Portava la motxilla tan carregada de llibres d’història que no podia fer un pas endavant. Però ell adduïa que allò mateix ja havia succeït a d’altres persones a mitjan segle XVII i principis del XVIII.
En l’origen de l’univers hi va haver un big bang, en la història de la humanitat se’n produeixen molts.
Un home gran dona un cop amb la mangala, expressament, a la cama d’una noia que passa pel carrer. Ella se’l mira, és evident que no es coneixen i que no sap perquè l’home fa això. Segurament és una transmissió generacional mascla, arrelada des del paleolític inferior.
Es troba al metro amb la caputxeta vermella, la de debò: abric vermell amb caputxa, boina vermella i cistellet a la falda. La línia és la verda: deu ser perquè és el color del bosc… Li estranya de veure-la. Perquè sempre que ha anat a la gran ciutat s’ha trobat només amb llops.
La política internacional és una esfinx: et devora si no respons correctament l’enigma.
Al tren de divendres, ple de gent amb maletes i on ja queden pocs llocs buits. És a punt de seure i una dona, de més d’un metre lluny, llença una ampolla d’aigua al seient, sota del seu cul: “Aquí hi seurà la meva cunyada!”. Com si fos un joc de bitlles, on ell perd.
De matinada. Durant tot el trajecte de més de mig quilòmetre pels carrers deserts de la ciutat, una màquina d’escombrar li va al darrere, enganxada als peus. Sap que és una metàfora però no sap de què: de no deixar rastre? D’esborrar records? De: no quedarà res de tu?
Un religiós. De la religió que sigui. S’asseu en un seient del tren, en aquestes hores ple de gent, dreta i tot. Posa la cartera al seient del costat, i penja la jaqueta al del davant. Ocupa tres seients. No queda clar en quin dels tres s’hi asseu l’amor al proïsme.
Quan era xiquet, un dia jugava a cluc i amagar amb els amics en un aparcament del seu poble, ajupit rere d’un cotxe blanc, i va arribar l’amo del cotxe, un turista estranger, que el va empènyer amb ràbia fins a fer-lo caure a terra. Aquell dia va descobrir el nazisme.
El periodista de televisió arriba a casa i explica als seus pares: FILL – Hi ha hagut un assassinat prop d’aquí. PARES – Ja ho sabem, ho hem vist a la tele. FILL – Sí, sóc jo qui ha donat la notícia! PARES – El que vulguis, fill, però és que nosaltres ho hem vist
Envia un tuit i, just en el mateix moment, un colom surt volant des del seu balcó. Amb la seva piulada?
Arriba al primer lloc en la llista de vendes amb el seu llibre de memòries, que conté una sola frase: “Algun dia parlaré”.
No li agrada anar al fotògraf per fer-se fotos per al carnet d’identitat perquè sempre li diu que posi “cara de bondat”. Com si la identitat interior s’hagués d’amagar en un document que és justament d’identitat.
Ha après a condensar les històries, reduir-les a una imatge, una estreta circumval·lació cerebral, una intuïció, un flaix, una epifania…! I aleshores van els de Twitter i doblen els tuits a 280 caràcters i l’obliguen a usar els dos hemisferis cerebrals, una feinada.
En una estació de metro plena de gent, la nena petita li agafa al seu pare cec el bastó blanc, el plega i se’l guarda a la butxaca. Aleshores passen dues coses lluminoses: la nena es converteix en els ulls del pare, i el pare la pot veure tal com és, per dins i per