Terra prohibida

Aquests dies m’he perdut en la lectura d’El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, on l’intel·lectual valencià recull els seus records d’infantesa. No se’n pot dir que siga una autobiografia, sinó més aviat literatura de memòria. Així, enceta el pròleg, que hauria de ser de lectura obligatòria per a qualsevol mínimament interessat per la literatura, capgirant el principi de Descartes (cogito ergo sum), per «jo me’n recorde, per tant, existisc». Ben mirat, no som més que tot allò que ens ha passat i ens ha marcat: tot allò que s’entafora a «l’ample palau de la memòria» conscientment o inconscient. Per això, diu Mira, la memòria és el fonament de tots els gargots que l’home —i la dona— ha fet, «el material amb què haurà de pastar tot el que escriu». 

Més enllà d’una lectura hipnòtica, excelsa i delectable, hi he trobat un llum que il·lumina el pou dels records de la infantesa. Certament, la distància que separa Mira de la seua infantesa és força més gran que la que em pot separar a mi, i no només temporalment. Tanmateix, la seua mirada retrospectiva m’ha aprofitat per a constatar allò que fa temps començava a forjar-se dins meu: l’adultesa s’obre —s’ha obert— pas, tot acabant amb la infantesa i l’adolescència. 

Potser aquesta etapa vital, plena fins a vessar de responsabilitats, angoixes i maldecaps desconeguts per a un xiquet, és posar nom a allò que érem, véiem i somiàvem. Que eixa macabra i fosca història que relatava com s’havia trobat un cadàver dissolt en calç prop del riu i que et feia feredat per si fora cas que l’assassí continuava sovintejant el clot de la seua víctima més de vint anys després, i t’empaitava, i t’agafava, i acabaves com un sac d’ossos sota terra que ningú no trobaria, que darrere de tot això, només s’amaga un trist i fastigós episodi d’un estat que es dedicà a perseguir i empresonar en calç la dissidència política. I que potser eixos ossos solitaris que et turmentaven un dia eren plens de somnis de llibertat per al seu poble. 

I si algun mot ens defineix quan som xiquets, nois i al·lots des de les ulleres de l’adultesa, és somiatruites. Sí, érem uns somiatruites, però no ho sabíem. Somiatruites com aquell xiquet que en esclatar la bombolla immobiliària i fer estralls per tot arreu, s’imaginava una solució perfecta, bastida en un cooperativisme i anarquisme inconscient, basada en l’abolició dels diners, i que no tenia cap escletxa, si més no a escala municipal. El problema, tanmateix, era exportar-lo més enllà de Tuéjar. Però, ben mirat, el món —almenys el meu— no s’estenia més enllà dels carrers i els rostres coneguts del meu poble. Ara bé, l’adultesa consisteix també a no deixar de ser un somiatruites, però fer-ho en la mesura necessària. I potser aquesta capacitat de somiar impossibles és la responsable dels «remordiments» d’aquest aforisme fusterià: «Accepta’t tal com ets. Però procura, de seguida, convertir aquesta acceptació en un remordiment». 

El que sí que és segur és que en aquests dies d’(auto)confinament podem passejar a recer de la memòria. Una passejada, potser dins d’un tramvia —groc o no—, que ens permeta albirar el paisatge que dibuixa el pas del temps. Així i tot, has de saber que el viatge i el paisatge canvien: el d’avui és únic i diferent del d’ahir, però també del de demà. Recorda, però, que sempre t’aprofitarà  per a saber qui i què ets. Una de les meravelles de les arts, en general, i la literatura, en particular, és que, tot parlant d’un altre jo, et faça pensar(-te) i recordar(-te); al cap i a la fi, conéixer(-te).