És cert que no els quedaven moltes alternatives, que el PSC està a punt de la ruptura, que ho han perdut tot, que són la tercera força al Parlament, que han de sortir a la foto com sigui, però el gest ajuda a situar el dret a decidir una mica més al centre del catalanisme polític i fa el referèndum una mica més irreversible.
El PSC ja no és el partit fresc i amb vocació de majoritari que va arribar a ser als vuitanta en molts municipis o al 99 amb Maragall. No l’és ni s’hi acosta. És veritat que ja no és un partit imprescindible. S’ha convertit en quelcom vell, desubicat, erm, fins i tot d’encefalograma (ideològic) pla. Però els socialistes continuen sent un dels principals partits del país, tot i que en davallada.
És molt probable que el preu que paguin ara sigui la ruptura amb el PSOE. Crec que el camí ja és irreversible. Els socialistes espanyols mai acceptaran el dret a decidir de Catalunya, i el PSC, si vol ser alguna cosa, no té més remei que sumar-se, al ritme que necessiti, a un procés que genera tant consens com aquest. Però no tothom ho veu igual al carrer Nicaragua i, per tant, és molt possible que la trencadissa arribi també a Catalunya i tornin el PSC del Pallach (el del més del 30% dels seus votants que aposten per la independència del país) i el Bustos i Corbacho de la federació catalana del PSOE. Crec que caminem cap aquí i justament el gest de Navarro és un intent de mantenir aquests dos corrents units durant un temps més. A Catalunya van votar no a la resolució de sobirania del Parlament -marcar paquet PSOE- al Congrés, en canvi, demanen als catalanistes que s’hi quedin perquè encara hi ha partit.
A Madrid han vist que això va de debò i, si el procés, avança com cal, la votació de dimarts és el primer pas per unir-hi també els hereus de Pallach. Serem més, eixamplarem més, centrarem més el camí cap a l’estat català. Per tant, és una bona notícia. La número 2 del PSOE, Elena Valenciano, té raó quan diu que la relació del seu partit amb el PSC és un dels pocs ponts que queden entre Catalunya i Espanya, així docns, quan aquest pont també caigui, serem una mica més aprop de la independència.
Segurament Navarro no té rumb, només demana seguir respirant una mica més… Però el precipici segueix estant davant. El moment demana claredat absoluta. Ja no serveixen ni síntesis ni mitges tintes. I si el PSC cau i es trenca, doncs que deixi la porta oberta, perquè el següent serà CiU.
Per un país nou, ja no serveixen els partits de la transició que han adormit el catalanisme durant tres dècades.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
un govern com el de Madrid
i amb tanta especulació i xoriceo alhora
contra la pròpia economia, productiva
els alemanys podrien haver acabat
per anar al Marroc en patera més
o alguna cosa per l’estil més prompte que tard.