Aquest és el panorama. Per tal de resoldre aquesta insensatesa -i per no agafar el toro per les banyes- el govern s’ha inventat això del pacte fiscal, el que es coneixia com a concert econòmic durant la campanya electoral. Després de la sentència contra l’Estatut, el govern sabia que havia de canalitzar una olla a pressió i, per no parlar obertament d’independència, va agafar-se a la caixa.
Hem estat dos anys marejant la perdiu amb aquest tema. Parlant de transició nacional, de l’eufemisme d’estat propi, mentre retallava i es pactava amb el PP lleis com la que permet a l’estat intervenir les comunitats autònomes. I vinga, tonto l’últim. I així fins avui. Tots ben distrets. Però resulta que quan arriba el dia de solemnitzar un acord al Parlament perquè Catalunya recapti els seus impostos i decideixi quina part retorna a Madrid en funció dels serveis que l’estat presta a Catalunya, resulta que aquest dia demana un rescat econòmic. Pleguem…
Té credibilitat això? El govern diu que vol deixar de pagar la festa, el mateix dia que s’agenolla. Aquestes són les grans decisions de país? Si el govern es cregués això del concert econòmic, s’hauria plantat i hauria dit que Catalunya es rescata ella mateixa amb els 16 milions d’euros que cada any se’n van per no tornar. I ara, resulta que aquests diners seguiran marxant i a sobre ens en deixaran una petita part d’aquests a canvi de perdre l’autonomia, la capacitat de decisió?
Això és un pacte rectal. I sí, hem vist quina és la transició nacional de Mas, entregar la Generalitat a Madrid…
Com dirien allà, ‘apaga y vámonos’…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!