Raül Romeva i Rueda

Mentre preparo la meva visita, demà, a la recentment creada Associació Europea de Pescadors Artesanals, reviso alguns dels temes pendents al voltant de la pesca.

Aquest 2011 serà clau, com també ho serà el 2012, per a la pesca. O més ben dit, pel debat sobre quin model de pesca volem, tant per a Catalunya com per a Europa.

Per posar només alguns dels exemples que reclamaran (de fet ja ho fan) atenció política social i mediàtica, esmentaré: la reforma de la Política Pesquera Comunitària (en curs), la negociació de diversos acords de Pesca de la UE amb terceres parts, com el Marroc, la delicada situació d’alguns estocs, com per exemple la Tonyina Vermella (caldrà veure com afecta la tragedia del Japó a aquest sector), les negociacions per a l’adhesió d’Islàndia amb la pesca com a tema central, les previsions a l’alça dels preus dels carburants, la nefasta política de subvencions europees i estatals, i les seves conseqüències en forma de flota sobradimensionada i sobrecapacitada, la irresponsabilitat d’una part del sector (tant en la fase extractiva com en la seva comercialització), etc…

La llista continuaria fins a fer-se molt més llarga.

La primera conclusió, si més no la més important, es pot reduir en la necessitat d’adonar-nos que cal pescar menys, i de maneres més responsables.

Tot això, que fa temps que tinc clar, és el que m’ha portat a interessar-me de fa temps per una activitat que está dotada, com moltes, de múltiples dimensions.

Pescar és una manera d’aconseguir aliments, i per tant té a veure amb la sobirania alimentària, però també és una activitat econòmica, i per tant té a veure models de desenvolupament social i territorial, fins i tot podríem atribuir-li una gens menyspreable dimensió cultural o tradicional, però al cap i a la fi, també és una activitat que, en tant que depredadora, té un impacte sobre l’entorn, tant l’immediat i com el menys proper.

I això darrer és el que ha motivat, per exemple, que sis de les organitzacions ecologistes més importants que operen a la UE signin conjuntament un manifest amb el que consideren que són les prioritats que cal tenir en compte en l’actual moment de redefinició de l’activitat pesquera europea.

L’adjunto (com a document adjunt), per l’interès que crec que pot tenir la seva lectura.

Foto: Romeva amb la Comissària responsable de la DG Mare, Maria Damanaki, el dia que vàrem organitzar a Estrasburg el debat sobre el Futur de la pesca sostenible.

Em llevo pendent d’una de les institucions més opaques de la família europea, el COREPER(o Comitè de Representants Permanents dels governs dels Estats membre). Està previst que avui la Comissió hi presenti el seu punt de vista en relació al futur de l’Acord de Pesca entre la UE i el Marroc.

És més que probable que la Comissió proposi que se la mandati per tal de negociar una prolongació de l’actual Acord, vigent fins a finals de mes, per un període de 12 mesos més. Tot indica, també, que la Comissió presentarà explicarà l’informe que el Regne del Marroc li va enviar a finals de desembre, en el qual descriviria de quina manera l’actual acord hauria beneficiat la població saharaui.

Val a dir que fa uns dies la mateixa Comissària de Pesca va explicar al Parlament Europeu (a la Comissió de Pesca) que ella havia proposat a la Comissió dues opcions: a) que es renovés l’acord amb la fórmula ‘north-only’ (és a dir, excloent-ne les aigües saharauis), o b) una pròrroga de 12 mesos de l’actual acord temps durant el qual caldria analitzar l’impacte positiu sobre la població local, sobretot la saharaui. Ja llavors la majoria de la Comissió li vàrem manifestar la nostra preferència per l’opció a) (north-only), que em consta, a més, que és la que ella personalment hauria preferit, però la majoria de la Comissió sembla haver sucumbit a la tan equivocada política del ‘business as usual’, i van apostar per la segona opció.

A aquestes alçades ja no amago el meu escpeticisme sobre el fet que el Marroc pugui aportar dades objectives, creibles i acurades sobre els suposats beneficis que l’acord té per al Sàhara Occidental. A més, recordo un cop més que un territori no autogovernat (Non-Self Governing Territory), ha de ser ‘administrat’ (responsabilitat que per altra banda no recau legalment en el Marroc) d’acord amb els desitjos i els interessosde la població afectada. Aquestes són les premises del dret internacional. Per tant, centrar-se en els ‘beneficis’ (o suposats beneficis), és completament insuficient.

A tot això cal afegir el més que dubtós concpete que usa el Marroc per descriure ‘població local’, ja que per al Regne Alauí, aquesta és només la població que ha decidit entrar en territori marroquí i buscar (que no necessàriament trobar) feina en el sector de la pesca.

En aquest sentit, si la informació del Marroc justificant els beneficis locals de l’acord fossin realment suficients, llavors per què no, enlloc de demanara una pròrroga de només dotze mesos, es proposa renovar completament l’acord per un mandat de quatre anys més? La meva sensació, compartida amb molta d’altra gent, com per exemple el Western Sahara Resources Watch (WRSW) és que en realitat la Comissió está buscant una excusa per tal d’esquivar les prerrogatives legals que hauria de comportar un nou Acord, concretament el d’excloure les aigües territorials saharauis, per sota del paral.lel 27° 50′.

Un cop més, sembla que la Comissió i el Consell, cecs a les revolucions que estan tenint lloc a Egipte, Tunis, Àlgèria, o d’altres països del nord d’Àfrica, ha decidit canviar pesca (100 dels barcos que se’n beneficien són espanyols) per silenci. El problema, però, és que la paciència dels ‘locals’ s’acaba. I per aquella zona molt em temo que ja fa temps que s’ha superat el límit, ja inhumà, de la tolerància.

Amb tot això, compte! Perquè segons el Tractat de Lisboa, haurem de ser el Parlament Europeu els qui donem llum verda a un nou acord o, fins i tot, a la prolongació de l’actual. I puc garantir que si al 2006 van ser majoria, malauradament, els qui van votar a favor dels termes actuals, si aquests es mantenen (tal i com sembla que vol la Comissió i el Consell), aquest cop pot ser que les majories es decantin a favor del sentit comú i la responsabilitat i, per tant, ontra l’Acord. Això és, almenys, pel què alguns estem treballant.

Foto: Barcos de pesca al Sàhara. Font: GGB

Aquest matí, a la Comissió de Pesca del PE, hem discutit novament la situació del Bacallà al Mar del Nord i la prolongació de les anomenades mesures tècniques relatives al Pla de recuperació. Constato, després d’haver-hi treballat una mica, que el Pla de recuperació no ha servit per a recuperar els estocs, i que la gran majoria es troben en una situació propera al col.lapse. I malgrat tot, la discussió a la Comissió ha seguit la tònica habitual quan molts/es dels col.legues esgrimien el tantes vegades escoltat: volem seguir pescant!. És clar. Legítim. Sinó fos per què la premisa principal per poder seguir pescant és que hi hagi alguna cosa per pescar. 

