Cucarella

La realitat política dels nostres pobles és la que és. La consciència majoritària del propi ser no és gens uniforme entre les nostres gens. Les institucions autonòmiques del “Reino de España” de la democràcia post-franquista, la comprensible prudència del micro estat que és Andorra, i la inclusió del Rosselló com una part menor d’un Departament de l’estat francés hereu directe de “L’Èmpire“, són el resultat de les nostres derrotes davant d’enemics molt superiors i poderosos, les nostres minses victòries aconseguides com a minoria nacional no reconeguda en cap cas, i els oportuns instruments dels projectes de dissolució seculars dels imperis veïns ja sigui en base respectivament dels fonaments més tradicionals com en base a la modernitat i la il·lustració: nosaltres som l’explicació mai reconeguda del jacobinisme més intransigent que és comú, i gaire bé exclusiu, a Espanya i a França. Si bé és cert que el govern actual espanyol es considera prou fort per igualar a la baixa tot el nostre mosaic de debilitats més o menys intenses, a base de la nova Llei d’Educació i l’apagada televisiva i cultural en general, no és menys cert que les encara diverses polítiques lingüístiques existents en cada territori no es poden entendre sense aquest mosaic, i les Acadèmies múltiples i les respostes socials diferents a les seves constitucions tampoc. Entenent-ho tot plegat sense resignació ni ira, i sabent les debilitats reals d’aquell Reino per “encaixar”, (quina paradoxa!), en el projecte europeu avui dominant, si que cal remarcar la manca d’una major fe en un “nosaltres” expressió d’una nacionalitat catalana inclusiva que hauria de generar unes generositats institucionals avui pràcticament inexistents o de molt curt abast, tot i ser possibles en l’àmbit cultural i lingüístic, que s’expliquen encara pel pòsit del “terror” sembrat com sal en els cors de tots, que és justament un punt de confluència que al meu entendre podria ser molt potent quan no se’n fa gaire ressó. Ara que hi han evidències que aquella sal es dissolt en el temps i la major cultura dels nostres pobles, i que els sembradors de sal a canonades no en tenen ocasió, tant de bó escrits com el seu servissin perquè de nou es reforcés un pinyol a partir del que ja existeix capaç per emprendre accions coordinades en relació a la fusió de les Acadèmies des del reconeixement de les distintes realitats amb molts elements a respectar i protegir, que més d’hora que tard seran imprescindibles pel nostre anhel compartit de perviure. Hi insisteixo: cal tenir cura de totes les peculiaritats que calgui, en un mon obert i molt competitiu que sense un reforç comú les trinxarà. Posar tot l’accent en les peculiaritats és tant suïcida com fer-ne total cas omís, i no és banal que els del projecte dissolvent intentin des del domini de les institucions canalitzar els esforços dels més motivats vers aquesta duplicitat destructiva segons el lloc que aquests ocupin en el mosaic de les nostres febleses. Així doncs, els nostres criteris incongruents simplement posen de manifest la nostra supeditació col·lectiva a altres criteris que no solament el tramat polític i l’ordit administratiu col·loca en un ordre superior, sinó que han aconseguit legitimar-se i fer-se acceptar socialment en els nostres paradigmes nacionals avui encara dispersos i per tant incongruents. Heus aquí doncs la primera tasca del pinyol reforçat que hauria de proposar-se enderrocar les nostres incongruències: denunciar amb eficàcia social més que política que ja es donarà més endavant, els propòsits inacceptables que s’amaguen rera els criteris superiors que ens dominen i que ara més que mai a España es mostren sense rubor. Ho repeteixo, tant de bó el vostre escrit en sigui el primer granet de sorra i no sigui utilitzat per enfortir les trinxeres del fals i artificiós combat entre els defensors i els rebaixadors de les peculiaritats lingüístiques.