El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Tant de dies a la mar, al bell mig, la mirada plena d’aigua.
Hi estic compromesa i l’enyor.
En parlaré. Li faré honors.
La nit cau lentament
i jo hi vaig a l’encontre,
mentre les coses es dissolen
cap una sola fosca,
dins la mar,
sense ombres.
La remor és persistent
i neteja.
Hi ha una lluna quart creixent
i núvols negres que l’assetgen.
La veig entre les atzavares, tintada de llum,
com una ditada de farina sobre els fogons.
La sal del bany nocturn em nodreix.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Plor. Bona remor.
Ai, i el gest de la ditada…..
També vetllar?
Bona nit!
Un plaer immens … vigilar el mar, navegant, nedant, absorbir el seu olor en el bany nocturn. Els teus mots ho expliquen tot amb el rerafons d’una cançó bellíssima. Bon dia.
Hola Victòria, feia un temps que passava sense aturar-me. Ara tens música! L’experiència és cada vegada més completa.
La mare de la vida, de la cultura, de la cançó.
Principi i final
sempre acaba modelant la roca.