Terra prohibida

Bloc de Diego Albarracín

«Sota la lluna dels nostres orígens»

General

Sí, n’estem tips, de tota l’allau de fotos, vídeos, stories i notícies —mesetaires— en què els carrers i el paisatge es vesteixen de blanc. I sí, potser la foto que encapçala aquestes paraules per a molts només en siga una més, una altra postal que com a regal endarrerit de reis ens ha deixat Filomena. Tanmateix, la dèria d’escodrinyar tot fins al darrer mil·límetre —heretada, segurament, de l’autor de la instantània, el pare— t’impedeix veure-hi només una postal. 

Certament, la condició d’indígena n’és la culpable. Perquè saps que en la clariana construïda entre els primers pins, es descobreixen uns ametlers magres i esquifits, que en uns mesos esbossaran un mapa primer morat i, després, blanc. I en brollarà l’aliment. I la vida. I més amunt, hi ha una catifa d’oliveres, els arbres del país, que, sota el polsim blanc, han perdut el seu blau tendre, per donar pas a la grisor. Una grisor barrejada amb el blanc que també recorre tots els camps, tota la terra conreada des de temps immemorials, generació rere generació, any rere any, dia rere dia, i que es nega a morir. Que tria la vida. 

I quan t’endinses en el poble, només pots veure-hi dissidents i heretges d’un món que et vol anònim i panteixant. I ells  —els indígenes— sí que estan tips que els diguen que no, que és impossible, que viuen en un món pretèrit abocat a la desaparició. A la mort. 

Però quan fites l’esguard a la foto, hi veus la llum. Perquè, malgrat tot, hi ha la llum. La llum que en el capvespre ens permet albirar el nostre poble, la nostra terra. El nostre país. La nostra vida. Perquè hi veus «la llegenda d’una resistència que mai venceran».  

XAVI SARRIÀ ft. AUXILI – A ple pulmó