Constato també que si bé el debat sobre la situació dels estocs de pesca no movilitza grans masses ciutadanes, sí aixeca passions en aquelles zones en què l’economia en depèn. I també això és lògic. Tanmateix, cada cop hi ha més iniciatives que van en la direcció de globalitzar el debat. D’assumir que aquest és un afer universal, com ho han de ser també les mesures destinades a tractar aspectes com la sobrepesca o les males arts pesqueres. Això és el que fa, per exemple, l’amic Aniol Esteban, antic company de Facultat i actualment cap del Departament d’Economia Ambiental de la New Economics Foundation en un article publicat a The Guardian que recomano enormement.

Amb el títol We need to eat less fish, not more sustainable fish, Esteban posa de manifest una situació que no podem ignorar per més temps.

We need to eat less fish – not more sustainable fish

Simply encouraging people to be more adventurous with new species will not ease the pressure on fish stocks

• Sales of sustainable seafood soar in UK supermarkets
• What constitutes victory for Hugh’s Fish Fight?

“Getting people excited about fishisn’t exactly easy. But somehow Hugh Fearnley-Whittingstall and Channel 4 have managed to do it, bringing a new level of public scrutiny to the plight of fish stocks. Hugh’s Fish Fight campaignalready has more than 600,000 signatures, and now has big retailers promising to change their labelling and sourcing policies. They deserve congratulations and support.

There is, however, a lingering concern about their proposed solutions. Simply encouraging British people to be more adventurous and try new species such as gurnard, coley or dab will not automatically ease pressure on stocks most at risk. On the contrary, it could result in an increase of total amount of fish eaten. It may be happening already: last week, Marks & Spencer and Waitrose reported increases in fish sales of 25% and 15%.

People in Britaineach consume about 20kg of fish per year. That’s only half of what a Spaniard eats, and three times less than a Portuguese, but it’s still much more than what the average world citizen eats. In the context of declining global fish stocks and rising global demand – as reported by the UN’s Food and Agriculture Organisation (FAO)– increasing the total amount of fish eaten in the UKis unlikely to solve overfishing.

The UKeats more than its stocks are able to produce: it imports more than twice the amount of fish product it exports, and depends on fish from other countries for more than five months in the year. This dependence on fish from abroad makes the industry more vulnerable and reduces foodsecurity in countries that need the fish more than us.

But this trend is increasing. If the UKhad to rely on its own fish supply to satisfy current demand, it would run out by mid July: three weeks earlier than last year. Quite bad for a nation surrounded by potentially rich and productive seas, but still better than Spain, France and Germany, which are fish dependent for more than half a year.

The main reason for this fish deficit is that three-quarters of EU fish stocks – including British ones – are overexploited and produce much less than they used to, or what is possible. Stocks, when properly managed, are a long-term source of prosperity and jobs: unsustainabe management is economically, and ecologically, careless.

A recent study by the Centre for the Economics and Management of Aquatic Resources (CEMARE)shows that UK catches for cod, whiting and haddock could be five, four and three times bigger if stocks were allowed to recover, with the potential to increase economic gains ten-fold to more than £500m. How this is done and who would benefit most from this is a matter for another discussion, but the figures give an idea of why fish stock restoration deserves at least as much – if not more – attention as the promotion of new fish species into British fish eating habits.

Creating a market for under-utilised species, which would otherwise be discarded, could help to stop edible fish being thrown overboard. But, as the OCEAN2012 coalitionsuggests, the priority should be to ensure that unwanted catches are avoided, and that any ban on discards is based on the principle of avoiding unnecessary wastage, rather than creating new markets that use discards of unwanted or unsustainable catches such as immature fish or endangered species.

The upcoming reform of the Common Fisheries Policy (CFP)is a perfect opportunity end to discards and restore stocks to healthy and sustainable levels. Getting this piece of policy right will be critical to guarantee that in the not-too-distant future European consumers can go to the supermarket and buy fish with peace of mind, knowing that it all comes from sustainably managed stocks.

In the meantime, responsible consumers can reduce the amount of fish they eat – by far the safest option when it comes to satisfy concerns about the sustainability of stocks. They can also buy products certified by the marine stewardship council (MSC); it’s far from perfect but it’s the most widely recognised standard. Buying fish caught with static gear, such as gillnets, pots, bottom longlines, also helps, as will eating species that are at low levels of the food chain, including mussel, squid, crab, Norwegian lobster, sardines or sprat, which tend to be more abundant and reproduce more rapidly, so eating them has less impact on the marine environment.

Simply bringing new fish species on to the menu without getting core fish stocks back into shape will only take the UKa step closer to becoming a fish-predator nation, such as Spain, Portugal or Japan, which all eat a much wider variety of fish but are far from providing models of sustainable fisheries management.

• Aniol Esteban is head of environmental economics at the New Economics Foundation

Fa uns mesos vaig anar a fer una xerrada a l’Ateneu de Barcelona. Algunes de les persones assistents em van recriminar que ‘els ecologistes ens preocupéssim tant per conservar la biodiversitat, quan tota la vida havien desaparegut espècies’. De fet és cert, i moltes han desaparegut abans fins i tot que sabéssim que existien, però d’això a justificar la seva extinció gairebé com a missió de la humanitat, em sembla que hi ha un cert tram que no sé si qualificar d’ignorància, d’irresponsabilitat o, simplement, de suïcidi.

Reconec que malgrat els anys que fa que em dedico a aquesta feina encara hi ha comentaris i crítiques que em sorprenen, per inesperades, i en escoltar-les penso que potser m’estan gastant una broma de mal gust, d’aquelles de la càmera oculta que tan detesto. Com aquella vegada que un periodista -caigut finalment en desgràcia, pel que sembla, per les seves sortides de to sexistes i classistes-, em va dir que això de lluitar per preservar l’Amazònia era una ximpleria, que el millor que li podia passar a la Humanitat era que l’asfaltessin. I és que ell no ho deia en broma, malauradament.

Per altra banda, malgrat les creixents evidències que espècies com la Tonyina Vermella, esdevinguda malgrat ella mateix en una icona de la salvació (o del mal estat) dels oceans, encara em veig obligat massa sovint a justificar, fins i tot en ambients suposadament sensibilitzats pels valors socials i ecologistes, per què no ens podem permetre el luxe d’observar passius la seva desaparició.

Per sort, aquestes actituds, que sovint no són sinó un fracassat intent de dissimular un egoïsme ignorant, no deixen de ser fets aïllats, si bé compten amb unes quotes de pantalla i de pàgines publicades força notable. I és que la cosa, en termes de biodiversitat, no està per frivolitats ni per acudits dolents, em temo. I sinó, mireu aquest petit vídeo de només tres minuts (  http://video.nationalgeographic.com/video/player/news/animals-news/coml-complete-census-vin.html) .

Per a mi, i per a mollta gent, la defensa de la biodiversitat no és una tasca inútil o innecessària, i encara menys una despesa fútil i prescindible. És un indicador determinant que estableix els límits, alts o baixos, de la nostra humanitat.

Celebro, per tant, que hi hagi qui ho consideri prioritari fins el punt de dedicar el temps i els mitjans que han calgut per fer el cens més ambiciós fet mai de la vida marina (http://www.coml.org).

I m’agradaria que el govern del meu país en fés bandera, també, d’aquesta tasca. Si ho fa, cap dubte que em tindrà al seu costat. Si no, cap dubte, tampoc, que em tindrà davant, confrontant-hi convençut.

