CaueCanem

No podia haver escollit un dia millor. No podia haver-se produït millor metàfora. Just  81 anys després de l’abdicació del seu avi pel triomf estrepitós de la República, el rei Joan Carles I culmina amb cinisme una setmana letal per l’estat i un cicle fatídic per la monarquia. La separació de la infanta Elena del duc Marichalar i l’enllaç del príncep amb la companya de l’Urdaci van fer trontollar les essències més ràncies d’una monarquia representativa de la unitat estatal i de cert espanyolisme, però la corrupció d’Urdangarin, el tir al peu del primer nét i la cacera patosa en una de les setmanes més fatídiques de l’economia estatal demostren que la monarquia és sobrera, esclava, anacrònica i frívola. I molt patosa. Un rei absurd i que es mofa del poble com a emblema d’un estat que no s’aguanta per enlloc, si és que mai ha tingut sentit. I que es parteix en tres trossos, com el seu maluc. 

“Hi ha dies que no dormo pensant en els aturats”. “Cal treballar fort”. No fa massa setmanes que el monarca que ha viscut trenta anys traient rèdits i popularitat de la seva suposada aportació salva-democràcia durant l’intent de cop d’estat del 81, deia aquestes frases. Ara, quan caps d’estat com Sarkozy, primers ministres posats a dit com Monti, mercats insaciables de més benefecis i un govern ansiós d’absorbir competències de les autonomies acorralen i enfonsen un estat prou feble, resulta que aquest monarca, propens a donar lliçons però a no moure ni un dit, estava caçant elefants a l’Àfrica. Quin cinisme. Algú s’imagina Sarkozy en aquesta situació? O Napolitano, Obama o qualsevol president de república??? Quin escàndol! I aquí cap partit gran, cap, s’atrevirà a dir res amb una mínima crítica. Només el PNB per boca d’Anasagasti, que ja ho ha dit. I, és clar, ERC i ICV-EUiA.

La setmana que la prima de risc s’enfila, que la borsa toca mínims, que els ministres es dediquen a apuntar l’Argentina per la nacionalització d’YPF, la setmana  en que s’albiren els sis milions d’aturats a la propera EPA i que Rajoy es proposa retallar 10 mil milions més de l’educació i la sanitat, el cap de l’estat estava de cacera. I ningú ho sabia. Dubto fins i tot que hi estigués al cas la seva dona (és a Grècia, de debò). I potser ni l’hi importava. Com a nosaltres, que ni ens importa ni ens ha d’importar on és aquest home. Perquè si hi és o no, ni es nota. Perquè no fa res. Perquè el seu paper és d’altres èpoques. I molt absurd. Perquè un estat modern com el que jo vull pel meu país passa per un cap d’estat escollit i no imposat. Perquè la única funció del Rei és la de guardià d’unes essències i d’una pàtria que jo vull ben lluny.

La mostra que la monarquia és intocable (per dèbil) és que ni avui a la xarxa ni demà al quiosc hi haurà cap de les grans capçaleres catalanes ni espanyoles que destaquin el cinisme del monarca. Ni La Vanguardia, ni El Periódico, ni El País. Només l’Ara, el Punt Avui o Vilaweb, aquí. I El Mundo, allà, per causes ben diferents. Hi ha por a debilitar encara més una institució que es fa l’harakiri i a obrir una caixa de trons que no se sap de quin costat esplotarà. És l’únic motiu per sobreprotegir la corona.

I tot això ho sabem en un 14 d’abril… La monarquia amb peus de fang, com fa 81 anys. Ara, però, amb un estat més fràgil que mai, per l’economia enfonsada i per una llunyania in crescendo de catalans i bascos respecte a un estat que fa segles que treballa per assimilar-nos sense aconseguir-ho prou. 

Un 14 d’abril del 1931 on la llibertat era la República. Perquè República era l’estat de tots, era democràcia, era també catalanitat i fins i tot estat català. Ara ja hem vist que hi ha repúbliques i repúbliques, però jo segueixo pensant que aquest model d’estat és el que vull pel meu país. No perquè sigui més car o més barat, no perquè sigui el perfecte, sinó per una qüestió de fons, de model, de democratizació en contraposició a la monarquia, un dels darrers vestiguis de l’antic règim. 

No vull un cap d’estat imposat, per no elegit. No vull un cap d’estat a qui no se li pot preguntar res -perquè algú creu que el PSOE, el PP, CiU demanaran explicacions per això d’avui?-, no vull un cap d’estat envoltant d’obscurantisme en els comptes i en l’agenda.

Avui, abans de saber res de la darrera ficada de pota, llegia a l’ARA que la confiança que els ciutadans tenen en la monarquia està per sota del cinc. No havia passat mai. Pensin que al 95, per exemple, tenia quasi un set i mig de nota. I són dades del CIS. 

Que plegui i que visqui la República (catalana, si pot ser)!