Terra prohibida

Bloc de Diego Albarracín

Res de nou

Un parell de dies enrere, caminàvem per la Gran Via Marqués del Túria. La passejada va estar farcida de llibres: hi era la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. Xino-xano no deixàrem cap ni una caseta sense escodrinyar de dalt a baix. L’oferta era àmplia. De llibres, n’hi havia a dojo. Fullejar-los, mirar-ne els títols, sempre és d’allò més delitós. Anar a la llibreria —a la meua llibreria— ha esdevingut una activitat gairebé setmanal en què per una estona comparteixes lectures, impressions i altres cabòries literàries. Si més no, és un acte terapèutic: un aixopluc en aquest món de la immediatesa. 

No havíem recorregut més de dos aparadors quan ensopegàrem amb una caixa plena d’exemplars de la Bernat Metge. Edicions de Plaute, Virgili, Sèneca… que duien vagarejant pel món, si fa no fa, un segle. La causa de la seua natura errant no era una altra que el solapament de les seues pàgines; cosa que hom resol sense gaire dificultats amb paciència i unes tisores. D’aquesta parada també caigué a les meues mans un exemplar de proses de Joan Roís de Corella. L’ensurt fou, és clar, mirar-ne el preu. 

Tot i una lleugera decepció per no haver aconseguit Corella, endur-nos l’Eneida o algunes comèdies plautines era d’allò més engrescador. El desencís, però, encara era per arribar. En continuar amb l’itinerari, fàcilment t’adones de l’estratègia de venda. De manera sistemàtica i previsible els llibres es col·locaven en la seua corresponent categoria: ciencia ficción, historia, novela negra, erótica, etc. Ara sí, la sorpresa fou que una d’aquestes categories fos “Valencià”. Fins i tot, es permetien llicències poètiques esgarrifadores com “Valencía” o “Temática valenciana”.  Un colp a l’altura de l’estómac.

I clar, sota l’etiqueta “Temática valenciana” cap absolutament tot. El gruix d’aquests apartats l’ocupaven les novel·les de Blasco Ibáñez, un autor d’una vasta —vastíssima!— obra en català, i els típics i execrables exemplars devers algun tema folklòric. En castellà, efectivament. A partir d’ací, sempre es colaven alguns exemplars en valencià, la funció dels quals semblava més ocupar un espai que no suscitar l’interés del comprador. Una quota més a pagar.

Ben mirat, som això: una temàtica, pur folklorisme. Algú podria explicar la diferència entre aquesta fira organitzada a València, i una que tinguera lloc a Sevilla o Madrid? Que una estàtua del patriarca de la Renaixença valenciana, don “Teodoro Llorente, poeta valenciano” —que no “Teodor Llorente, poeta valencià”—, separara les illes de casetes és una metàfora mordaç de tot plegat. Al capdavall, és el resultat previsible de pensar-nos com a regió, com una part de, i no com un país. Qüestió de noms. Mentrestant, a ofrenar noves glòries a Espanya. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.