Foto: Portada informe Primer cens de la Vida Marina COML

Segons un estudi que acaben de fer públic biòlegs francesos/es i belgues, més de 250.000 milions de partícules de plàstic, que en conjunt pesen més de 500 tones, suren al Mediterrani posant en perill la vida de les poblacions que hi habiten.

Els resultats de la investigació posen de manifest la gravetat del problema, per què les micropartícules de plàstic es barregen amb el plàncton i son ingerides per els peixos petits que, al seu torn, són presa dels predadors més grans, de manera que tot l’ecosistema en queda afectat.

L’estudi ha consistit en l’anàlisi de mostres d’aigua agafades a les costes franceses, al nord d’Itàlia i a l’Estat espanyol, on es van trobar 4.371 petites virutes de plàstic d’un pes mitjà d’1.8 mili-grams.

François Galgani, biòleg de l’Institut Francès per a l’Exploració del Mar (Ifremer), va explicar que si s’extrapola la quantitat trobada a la superfície de tot el Mediterrani, els resultats fan pensar que el total de partícules superaria les 500 tones.

L’equip investigador té previst prendre noves mostres a Gibraltar, Marroc, Argèlia, Tunis, Sud d’Itàlia i Cerdenya per ampliar la base de dades i ajustar una mica més les conclusions de l’estudi.

L’única solució, segons apunten els i les responsables de la investigació, és evitar que aquestes microparticules arribin al mar. És per això que Bruno Dumontet, de l’expedición
MED, considera necessari modificar les normes de biodegradabilitat dels
artícles de consum en tota la Unió Europea.

Per altra banda, es calcula també que cada any s’aboquen prop de 400.000 tones d’hidrocarburs de manera clandestina al Mediterrani.

(informació proporcionada per Silvina Corniola, editorial@fis.com, http://www.fis.com)
Video: Marine Conservation Society

(En español más abajo, In English below)

Adjunto a continuació la meva nota de premsa en la que valoro el resultat de la reunió que durant deu dies ens ha reunit un bon nombre de delegacions a Paris. Com sempre en aquests casos el resultat és plagat d’algunes llums i moltes ombres:

ICCAT/Paris: Res nou a d’ICCAT.
Pocs canvis, i insignificants, per a la protecció de la Tonyina Vermella

París, 27 de
novembre de 2010

La maratoniana
reunió anual d’ICCAT (Comissió Internacional per a la Conservació de la Tinyina
de l’Atlàntic) acaba de finalitzar després d’intenses, i massa sovint
clandestines, negociacions. L’Eurodiputat d’ICV i Vicepresident de Verds/ALE,
Raül Romeva i Rueda ha valorat el resultat final:

“Hi ha algunes
bones notícies aquest any, per fi, pel què fa als taurons. El mako Shortfin, el whitetip i hammerhead oceànics gaudiran d’una major protecció a
partir de 2011, ja que els vaixells pesquers no es podran quedar amb les
captures o vendre-les (amb l’única excepció del consum local de hammerheads o Taurons Martell). Malauradament, ICCAT no
ha estat tan responsable com caldria esperar per a d’altres espècies de taurons
també en dificultats com el Thresher o el porbeagle.

“Hi ha hagut
també una reducció insignificant del TAC (Total Allowable Catch) per a tonyina
tonyina vermella, de 13,500 tones fins a 12,900, cosa que suposa una mesura
merament cosmética per una espècia que reclama mesures molt més agosarades.
Afortunadament, i malgrat l’enorme pressió política exercida per França, aquest
país ha fracassat a l’hora de veure recalculat i prorrogat el pagament del seu
deute (payback) degut a
la sobrepesca que va protagonitzar el 2007.

“Pel què fa a
d’altres espècies que sovint reben menys atenció però que són igualment
importants, hi ha hagut poques millores. No hi ha cap mesura nova per controlar
la pesquera d’emperadors (swordfish) a la Mediterrània ja que els Estats Membre del sud no han autoritzat
la Comissió Europea a presentar una proposta en aquest sentit. La tonyina bigeye (patudo) en el Golf de Guinea també es troba
força maltractada però de moment no entra en la categoría d’espècies que la
ICCAT considera que cal protegir millor.

“Conclou
així una reunió de deu dies, que ha mobilitzat més de 500 persones,
significava, a parer meu, una magnífica oportunitat per posar de manifest
problemes greus i adoptar les mesures necessàries. Han estat discussions de
gran profunditat relatives a com millorar la gestió d’unes quantes pesqueres
molt importants. No obstant, lamento un any més que enlloc de negociar amb les
cartes sobre la taula, la norma ha estat novament la negociació a porta tancada
entre algunes delegacions més sensibles a les pressions dels interessos econòmics
d’alguns dels seus sectors que no pas amb una clara i ferma voluntat de
preservar els estocs”.

En español

ICCAT/Paris: Nada
nuevo en ICCAT. Pocos cambios, e insignificantes, para la protección del Atún
Rojo

Paris, 27 de
noviembre de 2010

La maratoniana
reunión anual de ICCAT (Comisión Internacional para la Conservación del Atún Atlantico)
acaba de finalizar después de intensas, y demasiado a menudo clandestinas,
negociaciones. El Eurodiputado de ICV y Vicepresidente de Verdes/ALE, Raül
Romeva i Rueda ha valorado el resultado final:

“Hay algunas
buenas noticias este año, por fin, para los tiburones. El mako Shortfin, el
whitetip y hammerhead oceánicos disfrutarán de una mayor protección a partir de
2011, ya que los barcos pesqueros no se podrán quedar con las capturas o
venderlas (con la única excepción del consumo local de hammerheads o Tiburones
Martillo. Desgraciadamente, ICCAT no ha estado tan responsable como cabría esperar
para otras especies de tiburones también en dificultades como el Thresher o el
porbeagle.

“Ha habido también
una reducción insignificante del TAC (Total Allowable Catch) para el atún rojo,
de 13,500 toneladas hasta 12,900, cosa que supone una medida meramente
cosmética para una especie que reclama medidas mucho más valientes.
Afortunadamente, y a pesar de la enorme presión política ejercida por Francia,
este país ha fracasado a la hora de ver recalculado y prorrogado el pago de su
deuda (payback) debida a la sobrepesca que protagonizó en el 2007.

“En cuanto a
otras especies que a menudo reciben menos atención pero que son igualmente
importantes, ha habido pocas mejoras. No hay ninguna medida nueva para
controlar la pesquera de emperadores (swordfish) en el Mediterráneo ya que los
Estados Miembros del sur no han autorizado a la Comisión Europea a presentar
una propuesta en este sentido. El atún bigeye (patudo) en el Golfo de Guinea
también se encuentra muy maltratad pero de momento no entra en la categoría de especies
que la ICCAT considera que hay que proteger mejor.

“Concluye
así una reunión de diez días, que ha movilizado a más de 500 personas, i que significaba,
a opinión mía, una magnífica oportunidad para poner de manifiesto problemas
graves y adoptar las medidas necesarias. Han sido discusiones de gran
profundidad relativas a cómo mejorar la gestión de unas cuantas pesqueras muy
importantes. No obstante, lamento un año más que en vez de negociar con las
cartas sobre la mesa, la norma ha sido nuevamente la negociación a puerta
cerrada entre algunas delegaciones más sensibles a las presiones de los
intereses económicos de algunos de sus sectores que con una clara y firme
voluntad de preservar los estocs”.

