Tinc una proposta teatral per fer-vos. En penjo aquí un resum-sinopsi. Si hi esteu interessats, o si més no encuriosits, poseu-vos en contacte amb mi, amb un comentari en aquest bloc (que no faré públic), i parlem-ne!
Catalunya té un problema de ‘naming’, que en diuen ara. De nom, de denominació. I això, ho veiem prou actualment, li dificulta l’homologació en el concert de les nacions. Que no li deixen tocar de solista, vaja. I tot perquè, quan el dit Principat va ser independent a l’edat mitjana no es deia regne, com els altres nens, o estats, grans de l’època, ni tan sols principat, com ara també en diem, però aleshores no. No, es feia dir comtat, i gràcies, per allò que el seu senyor no es volia indisposar amb els altres comtes més petits que d’ell, teòricament, depenien. Els comtats eren els que eren petits, no parlo de l’alçada física dels comtes. Era allò tan gansoner del “nós que no som més que vós”, cada cop que juraven el càrrec. I haver-ho de parlamentar i consensuar tot, tot, amb els altres comtes, que no s’enfadessin. Que hem estat sempre molt democràtics i assemblearis! I per això el comte, quan va poder, es va proclamar rei d’Aragó, que era molt més clar als ulls dels altres regnes, que ho eren de nom i fets: Castella, França…
Hi ha un segon problema de ‘naming’: el del propi nom de Catalunya. Avui dia en diem així i, poc o molt, ja ens entenem. Ara bé, en el seu moment de màxima esplendor, el regne aquest que no era regne, sinó més aviat una mena de ”república oligàrquica”, era més conegut per la “marca” del seu cap i casal: comtat de Barcelona©. De fet, des que algú “s’inventa” el nom de Catalunya –o n’apareix el nom, per ser rigorosos– fins que aquesta entitat passa a formar part de la corona d’Aragó, passen pocs, poquíssims anys. I ja hi som pel tros: un argument més pels que asseguren que Catalunya mai va ser independent ni es va dir així fins a època moderna.
Un d’aquests incrèduls, o incrèdules, és la historiadora que protagonitza la nostra història, en minúscula, la d’aquest muntatge teatral. Contrària al nacionalisme català, vol destruir-ne els mites fundacionals. Amb rigor científic, òbviament. Molt de rigor. Un dia molt calorós d’estiu, mentre escriu la seva obra, que acabarà d’una vegada per totes amb totes les falsetats de la nostra Història, amb majúscules, se li “apareix” un dels prohoms més importants del segle onze, Ponç Bonfill Marc. Tal com ho sentiu, en carn , ossos i pergamí. Un intel•lectual medieval, força empipat, que s’enfronta amb una intel•lectual crítica del vint-i-ú. Un combat singular entre dues èpoques i dues visions. Tot plegat potser només és una calorada d’estiu, però amb aquesta bogeria l’autor vol aportar, esclar, la seva tesi, que seria una cosa així com: els que fan la història no saben pas que l’estan fent. És a dir, que sovint els fets històrics són fruit d’una escalfada estival, i queden així per sempre. I el que queda, queda, tot i que no tingui nom…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!