CaueCanem

Tres dades una hora després de tancar els darrers col·legis. Hollande guanya la primera volta, però Sarkozy no està tocat i enfonsat. El Front Nacional obtè el seu millor resultat i l’esquerra comunista també, dels darrers trenta anys. La participació baixa, però ja ens agradaria a nosaltres aplegar un 80% dels votants. 

 

Les darreres enquestes es compleixen. Hollande guanya i Sarkozy és a tres punts menys, però no ha quedat tocat i enfonsat. El bon resultat de Marine Le Pen (Front Nacional) amb un 20% dels vots, fa pensar en una segona volta força igualada, tot i que amb avantatge per l’esquerra. És la primera vegada que un president sortint queda segon a la primera volta. Això deixa intuir part de la segona, tot i que Mitterrand, per exemple, va perdre a la primera però va guanyar pels pèls a la segona. 

Si sumem el percentatge de Sarkozy amb el de Le Pen (que fa pensar que trasvassarà una part important dels vots a la reelecció del president) ja suma un més d’un 45% dels vots. Això si li sumem els percentatges de candidats de dreta, com Dupon, i algun de Bayrou (perquè el centre deriva als dos costats, tot i que en aquest cas el gran escollit serà el Partit Socialista) dibuixa un percentatge al voltant del 48%. 

En la primera compareixença després dels sondejos a peu d’urna, el candidat del reformulat Partit Comunista Francès, ara dit Front d’Esquerres, ja demanava votar per Hollande. Però no arriba al 12% dels vots i és un parell de punts per sota del que esperaven. Aquesta i l’ecologista Joly (poc més del 2 per cent de vots) sumades a la del centrista François Bayrou (8 i escaig per cent, i molt per sota de fa cinc anys, quan va ser el tercer candidat) fa pensar que Hollande guanyarà pels pèls d’aquí a quinze dies, però, quin marge de maniobra tindrà? Els principals governs d’Europa són liberals, conservadors o democristians, i, no ens enganyem, d’entrada, les polítiques d’austeritat seguiran pensant molt i decantant la balança. 

A França se li dibuixen unes perspectives fosques. L’atur pujarà, les qualificacions de les agències es rebaixaran encara més, i l’antieuropeïsme puja, a l’esquerra i a la dreta, i a l’extrema dreta per descomptat. Aquesta Europa a mitges que han construït  ha tirat enrere a molts ciutadans que, especialment a França, ja la veuen com un llast. La idea que Europa és una antel·lèquia fosca, que amb el franc tot era millor, que la seva gran França perd pes internacional són claus per entendre l’ascens de l’euroescepticisme que Hollande haurà d’afrontar. 

El probable nou president de la República només serà un contrapès real si aconsegueix dos dels seus principals objectius: que es relaxin les previsions de dèficit dels estats i que sigui el Banc Central Europeu el que compri el deute dels estats. I si ho planteja, com ha dit en campanya, Merkel tindrà un problema perquè està condemnada a entendre’s amb França. Alguna cosa haurà de canviar. I si Hollande se’n surt, l’esquerra, que segueix sense tenir alternatives malauradament, tindrà alè. Alè per remuntar a Alemanya i, sinó guanya que és molt difícil, com a mínim tornar a entrar al govern en forma de la gran coalició 2.0, o sigui CDU i SPD. Aquí hi haurà una inflexió real a les polítiques europees.

Però a llarg termini, si ni França ni Alemanya són clarament garants de més Europa i d’una Europa federal, el futur serà encara més fosc.