English version

Nothing new from ICCAT. Insignificant changes for bluefin tuna

Paris, 27 November 2010

“The ten-day meeting, involving 500 people, afforded a golden opportunity to have serious, in-depth discussions on improving management for several very important fisheries. Instead, all serious negotiating took place in the corridors rather than on the floor of the meeting. ICCAT still refuses to recognise the need for transparency and open participation in its deliberations.
Font foto: Greenpeace

There is an issue here at ICCAT that is rarely
mentioned on the floor of the formal discussions and yet dominates the
economics – and therefore the politics – of the bluefin tuna discussions. It
offers interesting insights into the rivalries and power struggles among the
European institutions.

It is known in the jargon as the French
payback and has caused headaches for the EU for weeks.

In 2005 and 2006, the EU exceeded its quota
for bluefin. Under both ICCAT procedures and EU law, the EU should have had its
quota for bluefin in the following year reduced by the amount of over-fishing.
But the EU argued so eloquently about the harm that this would cause to the
industry that ICCAT forgave the over-fishing and the EU did not have its quota
reduced.

The EU was so grateful for this understanding
on the part of ICCAT that in 2007, it again over-fished, this time by a massive
5,021 tonnes – the French fleets fished over twice their national quota. There
is a limit to how often the EU can twist arms, though, so in 2008 ICCAT
insisted on a partial payback spread over four years (most of this comes from
the French allocation). Thus the EU has had its quotas for 2009 and 2010
reduced by 500 tonnes each year. The payback plan calls for much larger quota
reductions for each of 2011 and 2012 – 1,510 tonnes. Note that once again the
EU negotiated well, so the plan only requires a repayment of 4,020 tonnes
rather than the full 5,021 tonnes. The 1,000 tonnes not to be paid back is
worth some EUR 20 million.

A payback of 1510 tonnes would hurt a great
deal more than a payback of 500, so France has been making very loud noises
about requesting ICCAT to spread the payback over a longer period.

This is where the EU institutions come into
play. Before the ICCAT meeting, the European Commission, who represents the EU
here, was given a mandate by the Council on what it should strive for in the
negotiations. The battle between the Commission and Council was widely reported
in the press and it is no secret that the Commission wanted a mandate for a
very strong, precautionary approach with a reduction in the quota for bluefin.
Council resisted, led largely to France, so that the final mandate was less conservation-oriented
than the Greens had been hoping for.

As the negotiations here at ICCAT got underway
(almost entirely behind the scenes and in the corridors, by the way, people
here have difficulties even pronouncing the word “transparency”
without stuttering) it became clear that France wanted to raise the issue of
its payback. This could be done in one of two ways – either by persuading the
EU to ask for a delay in the payback or by asking another country here to do it
(in return for some other favour, naturally). Getting the EU to raise the issue
would be politically very sensitive, since it would require the entire EU to
agree to embarassing itself to ask for more lenient treatment for one Member
State. Given normal EU politics, this would mean France doing something for the
others, so it depends on how important it is for France.

We shall see how that plays out but so far, nothing has been
said in the meeting.

In a similar vein, I had suggested a few days
ago that most countries were so concerned about minimising any reduction to the
TAC that they were not opening up the very thorny question of reallocating the
current distribution of access to the bluefin fishery. That was rather
optimistic, for the question has been raised, though the countries that
consider themselves to be the most important ones quickly and strongly
resisted. Again, that is still open.

Author of the note: Michael Earle, Green adviser on fisheries issues, michael.earle@europarl.europa.eu

(en español más abajo, in English below)

Malgrat que l’espècie estrella a ICCAT segueix essent la Tonyina Vermella, hi ha d’altres espècies que reclamen també que hi dediquem una especial atenció. Aquest és el cas, entre d’altres, de diferents espècies de taurons.

Són diverses les espècies de
taurons que estan en joc en aquesta reunió d’ICCAT. Els taurons són
capturats en el transcurs de moltes activitats pesqueres, ja sigui de manera accidental o com a
espècies objectiu de les flotes de palangre de superfície que els capturen per
obtenir les seves valuoses aletes.

El Tauró de mans blanques (Jaquetón Oceanico, Oceanic Whitetip, Carcharhinus longimanus) un gran tauró que viu
lluny de la costa i les aletes del qual són especialment valorades per a la
sopa d’aleta de tauró, podria rebre una protecció total a tot l’Oceà Atlàntic.
Igualment, s’estan plantejant prohibicions per als taurons martells (gènere Sphyrnidae, Hammerhead) i els Taurons Zorro (gènere Alopiidae, Bigeye Thresher).
Aquestes espècies són especialment vulnerables a la pesca de palangre i les
seves poblacions són en declivi. El Cailón o Marrajo Sardinero (Lamna Nasus, Porbeagle), un tauró similar al tauró
blanc, també ha entrat en el debat i mereix gaudir de la protecció d’ICCAT. Aquesta
espècie està considerada per l’UICN (Unió Internacional per a la Conservació
de la Natura) com espècie en perill a l’Atlàntic Nord-Oest i en perill crític a
l’Atlàntic Nord-Est i el Mar Mediterrani.

Per últim, el Marrajo
dientuso (Isurus oxyrinchus, Shortfin Mako) és la segona espècie de tauró més capturat en l’area de la convenció ICCAT,
en termes de pes. Tanmateix, les seves captures no estan subjectes a cap
mesura de control malgrat que els científics adverteixen contínuament que es tracta d’una espècie sobrepescada. Diverses organitzacions, com Oceana, confien en què s’acordin límits de captura com una mesura
precautòria per a assegurar-ne una explotació amb criteris de sostenibilitat a llarg termini.

Per altra banda, un altres dels temes estrella és l’anomenat finning (tallar les aletes i llençar la carcassa al mar, sovint quan l’animal encara és viu). També se n’ha parlat. Algunes delegacions defensen que s’obligui a mantenir les aletes enganxades al cos, i que se’n prohibeixi, per tan tallar-les. És a dir, que els taurons siguin
desembarcats amb les seves aletes adherides en forma natural (no cosides).

Aquesta tècnica
és la manera més senzilla, fiable i eficaç d’aplicar la prohibició del finning, ja vigent a ICCAT, encara que a les mesures aplicades fins ara han estat ineficaces. Tanmateix,
mentre la UE no conclogui amb el procés intern de revisió de la seva normativa interna, actualment en marxa, sembla poc probable que hi hagi canvis significatius a ICCAT.

Versión en español

Aunque la especie
estrella en ICCAT sigue siendo el Atún Rojo, hay otras especies que
reclaman también que les dediquemos una especial atención. Éste es el caso, entre
otros, de diferentes especies de tiburones.

