més enllà d’una lectura hipnòtica, excelsa i delectable, hi he trobat un llum que il·lumina el pou dels records de la infantesa. Certament, la distància que separa Mira de la seua infantesa és força més gran que la que em pot separar a mi, i no només temporalment. Tanmateix, la seua mirada retrospectiva m’ha aprofitat per a constatar allò que fa temps començava a forjar-se dins meu: l’adultesa s’obre —s’ha obert— pas, tot acabant amb la infantesa i l’adolescència. 

Potser aquesta etapa vital, plena fins a vessar de responsabilitats, angoixes i maldecaps desconeguts per a un xiquet, és posar nom a allò que érem, véiem i somiàvem. Que eixa macabra i fosca història que relatava com s’havia trobat un cadàver dissolt en calç prop del riu i que et feia feredat per si fora cas que l’assassí continuava sovintejant el clot de la seua víctima més de vint anys després, i t’empaitava, i t’agafava, i acabaves com un sac d’ossos sota terra que ningú no trobaria, que darrere de tot això, només s’amaga un trist i fastigós episodi d’un estat que es dedicà a perseguir i empresonar en calç la dissidència política. I que potser eixos ossos solitaris que et turmentaven un dia eren plens de somnis de llibertat per al seu poble. 

I si algun mot ens defineix quan som xiquets, nois i al·lots des de les ulleres de l’adultesa, és somiatruites. Sí, érem uns somiatruites, però no ho sabíem. Somiatruites com aquell xiquet que en esclatar la bombolla immobiliària i fer estralls per tot arreu, s’imaginava una solució perfecta, bastida en un cooperativisme i anarquisme inconscient, basada en l’abolició dels diners, i que no tenia cap escletxa, si més no a escala municipal. El problema, tanmateix, era exportar-lo més enllà de Tuéjar. Però, ben mirat, el món —almenys el meu— no s’estenia més enllà dels carrers i els rostres coneguts del meu poble. Ara bé, l’adultesa consisteix també a no deixar de ser un somiatruites, però fer-ho en la mesura necessària. I potser aquesta capacitat de somiar impossibles és la responsable dels «remordiments» d’aquest aforisme fusterià: «Accepta’t tal com ets. Però procura, de seguida, convertir aquesta acceptació en un remordiment». 

El que sí que és segur és que en aquests dies d’(auto)confinament podem passejar a recer de la memòria. Una passejada, potser dins d’un tramvia —groc o no—, que ens permeta albirar el paisatge que dibuixa el pas del temps. Així i tot, has de saber que el viatge i el paisatge canvien: el d’avui és únic i diferent del d’ahir, però també del de demà. Recorda, però, que sempre t’aprofitarà  per a saber qui i què ets. Una de les meravelles de les arts, en general, i la literatura, en particular, és que, tot parlant d’un altre jo, et faça pensar(-te) i recordar(-te); al cap i a la fi, conéixer(-te).

 

«Sota la lluna dels nostres orígens»

General

Sí, n’estem tips, de tota l’allau de fotos, vídeos, stories i notícies —mesetaires— en què els carrers i el paisatge es vesteixen de blanc. I sí, potser la foto que encapçala aquestes paraules per a molts només en siga una més, una altra postal que com a regal endarrerit de reis ens ha deixat Filomena. Tanmateix, la dèria d’escodrinyar tot fins al darrer mil·límetre —heretada, segurament, de l’autor de la instantània, el pare— t’impedeix veure-hi només una postal. 

Certament, la condició d’indígena n’és la culpable. Perquè saps que en la clariana construïda entre els primers pins, es descobreixen uns ametlers magres i esquifits, que en uns mesos esbossaran un mapa primer morat i, després, blanc. I en brollarà l’aliment. I la vida. I més amunt, hi ha una catifa d’oliveres, els arbres del país, que, sota el polsim blanc, han perdut el seu blau tendre, per donar pas a la grisor. Una grisor barrejada amb el blanc que també recorre tots els camps, tota la terra conreada des de temps immemorials, generació rere generació, any rere any, dia rere dia, i que es nega a morir. Que tria la vida. 

I quan t’endinses en el poble, només pots veure-hi dissidents i heretges d’un món que et vol anònim i panteixant. I ells  —els indígenes— sí que estan tips que els diguen que no, que és impossible, que viuen en un món pretèrit abocat a la desaparició. A la mort. 

Però quan fites l’esguard a la foto, hi veus la llum. Perquè, malgrat tot, hi ha la llum. La llum que en el capvespre ens permet albirar el nostre poble, la nostra terra. El nostre país. La nostra vida. Perquè hi veus «la llegenda d’una resistència que mai venceran».  

XAVI SARRIÀ ft. AUXILI – A ple pulmó