Aquesta discussió mediàtica, iniciada per CiU a Catalunya, seguida amb interès pel PSC als grans ajuntaments metropolitans, i repressa pel PP i el PSOE a nivell d’Estat, amaga dues perversions…
La segona perversió va íntimament lligada a la primera i amaga els interessos de la "realpolitk" de CiU, tant a nivell català com espanyol. A nivell català, la petició convergent de primacia per a la llista més votada s’acabarà automàticament el dia que UDC es presenti per separat de CDC, o aliada amb el PP. En aquell moment, la proposta desapareixerà i els mateixos que ara canten les excel·lències democràtiques del respecte a la llista més votada començaran a exposar les millores que representen per al sistema polític la pràctica de les coalicions. I si no, al temps!
A nivell espanyol, la perversió convergent és encara pitjor. En el moment que han arrencat el compromís del PP i del PSOE per a que governi el partit més votat, CiU ha aconseguit un "bitllet" privilegiat per al futur tren del govern, ja que els seus 9 o 10 diputats acabaran sent necessaris, -potser amb alguna altra força com PNB o BNG-, per a sumar els anhelats 176 diputats necessaris per a la majoria absoluta.
El més greu de tot plegat és que, per a CiU, els és indiferent amb qui acabin sumant. L’únic important, -com a qualsevol empresa mercantil-, és el benefici de l’operació: o bé ser ministres a Espanya, o bé guanyar la presidència de Catalunya en una jugada digna del billar a tres bandes. La qualitat democràtica del soci del negoci, de fet, els importa ben poc.
I sé que molts convergents, -des d’una posició de bona fe absoluta-, ens diran que el benefici és per Catalunya! Cras error, companys! Catalunya mai s’ha beneficiat de tenir un ministre al govern espanyol ni té cap benefici pactant el seu president a la Moncloa. El benefici per Catalunya el teníem a l’abast de la mà amb l’Estatut del 30 de setembre, i tots sabem com , -i gràcies aqui-, va acabar la criatura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que governi la llista més votada és tant legitim i a la vegada tant pervers com aliar-se per a no respectar-le.
La criatura s’ha diluït perquè sobre tot des de Catalunya hem fet les coses prou malament, i el senyors executius de ERC els primers, fins i tot insisteixen amb seguir fentl-es molt malament
I fins i tot acceptar l’Estatut del pacte de Mas-Zapatero a més de delcarar que l’enrou d’un nou Estatut no va valdre la plena quan els objectius s’haveren pogut obtindre amb noves competències pactades amb l’Estat espanyol com fins aleshores s’havia fet.
1 2 3 Mambo!!
Els d’ERC, feu el que feien abans els de CyU: peix al cove. Anar a Madrid a pidolar per treure’n ben poc. Així no farem res. Ara, el que cal es endegar una llei de referèndums i convocar-ne un al Principat.
Un país necessita governs forts i estables. Això nomes es possible amb majories amplies al Parlament. Un govern de CiU en minoria, amb un parlament amb majoria d’esquerres, es simplement inviable. Crec que els ciutadans no hem de pagar amb governs inestables i febles l’incapacitat de CiU de formar majories entorn del seu cap de llista.
El moment de plantejar pel país un model Presidencialista o algun altre tipus de sistema electoral que premiï la majoria i no deixi lloc a la minoria, ja ha passat, doncs el nou estatut consagra el model parlamentari.
La situació actual és un triomf del PSC, a l’aconseguir que pactar amb el PP sigui tabú. Això fa que CiU perdi la centralitat que tenia fins llavors (ja que el PP queda fora de banda) i deixi lloc al centre a un PSC abassegador, el qual incorpora al govern de perdedors una IC-V que encara es mou per ideologies i una ERC a la qual han d’anar premiant per tal que no s’adonin de com es venen el país.
Quina tristesa.
¿Consideres més democràtic que la tercera o la quarta força política decideixi el futur govern d’un estat, un país o un ajuntament? Reflexiona-hi. I fes-ho sense prejudicis ni partidismes.
Al meu parer, la llista guanyadora hauria de governar (sola o amb altres forces polítiques) excepte en casos excepcionals. Per exemple, penso que el primer govern tripartit (2003) era un cas d’aquests, ja que CiU portava governant el país durant 23 anys, i a més havia patit una forta davallada un cop retirat el president Pujol.