Varias especies de
tiburones están en juego en esta reunion especial de ICCAT. Los tiburones son
capturados en muchas pesquerías de ICCAT, ya sea accidentalmente o como
especies objetivo de las flotas de palangre de superficie que los capturan para
obtener sus valiosas aletas. El jaquetón oceanico, un tiburón grande que vive
lejos de la costa y cuyas aletas son especialmente valoradas para la sopa de
aleta de tiburón, puede recibir una protección total en todo el Oceano
Atlantico. Igualmente, se está planteando prohibiciones para los tiburones
martillos y zorros. Estas especies son especialmente vulnerables a la pesca de
palangre y sus poblaciones están en declive. El cailón, un tiburón similar al
tiburón blanco, tambien ha entrado al debate y merece recibir proteccion de
ICCAT. Esta especie está clasificado por la UICN (Unión Internacional para la
Conservación de la Naturaleza) como en Peligro en el Atlántico Noroeste y en
Peligro Crítico en el Atlántico Noreste y el Mar Mediterráneo.

Por último, el marrajo
dientuso es la segunda especie de tiburón más capturado en el area de la
convención, en terminos de peso. Sin embargo, sus capturas no están sujetas a
ninguna medida de control a pesar de que los científicos noten que pueden estar
sobrepescados. Esperamos que se acuerden limites de captura como una medida
precautoria para para asegurar la explotación sostenible a largo plazo.

El tema del shark
finning
(aleteo) también ha vuelto al scenario, con muchas voces a favor de una
política de “aletas adheridas”, con cual todos los tiburones serían
desembarcadas con sus aletas adheridas en forma natural. Esta tecnica es la
manera más sencillo, fiable y eficaz de aplicar la prohibición del aleteo que
ya está en vigor en ICCAT aunque a través de medidas ineficaces. Sin embargo,
existen pocas opciones para promover esta medida en ICCAT hasta que la Unión
Europea termine con su proceso interno de revision de su propia prohibición del
aleteo.

Nota: el autor agradece el trabajo y las notas de la organización OCEANA.

English version

Even though the star
species in ICCAT continues to be bluefin tuna, there are other species that
attract special attention as well. This is the case, among others, for
sharks.??Several species of sharks are at stake in this meeting of ICCAT. They
are captured in the course of many types of fishing activities, both as the
direct target of the fishing fleets or as accidental capture. In both cases the
main attraction is their valuable fins.??

The oceanic whitetip (Carcharhinus
longimanus), a large shark found far from the coast with fins which are
especially prized for sharkfin soup, could well receive total protection across
the Atlantic Ocean. ICCAT is also considering a prohibition for hammerhead
sharks (Sphyrnidae) and bigeye thresher sharks (Alopiidae).

These species are
especially vulnerable to trawl fishing and their populations are in decline.
Porbeagle sharks (Lamna nasus), a species similar to the white shark,
has also entered the debate and deserves the protection of ICCAT. This species
is considered by the IUCN (International Union for the Conservation of the
Nature) to be endangered in the Northwest Atlantic and critically endangered in
the Northeast Atlantic and Mediterranean Sea.??

To conclude, the shortfin mako (Isurus
oxyrinchus) is the second most important species in terms of weight of
catches in the ICCAT area. However, its catches are not subject to any measure
of control even though scientists continue to insist that it is an overfished
species.

Several organizations, such as Oceana, hope that measures such as
catch limits could be agreed to ensure long-term sustainability of the
exploitation of this species.??

The subject of shark finning has also been
discussed, with many voices in favour of a policy of “fins attached”,
meaning that all sharks would be landed with their fins still naturally
attached to their body. This is the simplest, most reliable and effective means
of applying the prohibition of finning already in force in ICCAT but which has
been poorly enforced. However, there are few possibilities of promoting this
measure in ICCAT until the European Union concludes its internal review of its
domestic finning ban.

Foto: Tauró Cailón. Font: Oceana.

Agraeixo molt al meu assessor en assumptes de pesca
al Grup Verds/ALE, en Michael Earle, perquè s’ha encomanat la difícil tasca d’il·lustrar-nos
als diputats i diputades sobre aspectes que habitualment són a la vegada
complexes i polítics, i per descomptat sensibles, en la mesura que afecten a qüestions
tan importants com la situació dels recursos i els estocs, així com al dret a
treballar de molts milers de persones. El text que adjunto a continuació és un
acurat  anàlisi sobre la dimensió
econòmico-financera de la gestió de pesqueries com la de túnids i similars, i posa de manifest que, mentre la manera de gestionar aquestes pesqueries sigui l’actual sistema d’organitzacions regionals de pesca, amb els dinàmiques i les prioritats econòmiques que comporten, em temo que la conservació dels estocs, i encara menys la seva recuperació, no està de cap manera garantida.
Confio que, com a mi, us sigui d’utilitat per prendre postura al respecte.

Money Rears its Head, by Michael Earle
Greens’ blog from ICCAT (International
Commission for the Conservation of Atlantic Tunas)

In short, keeping ICCAT on the verge of
bankruptcy is a very efficient way of keeping it ineffective.

Font foto: Greens

Empiezo esta nueva jornada de negociaciones sobre la gestión del Atún Rojo (y otras especies) en la ICCAT de París leyendo un artículo de Le Figaro
en el que se dice que 9 de cada 10 franceses, británicos, alemanes y
neerlandeses estan de acuerdo con imponer quotas a las capturas y
aumentar los controles en la pesca. Ello demuestra, a mi modo de ver,
que ésta es una cuestión que merece mucha más atención mediática,
social y política que la que le estamos concediendo en la actualidad.

Hasta el momento las discusiones en París se
han centrado en como de bien (o mal) los países respetan las propias
reglas que ellos mismo se imponen año tras año.

Y también por el momento constato que estoy
viviendo un ‘dejà vu’, en comparación con las reuniones a las que he podido
asistir en los años anteriores. Es decir, el incumplimento de las normas parece
más la norma que la excepción. Esto es, al menos, lo que se desprende de las
discusiones que desde el miércoles y hasta ayer han mantenido en el comité
sobre cumplimiento de ICCAT (conocido cariñosamente como el COC).

ICCAT tiene muchas reglas relativas a cuanto
pescado puede pescarse de las especies concernidas (túnidos, tiburones,
tortugas,…) y como está permitido hacerlo, y como no. Cada país (parte
contratante o CPC) envía informes explicando como de bien respetaron las reglas
así como datos sobre el tamaño de los pescados cogidos, el número de individuos que
pescaron, etc. El propósito del COC es examinar lo que ha hecho cada país, o no
hecho, y entonces proponer sanciones si no se han observado correctamene las
reglas. El sistema suena bien, y llevaría a pensar que si los países no
respetan las reglas que ellos mismos han convenido formalmente, entonces son
castigados, posiblemente incluso con sanciones. Sin embargo,
constato después de algunos años de seguir el asunto que se trata de una
cuestión más bien retórica que práctica.

ICCAT es una organización internacional, y sus
miembros son gobiernos. Y a los gobiernos no les gusta criticar a otros
gobiernos, puesto que tienen miedo a ser ellos a su vez tambien criticados. Yo
te cubro a ti, tu me cubres a mi. Como nadie está libre de culpa al 100%, nadie
osa lanzar la primera piedra.

Sí, hay excepciones, por supuesto. ¡Los grandes
no tienen ninguna dificultad en acusar a los países pequeños cuando éstos se
comportan mal – a menos que necesiten los votos de esos pequeños países- pero
nadie osa criticar a los peces gordos! Además, a veces ocurre que un país señala a otro
por resentimiento debido a lo que hubiera podido ocurrir en alguna edición
anterior. Así mismo, es más fácil criticar un país que no sea incluso un
miembro de ICCAT, porque éste no se puede defender. Pero, insisto, estas
situaciones son excepcionales. La norma es el encubrimiento mútuo.

En ese contexto, es fácil entender porqué las
sanciones son tan pocas.

Por ejemplo, las partes contratantes deben
mandar los datos sobre cuanto y de qué tamaño es lo que pescan, y existe una
fecha límite para mandar esta información. Estos datos son claves para poder
estimar el nivel de los estocs. Sin embargo muchos países esconden datos, no
envian la información completa, se retrasan y algunos directamente manipulan la
información. Todo ello dificulta el trabajo de los científicos.

Cuando se les insta, durante la reunión del
COC, a que den explicacions sobre ciertas inconsistencias, ausencia de datos o
retrasos, la parte afectada se excusa diciendo que es muy complicado, que no
tienen suficiente capacidad para hacer este trabajo. Entonces los demás le
riñen un poco y le piden que lo haga mejor la próxima vez.

Mientras tanto, año tras año los datos son
pobres y engañosos, y la calidad de los análisis científicos se resiente. Por
supuesto hay quien usa este hecho para decir que, si los análisis científicos
no se pueden hacer bien, para qué hacerles caso? Mi postura aquí és, sin
embargo, que si ni siquiera sabemos quál es la situación real, no deberíamos ser
mucho más precautorios? No deberíamos ser mucho más prudentes?

Otro ejemplo es la sobrepesca de las cuotas
autorizadas. En 2007 Francia capturó (oficialmente) casi el doble de la cuota
que se le habia concedido. Tanto según la ley europea como según las reglas
de la ICCAT, a Francia se le debería haber reducido la cuota acorde con esa
sobrepesca, pero la ‘realpolitik’ lo impidió. En concreto, la delegación de la
UE convenció a ICCAT de que la reducción (y por tanto el castigo) debería ser
menor del que se merecía.

Y así seguimos, año tras año, acercándonos
cada vez más hacia el abismo, en un suicidio consentido, silencioso y al que,
si no cambian mucho las cosas, probablemente seguirán otros.

Así pues, si las partes contratantes de ICCAT son incapaces de respetar sus
propias normas, y de castigarse mutuamente cuando las rompen, sólo veo una
solución para garantizar la supervivencia de la especie, así como del sector
que hace bien las cosas: el cierre temporal de la pesquería!
Font foto: WWF

Dimecres vaig ser a Tivissia i Tortosa, acompanyant l’Hortènsia Grau, en Jaume Forcadell i l’Alba Benedicto. Ahir vaig acompanyar en Francesc Pané, en Josep Maria Carles i als amics i amigues d’ICV a la Seu d’Urgell i dels Verds d’Andorra, a Andorra.

Tant a les terres de l’Ebre, com a les terres de Ponent, com a Andorra vàrem fer el mateix discurs: idees clares per transformar l’actualitat amb visió social, ecològica i ètica. Els mateixos plantejaments que em van dur a sumar-me al projecte d’ICV, i que m’han fet agafar avui un avió, ben d’hora, per desplaçar-me a Paris i incorporar-me a la reunió de la ICCAT en què, un cop més, cal decidir el futur de la tonyina vermella. Hi sóc en tant que observador, ja que que en tant que parlamentari no hi tinc dret a veu ni a vot, però des que vaig començar a seguir aquestes conferències, ja fa tres anys, constato la importància de ser-hi, d’escoltar que s’hi diu, i de copsar les estratègies d’uns i d’altres.

Així mateix, insisteixo en el meu suport a tots aquells que demanen, amb més raó que un sant, que donat que les actuals mesures de control no funcionen com haurien, i que malgrat les limitacions en quant a les captures, segueix essent enorme el volum de pesques il.legals, no veig altra possibilitat per garantir el futur de la Tonyina Vermella que prohibir-ne la pesca.

La sessió a Paris va començar fa dos dies amb l’anomenat Comitè de Compliment, on es va posar de manifest clarament aquesta manca de control i de compliment de les normes que les pròpies parts contractants han adoptat, tal és el cas, per exemple, de l’Estat Espanyol. Avui ha començat el Ple, i Greenpeace ja s’ha encarregat de fer saber als participants a la Conferència que segons el què en surti quedaran, novament, retratats, i això que l’organització insisteix en què allò que voldria és emetre un comunicat el proper 27 (dia que conclou la reunió) felicitant les delegacions.

Ho podran fer? Ja ho veurem.

Activistas de Greenpeace exigen en ICCAT el
cierre inmediato de la pesquería de atún rojo en el Mediterránes

Los países mediterráneos impiden reducir la
cuota, mientras que almacenan miles de toneladas que no pueden vender

Durante dos horas, los activistas han
realizado una acción directa no violenta con la que pretendían liberar atún
rojo de una jaula que estaba siendo remolcada, en Malta en aguas
internacionales, hacia una jaula de engorde.

España — Activistas de Greenpeace han pedido
el cierre de la pesquería de atún rojo (Thunnus thynnus) en el Mediterráneo en
la reunión anual de la Comisión Internacional para la Conservación del Atún
Atlántico (ICCAT, de sus siglas en inglés) que se celebra hasta el 27 de
noviembre en París. La organización ecologista ha desplegado una pancarta a la
entrada de la reunión con el lema: Bluefin Tuna: 8 Days to Live (Al atún rojo
le quedan ocho días de vida).

“Tras años de sobrepesca, de mala gestión y de
fracaso político, ésta es una llamada de alerta . Estos pésimos resultados
indican que ICCAT debe cerrar la pesquería de atún rojo del Mediterráneo hasta
que se pueda demostrar que la especie se ha recuperado”, ha declarado
Celia Ojeda, responsable de Océanos de Greenpeace.

Los documentos de ICCAT que se han revisado
estos dos días por el comité de cumplimiento han revelado que quedan miles de
toneladas de atún rojo en jaulas en el Mediterráneo, al parecer por la
incapacidad de ser vendidas debido a la saturación del mercado. De acuerdo con
estos documentos, hay unas 10.200 toneladas de atún rojo enjaulado en las
granjas de engorde de atún en el Mediterráneo. Esta cantidad se aproxima a la
cuota asignada para la UE para 2010.

La mayor parte de este atún enjaulado se
encuentra en Croacia (4.400 toneladas), Malta (2.800 toneladas) y Turquía
(1.900 toneladas). La mayoría fue capturado en 2009 y permanece sin ser
vendido. Esto plantea serias dudas sobre la insistencia de los países
Mediterráneos en no apoyar una reducción de cuota.

“Esto nos lleva a plantearnos una pregunta:
¿por qué continuar con la pesca de una especie al borde del colapso si en la actualidad
quedan miles de toneladas en las granjas que no pueden ser vendidas?”, ha
explicado Ojeda.

Greenpeace pide que ICCAT cierre la pesquería
de atún rojo en el Mediterráneo y la protección de las zonas de desove, como el
Santuario Balear. Desde la Unión Europea hasta el Convenio sobre el Comercio
Internacional de Especies Amenazadas de Fauna y Flora Silvestre (CITES, de sus
siglas en inglés) han indicado que en esta reunión ICCAT debe producir un
resultado positivo para la protección del atún rojo. La crisis de esta especie
hace evidente los fallos de la Política Pesquera Común y la ineficacia de los
gobiernos y de la UE para mostrar liderazgo por la protección del medio marino.

ICCAT ha establecido constantemente niveles de
captura por encima de las recomendaciones científicas que han dado como
resultado años de sobrepesca. El Gobierno español hasta ahora no ha tomado
medidas para que esta especie no esté al borde del colapso, favoreciendo a la
pesquería industrial que ha esquilmado durante años el caladero del
Mediterráneo.

“El Gobierno español debería mostrar algo de
liderazgo en la protección de las especies, y tras años de favorecer los
intereses de la industria, este año debería de liderar la protección de esta
especie, creando una gran reserva marina en el sur de las Islas Baleares. No
sólo ICCAT ha definido estas zonas e incitado a los gobiernos a protegerlas
sino que España tiene la obligación bajo el Convenio Barcelona de protegerla”,
concluyó Ojeda.

— Greenpeace

Foto: Aquesta tonyina ha aparegut aquest matí davant hotel on té lloc la conferència, per recordar els delegats/des què és allò que ens hi juguem. Font: Greenpeace Paris

Avui comença, a Paris, i fins el 27, una nova
reunió de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Vermella
(ICCAT). Tinc previst afegir-m’hi divendres, i fins que finalitzi hauré de
combinar-ne el seguiment amb alguns actes de campanya, per Catalunya, i amb la
sessió plenària que tindrà lloc al Parlament Europeu a la veïna ciutat d’Estrasburg.

Després del debat que va suscitar la gairebé
inclusió d’aquesta espècie a la llista d’espêcies amenaçades de CITES (cosa que
n’hagués prohibit el comerç internacional), ara la pilota torna a estar en mans
d’aquells que, fins a data d’avui, han estat incapaços de garantir-ne la
coservació i, menys encara, la recuperació. El problema de fons segueix essent
una fatídica combinació de mercat negre i pesca il·legal, avaricia empresarial i manca de control
governamental, tot plegat amanit amb una certa indiferència política i social
tot i que, aquest darrer element, cada cop és menor.

La reunió d’ICCAT comença amb el sempre
interessant i pol.lèmic Comitè de Compliment, que és on es posen de manifest
les nombroses irregularitats comeses per les diferents parts contractants (la
UE i participa com a tal, representada per la Comissió Europea, qui ha de donar
la cara pels Estats membre).

En aquest sentit em sembla especialment il.luminadora
la nota que fa uns dies va fer pública WWF i Greenpeace:

WWF y Greenpeace revelan que la campaña de
pesca de atún rojo de 2010 en el Mediterráneo ha vuelto a estar plagada de
irregularidades, con un incumplimiento generalizado de las regulaciones
pesqueras y la existencia de deficiencias sistemáticas en la trazabilidad de
las capturas por parte de la flota de cerco industrial y las granjas de
engorde.

La información puesta recientemente a
disposición de las Partes Contratantes de ICCAT procede del nuevo Programa
conjunto de inspectores internacionales y observadores regionales. A través de
este Programa, los observadores de ICCAT han seguido las operaciones de pesca
en los barcos de cerco industrial y en las granjas de engorde de atún durante
2010.

Greenpeace y WWF denuncian, a partir del
análisis realizado de esta información, que durante el presente año ha existido
un incumplimiento generalizado de las normas de pesca, de las obligaciones de
declaración de capturas, así como deficiencias en la trazabilidad del atún rojo
en todo el Mediterráneo.

Como ejemplo, un barco de cerco turco no
declaró de manera deliberada 18 toneladas que había capturado, escapándose
completamente del sistema de declaración de ICCAT. El barco duplicó las
declaraciones obligatorias de capturas y transferencias a la granja, haciendo
imposible conocer las capturas reales. A su vez, el capitán del cerquero
facilitó información falsa sobre el nombre del remolcador que recibió los
atunes capturados para trasladarlos a las jaulas de engorde. Una inspección
formal desarrollada a este mismo barco informó sobre “violaciones serias” de
las normas ICCAT, incluida la ausencia de autorización de transferencia de las
capturas al buque remolcador.

Por su parte, 15 de los 23 observadores a
bordo de barcos de cerco españoles y franceses informaron de las dificultades
para estimar los volúmenes de atún rojo presentes en las jaulas, reconociendo
en la mayoría de los casos que resulta “simplemente imposible” y se limitaron a
reflejar las estimaciones aportadas por el capitán del buque o los buzos de las
jaulas. De los 8 observadores restantes que no informaron sobre infracciones, 3
estuvieron a bordo de barcos que no realizaron ninguna captura.

Otra ilegalidad frecuente detectada por los
observadores es el vaciado incompleto de las jaulas de transporte, quedando
ejemplares de atún rojo en su interior. Estos ejemplares se mezclan con las
nuevas transferencias desde las redes de los cerqueros. Algunos de los
operadores de granja afectados por estas irregularidades se defendieron
declarando que habían inventado esa técnica para atraer a otros atunes.

Estos incumplimientos generalizados tienen,
además, otro impacto negativo al poner en entredicho el mal llamado Plan de
Recuperación. La falta de responsabilidad de la flota a la hora de facilitar la
información sobre las operaciones de pesca dificulta notablemente los trabajos
de los científicos para evaluar la situación de la población. Este hecho ha
sido denunciado por el Comité Científico de ICCAT, que en sus recomendaciones
matiza que son válidas si se da una situación de cumplimiento del 100% de las
normas aprobadas, lo que dista mucho de suceder en la actualidad.

Según Greenpeace: “Resulta fácil encontrar
pruebas de fraude con sólo echar un vistazo a los documentos públicos, lo que
hace a uno preguntarse cuánto habrá sin documentar. Un grupo de gobiernos
europeos, entre ellos Francia, está respaldando los beneficios a corto plazo de
una industria corrupta y moribunda frente a la supervivencia de una especie.
Todas las evidencias apuntan a una situación dramática para las poblaciones de
atún rojo y una pesquería fuera de control. Los responsables de las pesquerías
en la UE han insistido en la necesidad de un recorte en las capturas. Pero,
dada la situación de la población, la mejor opción para la recuperación es que
los gobiernos vayan más allá y cierren la pesquería por completo”.

Ante esta situación, WWF afirma: “Hay que
terminar con el caos y el incumplimiento generalizado de las normas de ICCAT
que ponen en riesgo el futuro de la especie. Por ello, pedimos a la nueva
Ministra de Medio Ambiente que, de una vez por todas, aplique el principio de
precaución y apoye la modificación del actual Plan de Recuperación”. Y añade:
“Hay que suspender de forma inmediata la pesca industrial de cerco y el engorde
de atún y reducir las capturas a menos de 6.000 t, como recomiendan los
científicos y en la línea de la propuesta de la Comisaria de Pesca, antes de
que desaparezcan los miles de empleos que mantiene en el sector artesanal”.

Según ambas organizaciones ecologistas, la
información más reciente demuestra que no existen mejoras en el control de esta
pesquería, con una de las tasas de pesca ilegal más altas del mundo en los
últimos años, tal y como señala también la reciente investigación periodística
del International Consortium of Investigative Journalists (ICIJ) centrada en la
pesquería de atún rojo entre 1998 y 2007.

Asimismo, Greenpeace y WWF reclaman tanto al
Gobierno español como a ICCAT, que promuevan en la próxima reunión del
organismo internacional en Paris, del 17 al 27 de noviembre, el establecimiento
de santuarios en las zonas de reproducción del atún rojo en el Mediterráneo,
como las aguas de las Islas Baleares.

Foto: Granja d’engreix a Croàcia. Font: Our Sea, Croàcia.

Demà seré a Bilbao, convidat per la Coordinadora Verde i al costat de Juantxo López de Uralde, promotor d’Equo, per parlar sobre un dels temes que considero més importants i a la vegada menys tractats com és la situació dels Mars i els Oceans des d’una lògica social, ambiental i de responsabilitat intergeneracional.

Convocatoria de La Coordinadora Verde para las
Jornadas “Océanos hacia un compromiso verde” con Juantxo Uralde y
Raúl Romeva, Bilbao, sábado 30 de octubre.

Berdeak-Los Verdes, con el apoyo de la
Coordinadora Verde y de Los Verdes de Asturias organizan las Jornadas:
“Océanos: hacia un compromiso verde. Pesca, infraestructuras, costas
biodiversidad, ¿Qué políticas para el siglo XXI?”.

Esta jornada que tendrá lugar el sábado 30 de
octubre en Bilbao contará con la participación de Juan López de Uralde, promotor
de Equo, y Raúl Romeva, eurodiputado verde (ICV-Partido Verde Europeo). Se
enmarca además en la propuesta sociopolítica desarrollada desde el Partido
Verde Europeo y conocida como Green New Deal o nuevo compromiso verde.

Juantxo Uralde, promotor del nuevo proyecto
verde Equo y ex-director de Greenpeace, estará presente en Bilbao el sábado 30
de octubre invitado por Berdeak-Los Verdes. Acompañado de Raúl Romeva,
eurodiputado del Grupo Verde europeo, de Florent Marcellesi, coportavoz de la
Coordinadora Verde y de numerosos actores sociales de toda la costa cantábrica
y del Estado, será protagonista de una jornada de reflexión y propuestas sobre
la gestión sostenible de los océanos. Se tratarán cuestiones relativas a la
gestión de los océanos como lo relacionado con las actividades pesqueras, las
infraestructuras portuarias (superpuertos y puertos deportivos), la gestión de
las costas y la importancia y defensa de la biodiversidad tanto de mares como
de litorales.

Se enmarcan estas jornadas dentro de una línea
estratégica que el Partido Verde Europeo viene desarrollando y conocida como
Green New Deal en la que trata de dar una alternativa social, ecológica y
económica que sea compatible con la realidad incontestable de que solo tenemos
un planeta. Es decir, un nuevo compromiso verde y unas nuevas políticas para
que sostenibilidad y equidad social sean compatibles.

La jornada titulada ““Océanos: hacia un
compromiso verde. Pesca, infraestructuras, costas biodiversidad, ¿Qué políticas
para el siglo XXI?”tendrá lugar el sábado día 30 de octubre y se llevará a cabo
en los locales de Koopera, calle Fernández del Campo 16-18 de Bilbao. Tendrá a
Berdeak-Los Verdes de anfitrión y cuenta con colaboración de Los Verdes de
Asturias y de la Coordinadora Verde.

Además de Juantxo Uralde y Raúl Romeva, en
estas jornadas abiertas a todas las personas que lo deseen, se contará con la
participación de Florent Marcellesi, coportavoz de la Coordinadora Verde, Iñigo
Agirre, concejal de medioambiente de Mutriku, Miquel Ortega, Coordinador
Político de Ocean2012, Marcelino Menéndez, Director General de Pesca del
Gobierno de Asturias, Salvador Fernández Marqués, patrón mayor de la Cofradía
de Cudillero en Asturias, Enrique Fernández de Los Verdes de Asturias o las
aportaciones de representantes de Ekologistak Martxan (Euskadi – por
confirmar), CEPESMA (Asturias) o ARCA (Cantabria).

Se esperan aportaciones relativas a la explotación sostenible de las
pesquerías basada en la flota artesanal, categoría a definir; en cuanto a las
obras portuarias y los usos deportivos se abordarán entre otras cuestiones las
dimensiones, los costes de oportunidad y el impacto socioeconómico,
paisajístico y medioambiental. Es un hecho la reducción antrópica de la flora y
fauna marinas, costeras e intermareales, y en este sentido aportarán su visión
los colectivos ecologistas y conservacionistas. Todo ello teniendo presente que
la mar en su conjunto, el paisaje y los usos recreativos son fuente de empleo y
un sector económico importante, que debe ser sostenible en cuanto a actividades
extractivas y demás usos deportivos, recreativos, etc.

Davant la reunió que mantindran demà el Consell de la UE en relació a la gestió de les pesqueries em preocupa que, un cop més més, alguns membres del Consell imposin la seva estratègia suïcida d’oposar-se a la proposta de la Comissió d’establir límits a les captures al Mar Bàltic. Advertint dels riscos que tindria que s’imposés aquesta visió de les coses hem emès el següent comunicat:

EU Fisheries

Power struggle between Council and Commission jeopardizes fisheries future

EU fisheries ministers are expected to decide on fishing quotas for the Baltic Sea when they meet at tomorrow’s council (Tuesday, 26 October). Green MEPs are concerned about reports that the Council will again set fishing limits too high.

Ahead of the Fisheries Council meeting, Green MEPs Isabella Lövin (Sweden) and Raul Romeva (Spain) said:

“We are deeply concerned about indications that fisheries ministers are considering rejecting the Commission’s proposals on fishing limits for some stocks in the Baltic Sea and to vote for fishing limits that would undoubtedly sabotage any chance of putting fisheries in the area on a sustainable basis, from either an environmental or a social point of view.

“Ask any minister if they are in favour of sustainable fisheries and the answer will be ‘yes, of course, we want to protect jobs and fish stocks’ but the history of past Council meetings shows that many of them lie. The European Commission has proposed catch limits that would help depleted stocks to recover, an essential step if the EU is ever to achieve sustainable fisheries management and stop being the example of how not to manage fisheries. Even the Commission’s proposal is a bare minimum and does not comply with the EU’s international commitments and its own legislation.

“Fisheries ministers must stop defending the short-term interests of a few powerful operators and think, for the first time, about the future of coastal communities that depend upon the recovery of so many depleted fish stocks, the very same they pretend to care about. They must accept the Commission’s proposal.”

Notes to editor:

–         overall, 80% of fish stocks in the NE Atlantic are either outside safe biological limits or they cannot be assessed due to poor data (COM (2010) 241 final

–         EU treaty and the CFP include the requirement for a precautionary approach which would set limits even lower than the COM proposal; this is especially true for cod

–         Earth Summit in Johannesburg in 2002 agreed to allow stocks to recover by 2015

Foto: Arrossegador pescant bacallà al Mar Bàltic. Font: Greenepace.